dimecres, 19 de juliol de 2017

Vale que posavem un cartell amb en Franco?

- Ei, gent, se me n'ha acudit una de molt bona! Podríem aprofitar el 18 de juliol per penjar uns cartells amb la foto d'en Franco cridant a no votar l'1 d'octubre.
- Com vols dir? No ho acabo de veure...
- Sí, home! seria una cosa més o menys així...
- Ai, no ho sé... Què estaríem dient amb això?
- Claríssim: O vas a votar, o està fent el que faria en Franco!
- Ves, jo penso que si en Franco es trobés davant d'una convocatòria de referèndum d'independència no penjaria cartells. Més bé penjaria als que el convoquen, no? Vull dir que igual estem banalitzant...
- Ja, però és una llicència...
- I això del no a la República?
- És clar, tio! En Franco es va carregar la República i a la pregunta del referèndum parla de que l'estat independent de Catalunya tingui forma de República!
- O sigui, que si vas contra una República vas contra totes, oi?
- Exacte!
- Però la República que es va carregar en Franco era l'espanyola. I llavors Catalunya tenia un Estatut. El màxim que s'havia declarat era l'Estat català dins la República Federal Espanyola. No sona massa semblant a la pregunta actual, no? Vull dir que en això del federalisme nosaltres no hi creiem, no?
- A veure, si ens posem llepafils... El que m'has de reconèixer és que el cartell és impactant!
- Sí, això sí. Segur que se'n parla. Però què volem aconseguir?
- Sacsejar consciències! Convèncer a la gent de que cal anar a votar! Mira, l'Antonio Baños t'ho explica molt bé en aquest enllaç!
- Ah! L'Antonio Baños! El que es definia com anarquista quan Esquerres per la independència va llençar la campanya Referèndum, República. Sí!. Doncs ja és curiós que un anarquista pensi que abstenir-se és de franquistes, no? Vull dir que els anarquistes no ho són gaire, de franquistes. I en cavi sempre van rondinant amb la cantarella de que això de votar no serveix més que per perpetuar el sistema. I més encara si el que es vol es crear un estat més. Com si no en tinguéssim ja massa des del punt de vista anarquista!
- Però a vegades cal no ser tant purista...
- Cert, però d'aquí a titllar de franquistes als que pensin com tu pel sol fet de que segueixin més fidels que tu al que pensen...
- Moltes pegues li trobes tu. La campanya és impactant i ens servirà per obrir debat!
- Doncs jo penso que, més que debat, obrirà foc. M'explicaré. Si hi ha un franquista, aquest s'identificarà amb el cartell i no anirà a votar. Fins aquí d'acord, oi?
- Sí. Poc que els volem els vots dels franquistes...
- Home, si aconseguíssim que anessin a votar "No" seria un puntàs! Tindria molta més legitimitat un referèndum amb una participació molt alta i una victòria raonable, que un amb un 98% de "Sí" i un 30% de participació.
- Minúcies...
- D'acord. Anem als que ens interessen, els que l'últim que voldrien és que se'ls identifiqués amb Franco.
- Això, això! Segur que ho veuen i surten corrent a votar!
- O potser es consideren insultats i se'ls treuen les poques ganes que tenien.
- Què vols dir?
- Doncs vull dir que potser ells també pensen. És possible que s'adonin que és diferent prohibir i impedir una votació que no participar-hi si no es creu en ella.
- Però l'Estat que ens vol impedir votar és l'hereu del franquisme!
- Segurament, tot i que de moment no ens obliga a votar, sinó que respecta als que es volen abstenir. I l'Estat que volem muntar ens obligarà a votar sí o sí? Més que res és per si m'ho pregunten...
-  Ah! En David! Un paladí de la desobediència! Potser ara incorporarà el concepte de desobediència deguda, donat que ara es fa ressó del que diuen les parets amb un cartell original, no una foto del carrer.
- Sí, sí, és el que li he manllevat jo per fer aquesta entrada! És maginífic.
- Però ell normalment entra en debat aportant arguments i respectant el dels altres...
- És que arriba un punt que el primer és el primer!
- Però si volem la independència, havíem quedat que calia eixamplar la base social que la recolzava, no? Vols dir que coses com aquesta no allunya més que apropa?
- Mira, noi, la independència mola un munt, però saps què et dic?
- Què?
- Que no és res comparada amb el plaer de tenir raó!

