El gran escull de la independència

(Traducido al castellano aquí)

Independentistes a Catalunya ja fa molts anys que n'hi ha, això és evident. El que sí que és nou és que s'hi apuntin sectors que fins ara eren tan sols "catalanistes". Sense anar més lluny, es convoca una manifestació per l'11 de setembre amb un lema independentista i són molts els que comencen a aventurar-se a donar uns terminis en els que es pot aconseguir.

Però sembla que ningú s'adona que la independència està encara molt lluny, si és que arriba algun dia. El motiu és molt clar: no sé quin percentatge de la població és independentista i quin prefereix seguir dins l'estat, però el que sí que tinc claríssim és el percentatge de "futboler@s" que hi ha.

Posem per cas que Catalunya és independent. Suposem també, que els valencians i els de ses illes no s'apunten al tema dels països catalans. Els equips de futbol catalans haurien de muntar una lliga pròpia. Si no m'he informat malament, els únics equips catalans que hi ha actualment a la primera divisió són el Barça i l'Espanyol. Sense cap ànim de polèmica, crec que podem afirmar que la diferència de resultats entre ambdós equips és notòria. La resta d'equips catalans han fet alguna incursió a la primera divisió però l'habitual és que no hi siguin.

Així les coses, una lliga catalana de futbol seria un pèl monòtona. Però no ens enganyem: una institució de renom internacional com és el Barça ho és, no només pel que guanya, sinó pels contrincants que supera. Així les coses, el món perdria interès en l'equip. Fins i tot els de casa s'avorririen d'anar a veure uns partits que no serien un repte. És possible que socis de tota la vida, donada la crisi en què estem s'arribessin a donar de baixa: després de deixar de pagar la hipoteca, l'aigua, la llum i el gas i no poder passar pel súper a partir del dia 10 de cada mes, potser deixarien també de pagar la quota de soci. Així les coses, sense oponents que marquessin reptes i amb les finances menys sanejades, l'equip entraria en decadència.

És possible que finalment la lliga catalana quedés equilibrada, però a la baixa. Els turistes deixarien de comprar samarretes i visitar el museu del barça. Amb els anys, potser fins i tot el Nou Camp acabaria semblant el coliseu de Roma i la gent hi entraria fent-se creus de que allò hagués pogut ser més que un club.

Realment estem preparats per assumir un desastre com aquest? Personalment crec que no. Per tant, lluitar per la independència passa indefectiblement per aconseguir un bon planter d'equips de futbol catalans, capaços de protagonitzar una lliga atractiva, i això no s'aconsegueix així com així; vol molt de temps. Mentrestant, qualsevol vel·leïtat independentista està condemnada al fracàs.

Ja tinc un altre capítol del llibre "Com fer amics".

Guanyar-se la vida

(Traducido al castellano aquí)

Tots els animals tenen una vida al néixer. Les seves preocupacions principals són conservar-la, fer-la créixer i reproduir-la. Els humans que vivim en les societats que els seus components denominen avançades, tenim uns nivells de desenvolupament que ens permetrien conservar la vida, fer-la créixer i reproduir-la d'una manera controlada. I això ho podríem fer a nivell global, de tota la Terra. L'únic que caldria és abordar els problemes amb visió general i a llarg termini.

Però seria massa fàcil, així que cada un dels éssers humans d'aquestes societats hem de demostrar a la resta de la societat la nostra vàlua per tenir accés als bens comuns. Com ho fem? Doncs "guanyant-nos la vida". Deixant de banda que no tots partim en igualtat de condicions, pràcticament  tothom  ha de trobar una feina, una activitat per la qual algú estigui disposat a pagar.

A mesura que la tecnologia va avançant, moltes feines que requerien ma d'obra les passen a fer màquines. És clar que apareixen noves feines, més especialitzades, per manegar-les o dissenyar-ne de noves. Però, en general, es necessita molta menys ma d'obra. Si la disminució consisteix en passar de treballar dotze hores diàries sense festius, a treballar-ne 40 o menys a la setmana, perfecte. Però arriba un punt en que comença no fer falta tanta gent. Com que tothom s'ha de guanyar la vida, cal crear més llocs de treball.

Les maneres com es van creant nous llocs de treball són molt diverses. En primer lloc, apareix la classe mitjana, que té accés a moltes comoditats reservades abans a les classes benestants. Un cop cobertes aquestes comoditats, cal anar-ne cercant de noves, per poder generar més llocs de treball. Aquí hi ha un gran inversió d'imaginació per crear necessitats noves.

Però no es poden crear necessitats constantment, així que caldrà tirar per altres vies. Hi ha feines que mai s'acaben per la seva pròpia naturalesa. Es tracta de la producció del que consumim: aliments, aigua, energia, etc. Per aquesta via, podem crear llocs de treball si gastem més. Això ens porta a potenciar un excés de consum, amb el que més gent s'hi podrà guanyar la vida. Malauradament, sovint l'excés de demanda provoca que es forci la producció, generant productes de pitjor qualitat, dels quals n'acabarem llençant una bona part.

