L'essencial

(Traducido al castellano aquí)

Ahir el PSC va aprovar el seu programa electoral. En ell es defensa una reforma que permeti la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre qualsevol canvi substancial de les relacions amb Espanya. També dibuixa de forma clara i inequívoca la seva aposta per una Catalunya integrada dins Espanya, però canviant el marc de relació actual.

Avui el secretari general del PSOE diu que no està d'acord amb el dret a decidir que planteja el PSC, però que coincideix en l'essencial: que Catalunya segueixi formant part d'Espanya. Així doncs, l'essencial pel secretari general del PSOE és que s'aconsegueixi el que ell creu que és el millor, i no que sigui la població la que decideixi.

Democràcia il·lustrada

(Traducido al castellano aquí)

Quan a secundària ens van explicar la història del segle XVIII (llavors es donava la història de veritat i no l'adoctrinament socialista o catalanista d'avui en dia) ens parlaren del Despotisme il·lustrat amb el seu Tot per al poble, però sense el poble. El rei i els governants prenien les decisions pensant en el poble, però no comptaven amb ell per prendre-les.

A l'hora de cercar un títol pel que volia comentar en aquesta entrada, m'he adonat que ens passa una cosa semblant avui en dia. Els parlaments, tant l'estatal com els autonòmics han anat prenent distància de la societat i, si bé  se'ns diu que totes les decisions es prenen en clau del benefici comú del poble, el més comú és que el poble no se senti beneficiat per les decisions preses. Així doncs, tot es fa per al poble, però el poble només hi pot dir la seva un cop cada quatre anys. I amb prou feines! Només es poden assolir canvis importants des de dins l'estructura dels grans partits.

La llei d' Hondt penalitza els partits petits, facilitant la formació de majories absolutes. Per exemple, avui en dia el PP té una majoria absoluta molt folgada, amb 11 escons per sobre de la meitat del parlament. En canvi, no va arribar al 45% dels vots vàlids i va quedar per sota del 32% del cens. De fet, el PP va guanyar l'abstenció per un milió cent-mil vots i per vuit-cents mil vots si sumem abstenció i vots nuls. D'acord, teniu raó. L'abstenció i el vot nul no són una força política. S'hi barregen passotisme, desencant, abstenció militant, impotència a l'hora d'escollir i molts altres factors. Però a vegades sembla als grans partits ja els va bé deixar fora del sistema a gairebé un 30% del cens electoral.

Així, el nostre sistema parlamentari desbanca directament els partits més petits. I també fa callar les veus discrepants dins els grans, mitjançant la disciplina de vot. Donat que les llistes són tancades, un diputat no està legitimat a votar en contra del que marqui la direcció del seu partit, perquè no pot al·legar que el van votar a ell, ja que no hi havia la possibilitat de desmarcar-lo. Així, la única justificació seria que el partit prengués una decisió en contra del programa que hagués presentat en les eleccions corresponents. Per tant, la única manera d'aconseguir que una política determinada s'apliqui és entrant en un partit gran i guanyant posicions dins de la seva estructura. L'altra possibilitat, quan no hi ha majoria absoluta, és fer de frontissa però, com a les de veritat, és fàcil enganxar-se els dits. Així les coses, no caldrien més diputats que un per partit i els necessaris per a les diferents comissions. Cadascú podria votar pel nombre d'escons que li haguessin correspost i el resultat seria el mateix.

Quin és el resultat de tot això? Els partits amb capacitat de governar, són amalgames que haurien de correspondre a quatre, cinc o més partits reals, i que s'han aglutinat per aconseguir la força per guanyar. El PP rep vots de centredreta, neoliberals, cristianodemòcrates, d'hereus de la tecnocràcia franquista i, segurament, vot útil de dreta més extrema. El PSOE comença per la centreesquerra, la socialdemocràcia, antics comunistes que s'han anat moderant i vot útil de esquerra més radical. I tot aquest vot acaba barrejat en una política que es decideix en funció dels equilibris de forces que es generen dins d'aquestes màquines de fer política. Evidentment, la que fan no acaba d'acontentar a ningú i, per tant, cada quatre anys han de vendre's a un electorat que, tot sovint, els compra per eliminació, més que per convenciment.

Es diu que la majoria absoluta és bona perquè el partit que la té pot desenvolupar la seva política sense entrebancs. Però no és única, ja que els entrebancs acaben sorgint dels corrents interns dels grans partits que, donada la poca democràcia interna amb que funcionen (no hi ha eleccions primàries per escollir els candidats, per exemple), suposa un control molt més baix per part de la població, que un parlament constituït per moltes formacions més petites però més cohesionades.

Així les coses, em costa molt convèncer a un jove de vint anys de que és millor votar que quedar-se a casa. De fet, gairebé es pot considerar un èxit que vagi a emetre un vot nul de desacord amb el sistema, que vol dir que encara conserva l'esperança de canviar-lo, de construir-ne un de nou en el que tingui ganes d'anar a votar.

Com el muntaria jo si de mi depengués? Doncs, totalment proporcional, de forma que cada matís que es considerés prou important com per distingir-se de la resta, podria presentar-se, sense haver-se de diluir per arribar a tenir representació. I tindria la que li correspongués segons la gent que li hagués fet confiança. A més, si les llistes fossin obertes, es votarien persones concretes que realment tindrien legitimitat, i podrien prendre les decisions que consideressin més correctes per assolir el seu programa. Elles serien les que acabarien responent personalment. Caldria anar trobant acords per tirar endavant i cadascú se sumaria a les iniciatives que considerés correctes. Però els ingredients d'aquest còctel s'haurien escollit de manera democràtica, i no dins el laberint de l'estructura d'un partit.