dilluns, 17 de juliol de 2017

Garantia de referèndum

A la meva entrada anterior expressava els meus dubtes respecte a la possibilitat d'aplicar els resultats del referèndum en els termes en que es planteja o sigui, sense un mínim de participació i donant per vàlida l'opció que tregui una majoria simple. I no ho qüestionava des del punt de vista de si és just o no (qüestionament totalment legítim), sinó des de la perspectiva més pragmàtica de com aplicar un resultat contra corrent si no és prou contundent.

Així doncs, puc pensar que el referèndum pot ser positiu o no; que potser no és la millor estratègia en el moment en què estem; que és possible que el resultat sigui prou confús per no desencallar res. Però si és fa, estaré del costat del referèndum. Perquè des del principi he cregut que era la solució. I és clar que no és el que volia. M'encantaria tenir-ne un de tranquil. Amb normes clares amb les que tothom estés a gust, i debats tranquils i serens, plens d'arguments constructius. Em temo que hauria d'esperar una mica massa. Així doncs, tenim el que tenim.

I darrerament sento parlar molt de com de malament està feta aquesta convocatòria i de les poques garanties que té. Haurà de tenir les màximes que es pugui, però les que no es puguin perquè hi ha un estat en contra que farà tot el possible per a que no se celebri, no se li poden exigir als que convoquen el referèndum. Qui es queixi haurà de plantejar una alternativa. Creïble. En cas contrari, el que està dient és "accepteu que no podeu decidir com voleu organitzar-vos".

El referèndum havia estat el punt de trobada de gran part de la població catalana. Aquí s'hi incloïen els del PSC i tot al 2012. Llavors eren només ells els del referèndum pactat. La resta deia que havia de ser unilateral o no subordinat. Era una declaració de sobirania. Ara ja volem una sobirania amb garanties.

Doncs si voleu garanties mireu a Escòcia, que votaren que no partint d'un argument força central referit a la pertinença a la Unió Europea i, en menys de 2 anys, es van trobar preparant la sortida de la UE, garantida pel paraigües del Regne Unit. Al final sembla que la única unió que els garanteixen és la que no tenien clar de voler.

Les coses van com van. Si portem anys demanant exercir la nostra sobirania, crec que més que queixar-nos perquè no és com voldríem, el que cal és provar de que surti el millor possible. Cal mirar de que la gent el faci seu i digui el que pensa. Si no s'està d'acord amb el que es pregunta, es pot expressar amb un vot nul. Però anant a votar expresses que creus que la sobirania és aquí. Menyspreant les garanties, sempre que siguin les màximes que s'hagin pogut oferir, el que diem és que la sobirania és en un altre lloc. I aquest altre lloc no és el "poble espanyol". Són les institucions d'un estat que ens nega les garanties que mereixem.

Una altra cosa és què fer dels resultats obtinguts. Com que no hi ha acord, la negociació està servida. Sempre que aquests resultats hagin parlat clar. I com més clar parlin, més força tindran. La seva força serà la seva millor garantia.

dilluns, 19 de juny de 2017

Desobediència deguda

Fa prop d'un any, poc abans de la Diada, em van comentar un debat en que en Quim Arrufat i la Teresa Forcades defensaven el RUI. Em van explicar els arguments que empraven i aquell mateix dia vaig començar una entrada en aquest bloc, que no va passar d'esborrany.

Ara sembla que ja el tenim aquí, tot i que ha perdut la U i la I per quedar en un referèndum, que pot ser és més seriós. Però, encara que no s'expliciti, tot apunta a que serà per la independència i unilateral, perquè no sembla que hi hagi molta predisposició a pactar-lo per la part de l'Estat. Així doncs, tenim un RUI encobert amb una pregunta descoberta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República?