Hi ha altres bens que no són de consum, pròpiament. Hi ha pobles caçadors que recuperen les fletxes que usen, mentre encara serveixen. Abans, al desmuntar una tanca, no només es conservaven les fustes en bon estat, sinó fins i tot els claus que encara servien. La roba s'anava gastant però s'anava sargint. Una altra manera d'aconseguir més llocs de treball es convertir tots aquests bens que es desgasten en bens de consum. Entrem així de ple en els articles d'usar i llençar. Ja tenim tota una sèrie de gent treballant sempre, perquè el que produeixen es llençarà. Això genera uns residus impressionants, però... On és el problema? La gestió dels residus també suposa més llocs de treball!

I els bens no perennes? Si una fletxa o un clau es reusava, més encara les eines, les arades, la ceràmica, els mobles,  etc. Però cal fer rendibles i donar continuïtat a les indústries creades per produir, ja no només eines, sinó també electrodomèstics, cotxes, etc. Llavors apareix la obsolescència programada, o sigui, una presa de pèl descarada. Així com el lema d'usar i tirar és indiscutible, ja que s'usava com a reclam de certs articles i es venia com una bondat, crec que l'obsolescència programada no és una cosa reconeguda oficialment, però tots experimentem dia a dia que les coses s'espatllen més enllà del que és raonable, i més aviat cada cop. Així, ens cal anar renovant rentadores, neveres, cotxes, mòbils, ordinadors. Els residus són encara més difícils de gestionar, però això són, en definitiva, més llocs de treball.

Aquests sistemes ja fa temps que rutllen, encara que s'han anat exagerant. Però poc a poc s'ha muntat una roda de la que és pràcticament impossible mantenir-se al marge si vius en una societat "avançada". Senzillament, els productes "ben fets" ja no existeixen, perquè sortirien massa cars i ja no es fabriquen. I com que tenim tantes comoditats, hi ha tasques que ja no les fem, les portem a fer a fora, o atraiem a gent de països que prèviament hem espoliat per a que ens les vinguin a fer a casa.

I llavors, de què treballem nosaltres? Bé, al meu entendre, una de les noves fonts de llocs de treball és la hipertròfia del control i la gestió. Com que cada cop les coses es fan més lluny, es més necessari controlar-les i es comencen a crear capes i més capes de gent que treballa per a validar que el que es fa és correcte i per fer un seguiment de que tot segueix el seu curs. Sense estendre'm més en aquest punt, aquestes feines només es justifiquen si realment apareixen "problemes", per la qual cosa solen ser sota tensió i força estressants. Un efecte d'aquesta tensió és que solen prolongar-se més enllà de la jornada estipulada.

Amb tots aquests elements sobre la taula, es pot dir que, massa sovint, perdem treballant la vida que ens guanyem treballant. Fa temps tenia un molt bon cap de projecte que usava sovint la dita M'és igual treballar que fer feina. Fa no tant vaig descobrir que anava etimològicament errat: segons sembla, mentre que feina ve del verb fer i fa referència a les coses que han de ser fetes, l'origen de la paraula treballar és un instrument de tortura dels romans. Avui en dia la diferència entre ambdues paraules s'ha perdut, però molt millor seria que ens dediquéssim a fer el que ha de ser fet, enlloc de torturar-nos per guanyar-nos la vida.

Termodinàmica de les necessitats materials

El gasós és un estat de la matèria en què aquesta ocupa tot el volum que té disponible. L'exemple més clar que podem trobar és l'equipatge en un maleter de cotxe: per molt gran que sigui el maleter, l'equipatge tendirà a ocupar-lo en la seva totalitat. En la mateixa línia, les necessitats materials tendeixen a ocupar tots els recursos econòmics dels que es disposa. Així doncs, podem dir també que són un gas.

El comportament dels gasos ideals es pot descriure mitjançant quatre paràmetres i una constant, relacionats per la següent equació:

PV = nRT

on P és la pressió, V és el volum, n és el nombre de mols, R és la constant universal dels gasos i T és la temperatura.

En el cas que ens ocupa, n són les necessitats materials i V és el volum d'ingressos que tenim. Així, si augmenten les necessitats, o tenim més ingressos o tenim més pressió. De la mateixa manera, quanta més pressió tenim, més cremats estem, o sigui que augmenta la temperatura (sí, ja sé que està pillat pels pèls, però sinó no quadrava...).