I l'entrada ha reviscolat, tot recordant els arguments que m'explicaven, i que ara no aconsegueixo trobar per internet. Si ho vaig entendre bé i la memòria no em falla, la idea era que es cridaria a la gent a votar en el referèndum al·legant que estava convocat pel Parlament català, escollit democràticament. Llavors, la gent que no participés hauria de ser conscient que estava renunciant al dret a dir-hi la seva i hauria d'acatar el resultat. No sé si l'explicació ha estat massa matussera, però això és el que em va quedar.

Des que va començar el famós procés, jo he cregut que això s'havia de resoldre consultant a la gent en un referèndum. També crec que aquest referèndum s'ha de fer, encara que no ho vulgui l'Estat. Però també cal tenir en compte les dades que tenim sobre la taula. I a mi els números no em surten.

Si es fa un referèndum per la independència, hauria de servir per legitimar una declaració d'independència. Unilateral, és clar. Si no és unilateral no és una declaració, sinó un pacte. Anem a suposar que el problema del cens està resolt, que podem disposar-ne d'un irrefutable. Aquest no és un tema menor, ja que cal establir una edat mínima o veure què passa amb els catalans que no estan empadronats a Catalunya: podrien votar els que fossin a l'estranger, però no els que haguessin anat a viure a altres indrets de l'Estat? Vinga, va, imaginem que ho tenim tot resolt.

Si al referèndum vota afirmativament la meitat més un dels censats la cosa està clara, encara que participació fos només dels partidaris de la independència. Però això no passarà. Llavors ens podem trobar amb un referèndum amb unes xifres similars al 9N: una participació per sota del 50% amb una victòria clara de la independència. Què fem llavors?

Els podem anar a dir als qui no han participat que allà ells, que el referèndum l'ha convocat un parlament democràtic i que han d'acatar el resultat. No només això: han de donar suport al presumible enfrontament amb l'Estat amb mesures de pressió com vagues generals o mesures similars per tal d'aconseguir fer complir un resultat que no és el seu.

L'obediència deguda eximeix de responsabilitat penal per delictes comesos en el compliment d'una ordre. En aquest cas hauríem de convèncer a la gent que practiqués la desobediència deguda: s'enfrontés a les pressions de l'Estat per defensar una cosa en que no creu, per així romandre fidels a un parlament democràticament escollit que estaria desobeint les lleis dictades per una altre parlament democràticament escollit de rang superior dins la llei. Es pot adduir que parlar de democràticament escollit i Parlament espanyol és un oxímoron. Potser sí, però no pas més que en el cas del català.

I ara tinc una visualització curiosa: veig al Quim Arrufat o a la Teresa Forcades explicant als qui no volen mobilitzar-se que cal que ser obedients a la desobediència. Que la desobediència independentista és molt més genuïna que la no-independentista perquè... Trobeu cap argument? Com no sigui que el nostre país és més petit...

Si la manera de convèncer als que no estan convençuts és fer-los acatar una llei que consideren il·legítima anem malament, tenint en compte que és l'argument que s'ha emprat fins ara pels que s'oposen a permetre qualsevol tipus de referèndum.

La base caldrà ampliar-la per convenciment. El que no podem és aplicar els arguments que hem estat blasmant fins ara. Ens trauria la legitimitat, i la legalitat no la tenim.

diumenge, 4 de juny de 2017

¡Dustin, Tootsie que sabes!

L'havia vista fa molt temps. Llavors no havia sentit a parlar de molts dels feminismes dels que ara sí en tinc notícia. La vaig trobar una comèdia entretinguda. Fa poc temps, però, vaig llegir sobre una entrevista que li havien fet al Dustin Hoffman on parlava d'aquesta pel·lícula. Ahir la vaig cercar de nou, després de veure Tootsie altre cop. La podeu veure aquí. No he aconseguit una versió subtitulada que m'agradi.

Bàsicament explica que va voler fer la prova de que el caracteritzessin com a dona creïble abans de tirar endavant el projecte. Quan es va veure, va demanar ser més guapa, però li van dir que allò era el màxim que podien aconseguir. Llavors ell va tenir una revelació. Es va veure a ell mateix rebutjant parlar amb algú com la seva versió femenina, mentre que ara sentia que podia ser algú realment interessant. Va entendre que li havien rentat el cervell i que s'havia pogut perdre la relació amb moltes dones durant la seva vida, per la prevenció que tenia davant les que no compleixen els estàndards de bellesa. En aquest sentit, per ell la pel·lícula no havia estat una comèdia.

Aquest descobriment de l'actor és interessant. Des del punt de vista d'un home és clar. I des del punt de vista d'una dona? Això ja ho tenen assumit. Des de ben petites els fan saber que les jutjaran pel seu físic. No és cap novetat. De tota manera, és d'agrair que algun home del ressò d'en Dustin Hoffman faci arribar un missatge així, ja que arribarà molt més lluny i no el titllaran de feminazi.

L'Edu que va veure la pel·lícula ahir no és el mateix que la va veure fa uns anys, i la va veure des d'un altre angle. Més enllà de la reflexió sobre la bellesa que apuntava en Dustin Hoffman, és una cinta de Hollywood dels anys 80 i potser se'n pot treure més suc.

És evident que Tootsie no és guapa. Però triomfa. Triomfa perquè és un home que es relaciona amb gent que pensa que és una dona. Va vestida com una dona. Parla de manera afectada, com se suposa que ha de fer una dona. És coqueta i juga a deixar-se intentar seduir. Però actua com un home a l'hora de marcar els límits. I a la pel·lícula, moltes dones i alguns homes la feliciten. Es converteix en un referent. Un referent del que haurien de fer les dones. Un home que els ensenya a les dones com s'han de comportar. A favor de la pel·lícula cal dir que ho fa d'una manera accidental, sense intencionalitat. Senzillament reacciona per sobreviure quan es troba amb les mateixes dificultats que tenen les dones que l'envolten.

Davant de la pel·lícula podem pensar que no deixa de ser un intent masclista més de rentar-se la cara, pensar que és una ficció i que no va enlloc. Però suposem que passava de veritat. Una explicació del triomf de Tootsie podrien ser les hormones, que el fan més agressiu que una dona i fan que no es deixi trepitjar. Però hi ha molts altres factors, que són els que m'han posat aquest matí davant l'ordinador.

Tootsie és una dona sense història de dona. Es troba en situacions injustes i les viu per primer cop en pròpia carn. Les viu quan ja és una persona adulta i formada. I es rebel·la amb els recursos de que l'han dotat des de petit, els d'un home. Això em fa recordar una intervenció molt reveladora sobre l'explicació de perquè hi ha menys dones en el terreny de la física. Mireu-la aquí. És molt interessant.

Vist des d'aquest punt de vista, la pel·lícula es torna molt més interessant. Ell viu unes experiències de les que sempre havia estat, com a mínim espectador, quan no part activa. I les viu des de l'altra banda, enfrontant-les des d'un bagatge diferent i amb la certesa de tenir una porta d'emergència per escapar en qualsevol moment i tornar al seu rol masculí. De fet, quan li allarguen el contracte no es queda particularment content. Bé és cert que ell també vol fugir de la mentida en la que s'ha anat acorralant, però quedar-se sense la porta de fugida l'angoixa.

A la conversa final amb la Jessica Lange ell li diu que havia estat millor home amb ella mentre feia de dona del que havia estat mai amb cap dona fent d'home. Ara ja només li calia aprendre a seguir-ho fent, però vestit com a home. Ho aconseguirà? La pel·lícula acaba aquí. L'hem de continuar cadascú per la nostra banda, corregint constantment els corrents amb que ens mou la societat, depenent de la roba que portem a sobre.

dimecres, 24 de maig de 2017

Noves veritats

El País és una ostra que no es cansa mai de regalar-nos perles. I, com més gran és el gra de sorra, més grosses són les perles. El gra de sorra que els ha fet enfadar aquesta setmana deu ser de la mida d'una pedra de ronyó, perquè ha deixat anar aquesta meravellosa perla.