R, la constant universal dels gasos es diu així perquè és la mateixa per tots els gasos. En el nostre cas representa la cultura que ens envolta i les diferents necessitats que aquesta ens crea, que és comú a tots els membres de la societat. Aquesta no depèn de nosaltres, així que no podrem incidir-hi, com a mínim a nivell individual.

En definitiva, si volem tenir menys pressió i estar menys cremats una solució és augmentar els ingressos. L'altra és tenir menys necessitats, que és la bona a la llarga.

Fa anys em van vendre com a proverbi xinés (de quan els xinesos feien proverbis savis i no articles de consum) la frase No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. Tan certa com aquesta és la de que No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita.

Crisi? quina crisi?

A l’any 1975 Supertramp va treure un àlbum amb el títol “Crisis? What Crisis?” El fons de la coberta era un escenari industrial desgavellat, en blanc i negre, ple de fums sortint de xemeneies altes. En primer pla, enmig de totes les deixalles, es veia, a tot color, la foto d’un home en banyador, assegut en una cadira de platja, sota un para-sol i prenent un refresc, totalment aliè al seu entorn. Un company de classe d’aquella època em va explicar que feia referència a les declaracions d’un ministre que havia estat de viatge per una país tropical i havien aparegut fotos seves en una platja, mentre al Regne Unit havia esclatat no sé ben bé quina crisi. En tornar, els periodistes li havia preguntat què opinava de la crisi i ell havia respost “Crisis? What Crisis?” Evidentment, la frase li havia proporcionat un bon allau de crítiques i s’havia fet famosa. No he pogut corroborar aquesta versió (tampoc m’hi he matat gaire), però suposo que em devien colar un gol en el seu dia, ja fos conscientment o inconscient (potser el qui m’ho explicà s’ho creia realment).

Al 2007, quan va començar a esclatar tot el sidral que tenim muntat, jo estava als llimbs, enfeinat en altres tasques, i no em vaig informar gaire. Vaig entendre que hi havia una crisi financera, que havia provocat grans commocions a les borses de tot arreu. Al meu parer, no hi havia escassetat de res del que necessitem per viure: hi seguien havent els mateixos aliments, les mateixes fonts d’energia i, en general, els mateixos bens de consum que uns mesos abans. No hi havia hagut cap desastre climàtic, ni s’havien esgotat de cop els pous de petroli, etc. Així, doncs, la conclusió que en vaig treure va ser que era un nou cicle de les crisis que havien anat apareixent, que serviria per collar una mica més les condicions laborals dels treballadors amb l’amenaça de l’acomiadament, i que s’acabaria resolent com les altres que havia viscut, tornant a un període de vaques grosses. Vist en perspectiva, em sento com el protagonista de la coberta de l’àlbum de Supertramp.

Suposo que el missatge de que la nostra economia anava bé, que estava controlada m’havia anat calant i l’havia interioritzat. Sí que veia que la bombolla immobiliària havia de petar, que no era lògic que els preus arribessin als nivells en els que eren. Evidentment, era conscient que calia cercar altres fonts d’energia i potenciar-les, que els recursos s’havien d’estalviar (menjar, aigua, energia, ...) Però no era prou conscient de la urgència, estava enfeinat en seguir dins una roda, de la que veia difícil sortir. Per exemple, podia comprar un pis a un preu desorbitat, o pagar un lloguer irracional també. Com que em va semblar que la podria assumir, vaig anar pel camí de la compra, comptant que era un lloguer irracional, al final del qual et regalaven un pis com a premi a la fidelitat. No vaig demanar crèdits per comprar res (pis apart), però em vaig anar creant unes necessitats que calia mantenir.

Ara ja som al bell mig de la tempesta. Tots els indicadors se n’han anat en orris i resulta que hem estat gastant molt més del que teníem, perquè trèiem els diners d’una bombolla, que ha petat, i ara cal tornar-los. No ho acabo de tenir clar, però em fa l’efecte que els hem de tornar als qui han maquinat tot aquest embolic, la roda en que estàvem atrapats, i que ara ens ha petat als morros.

I aquí és on torno al principi, aquesta crisi ens està posant davant de la crua realitat, però abans de que arribi la crisi de veritat, la de les mancances del que realment ens cal. Perquè els diners no es mengen. Ni l’or ens dóna energia per moure’ns o escalfar-nos. Aquesta crisi no és gens lluny, però com abans canviem la nostra manera de fer millor. I ara, no es que sigui més fàcil viure fora de la roda de consum en que estàvem, sinó que la roda s'està desmuntant i ens està fent fora. Així que haurem d’aprendre a valorar altres coses, que segurament són més importants que les que ens portaven de cap fins ara. Ho haurem de fer per força, però el resultat pot no ser pitjor, com a mínim en alguns sentits. I és possible que ens ajudi a canviar el rumb abans que ens acabem el que realment necessitem per viure.

En certa manera, sí que podem dir Crisi? Quina crisi?