El resum és clar: la gent s'ha tornat a deixar entabanar. Darrerament, a la que els dones una urna, es tornen bojos i deixen de fer cas al que els diuen els experts que cal fer, emparrant-te i emperrant-se i emparant-se en uns ideals totalment absurds i impossibles. Com deia no se qui després de llegir l'editorial, només li faltava sol·licitar l'abolició immediata de la democràcia, perquè és un règim en que qualsevol pot opinar, encara que estigui clarament equivocat.

Però el que m'ha decidit a escriure avui, i ha posat títol a l'entrada, és que ara ja tenim confirmada l'existència d'un nou tipus de veritat. Fins ara teníem la veritat revelada, que ens la dictava Déu directament, mentre que l'adquirida ens l'havíem de currar nosaltres. O la veritat objectiva, a la que tothom podia arribar seguint uns passo reproduïbles, i que contrastava amb la veritat subjectiva, que ningú ens pot arrabassar perquè és veu des del nostre punt de vista. De manera semblant podíem parlar de veritat absoluta o relativa. Però en tots aquests casos la veritat ens du a la certesa, encara que no sigui compartida.

Sí que és cert que ens han advertit sempre del perill de les mitges veritats. Aquestes ens poden enganyar perquè donen una visió parcial de la realitat i només ens expliquen la part que interessa al relator. El País va un pas més enllà i ens introdueix el concepte de falses veritats. A veure, tanquem els ulls. Imaginem una veritat... que no ho és! Podríem dir que és una mentida o una equivocació. Però no. És una falsa veritat. Ja està! Així de senzill! I com és que parlen de les falses veritats amb tanta gràcia i salero? Serà que estan farts de fer-les anar?

Fa un temps que es parla de la postveritat. A mi el terme m'evoca a les afirmacions que ni es demostren ni sembla que calgui, perquè es fan amb l'orgull de qui sap que té la raó encara que no reflecteixi els fets. En aquest sentit El País ha fet postveritat de la postveritat i ja admet la possibilitat de que les veritats puguin ser falses. Tampoc cal ser tant llepafils!

Per a que vegeu que soc objectiu, trencaré una llança en favor del pamflet. En el seu text no parla agradablement de les falses veritats, sinó que utilitza el terme com a denúncia. La meva sorpresa era només pel fet que admetessin que les falses són un tipus més de veritats.

I a què aplica l'article el terme? Doncs, llegint el paràgraf, sembla que la raó, els arguments i el contrast amb els fets menaven directament a la candidatura de la Susana Díaz. La veritat, sabent que una candidatura tenia la veritat vertadera i l'altra tenia la veritat falsa, ha estat una irresponsabilitat deixar escollir a la gent. Perquè s'equivoquen. I és que tant se val que els militants semblin voler altres coses. Fer-los cas seria populista. I només hi ha una cosa pitjor que ser un populista: ser un populista barat!

dimarts, 9 de maig de 2017

Mai hagués pogut fer-ho sola

Segurament ja us n'haureu assabentat. I si no és així, en aquest enllaç el podreu llegir. És un missatge en clau enviat a un banc andorrà. En clau d'humor, és clar. Però tenen raó els que afirmen que es tracta d'un muntatge. L'original no era tant prosaic. Traspuava poesia en cadascun dels gargots manuscrits. Llegiu-lo a continuació.

Reverend mossèn, reverend
mos entenem bé, els dos sabem,
que soc la mare superiora,
la mare que és super i ora.

Ora pro nobis, ora,
Prò no visitis Andorra,
si no és per dur-hi un milió,
per la nostra Congregació.

Ora, mare superiora,
ora pel paradís fiscal,
que el capellà de la parròquia
ja dirà on cal posar el missal.

Traieu-lo de la meva biblioteca,
dueu-lo a la del capellà
que té molt llibre i poca teca,
que no en té ni per menjar.

Prudent és qui missals aparta,
i bons padrins té a la vora.
Agraïda estic, soc la Marta,
mai hagués pogut fer-ho sola.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Zona de càmfora

Ben segur que haureu sentit parlar de les maldats de la zona de confort, de com n'és de saludable abandonar-la. Per què és tan nefasta aquest zona? En aquest enllaç podeu llegir la definició segons la Viquipèdia. Però si no teniu massa ganes de llegir coses espesses reserveu-les pel meu bloc i apreneu què és la zona de confort amb aquest vídeo. Amb tot això haureu arribat a la mateixa conclusió que tothom: cal sortir de la zona de confort. Com a mínim en teoria, que després tots sabem com costa fer-ho.

Però fa uns dies, parlant amb una companya de feina força joveneta, em va repetir el mantra altre cop, referint-se a que calia provar noves experiències laborals. Com que a mi que m'agrada dur la contrària, li vaig dir que això de sortir de la zona de confort estava sobrevalorat, que sortir per sortir, sense un objectiu clar, o era d'inconscients, o era que la zona no era tan confortable al cap i a la fi. Llavors vaig recordar una definició en broma que havia escrit jo, poc després de prendre la que ha estat la decisió més significativa per sortir de la meva zona de confort dins l'àmbit laboral. El 7 de setembre de 2015 vaig escriure a Facebook:

Zona de alcanfor. Ámbito en el que una persona se siente segura y con poco riesgo, aunque se esté apolillando.

I de sobte vaig veure que realment la definició no encaixa amb la paraula. Les zones descrites en la definició de la Viquipèdia o en el vídeo que he enllaçat són nocives, se'ns mengen. En el vídeo posa exemples com embussos de trànsit, caps que criden o discussions de parella. I sí que és cert que són zones de les que costa sortir, zones previsibles en les que no ens suposa un esforç moure'ns. Però són zones que sentim com nocives, que no ens agraden. Tenen l'olor ranci de la càmfora i podem sentir com les seves rutines ens van arnant i ens anem sentint com una ombra del que havíem estat.

I totes aquestes sensacions, què tenen de confortables? Per a mi confort és un casa calenta on aixoplugar-se, un llit on descansar i sentir com el cos allibera les seves tensions, una roba còmoda que t'acarona a l'hora que et dóna llibertat de moviments. Una armadura no n'és de confortable, així com tampoc ho és un llit de punxes. I si enlloc de pensar en coses confortables penso en persones que em conforten, em venen al cap amics i família, petons i abraçades, converses i rialles. No pas desconeguts esquerps i esfereïdors, ni cops, ni empentes, ni crits, ni plors. I per molt que visqués en una rutina de desconeguts perillosos entre els que et mous a empentes i crits, no se m'acudiria pensar que soc en una zona confortable. D'això sempre se n'ha dit infern.

Llavors, si la zona al final no era confortable, qui va escollir el nom? Per què ho va fer? Quin interès tenim a menysprear el que ens conforta per empènyer-nos a l'aventura? Per què aquesta fal·lera de descobridors, de conqueridors? Com sempre, aquesta societat nostra blasma el més natural i sostenible dels estats: el de mínima energia. Ja va bé de tant en tant fer una cursa o aixecar una pedra, però quan cerquem quelcom que ens interessa, que ens captiva. Potser com a molt per deixondir-nos de tant en tant i mantenir-nos a punt per quan calgui.

Però el mantra de la zona de confort el que ens diu és que quan ja saps fer una cosa has de cercar-ne una altra que encara no la puguis fer. Amb prou feines has acabat d'aprendre a fer quelcom i et sents confortable amb el que fas, que ja has de cercar nous reptes, la paraula màgica amb la que denominem moltes feines absurdes i que hem d'encarar amb esperit positiu per tal de créixer com a persones. Perquè cal créixer constantment, ampliar horitzons, envair nous àmbits, diversificar interessos. No ens podem quedar quiets perquè ens cauríem de la bicicleta. O potser és un reactor a on anem pujats, a hores d'ara?

La zona de càmfora ens arna. Cal fugir-ne i cal saber que és possible fer-ho, per molt fondo que ens sembli el forat des de dins. Però els conforts ens conforten i ens fan forts. Ens construeixen sobre bases sòlides que ens permeten caminar segurs i no pas sobre piscines de Maizena, que hem de travessar corrent per no enfonsar-nos. No permetem que ens robin els conforts, que ens facin estar en un estat d'indefensió i inseguretat, fugint sempre endavant per por a quedar-nos gaudint del que som.