I com es pot arribar a canviar el sistema per acostar-lo a un model més representatiu? Caldrà canviar moltes lleis. I les hauran de canviar els que estan instal·lats en elles. Això només es pot fer creant un partit transversal amb l'únic objectiu d'assolir una majoria suficient per obrir un nou procés constituent, lliure de la tutel·la del poder establert en l'actualitat. A Islàndia ho estan abordant. Ells són poquets i aquí serà molt més difícil. Però l'alternativa de quedar-nos veient com ens prenen el pèl és devastadora per la democràcia, ja que anirà augmentant l'abstenció, fins que algun general més conscienciat del compte ens rescati de nosaltres mateixos i ens condueixi a una nova versió del despotisme il·lustrat, el que Mayor Oreja descriu com una "situación de extraodinaria placidez".

Com sortir de la crisi... i caure a les brases

(Traducido al castellano aquí)

Ara fa un any vaig començar a escriure aquesta entrada. CiU havia arribat a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona feia poc menys d'un any i de sis mesos, respectivament. Havien començat les retallades asimètriques (mot actual com pocs) entre el sector públic i el privat.

Es treien recursos de les escoles públiques, s'havia eliminat la sisena hora i es reduïen professors. S'aturava la inauguració de noves escoles bressol ja planificades, deixant a famílies amb plaça assignada però sense poder-la usar. S'estudiava augmentar el rati d'infants en aquestes escoles i privatitzar la gestió de les que encara s'havien d'obrir. Les subvencions a l'escola privada no eren tractades de la mateixa manera. Fins i tot es passava a subvencionar col·legis amb règim de separació de sexes.

Els serveis sanitaris també es retallaven de forma brutal, amb tancament de centres, retalls de serveis d'urgències i reduccions d'horaris, mentre el mateix conseller de salut, Boi Ruiz recomanava la contractació de mútues privades i proposava incentivar-la amb beneficis fiscals.

Amb tot aquest panorama al cap em vaig topar amb un d'aquests parcs infantils que hi ha a les places del barri. Mentre veia els nens jugar vaig pensar que, segons la lògica convergent, allò era una aberració. Hi havia un tobogan i uns cavallets que els nens podien usar lliurement, sense límit de temps i sense pagar res a ningú. Ni els nens ni els seus pares. I vaig veure clara la recepta per sortir de la crisis... i caure a les brases. Només es tractava de seguir el manament neoliberal: Si hi ha una oportunitat de negoci per la gestió privada, no la obstaculitzis amb una gestió pública.

El meu cervell va començar a viatjar pel paradís de CiU. L'Ajuntament s'estalviaria un munt de diners venent aquests parcs a la iniciativa privada. L'erari públic engreixaria amb la venda i s'estalviaria el manteniment d'aquests espais. A canvi, l'ús s'hauria de pagar, però no seria un càrrec per a tothom, sinó només pels usuaris. Donaríem feina a molts aturats que es farien càrrec del cobrament i el control d'aquests espais. Molta gent deixaria d'usar-los, però la iniciativa privada, que mai descansa, podria oferir serveis addicionals, com vigilar al nen mentre li ofereix una cervesa als pares, o pentinar-los i espolsar-los la roba abans de marxar per a que la canalla fes goig. A més, no totes les famílies s'ho podrien permetre, i això estalviaria als pares el neguit de no saber ben bé amb quina mena de nens compartirien el joc els seus fills. Finalment, els aparells desgavellats, que ja no servissin per als parcs de pagament, podrien ser recomprats per l'Ajuntament per fer espais de joc de beneficència, on poguessin anar només els que justifiquessin uns ingressos inferiors al salari mínim.

Seguint amb aquesta filosofia, hi ha zones de la ciutat que no són només un lloc de pas, sinó que ve de gust anar-hi a passejar: carrers amples que tenen jardins, passejos a la vora del mar, parcs com el de la Ciutadella o els diversos jardins de Montjuïc. En fi, tot de zones amb potencial de negoci i que no estan donant diners a ningú. Fins i tot hi ha gent que s'endú el menjar de casa i dina tranquil·lament en aquests llocs, fent una franca competència deslleial als restaurants, que han de pagar els corresponents impostos per la seva activitat. Aplicant una política similar, l'Ajuntament i el sector privat podrien extraure una mica més de diners d'aquest teixit social que no para d'aprofitar-se de les situacions de gratuïtat. I al ser uns serveis de pagament altre cop tindrien el filtre del poder adquisitiu, que reduiria la massificació actual i n'augmentaria el valor, possibilitant l'aplicació d'unes tarifes més elevades.

Aquest diumenge, al sentir com l'Artur Mas li explicava al Jordi Évole els grans trets del que seria la seva política com a president d'una Catalunya independent, em va venir a la memòria aquesta entrada i vaig decidir treure-li la pols. Perquè ho va dir ben clar: vol potenciar el pagament per l'ús. A més, aquest pagament per l'ús fins ara l'ha desviat a la iniciativa privada. Parlava de les autopistes a l'entrevista, però ho hem vist en la potenciació de les mútues, de les escoles privades, etc. Per treure diners s'han venut equipaments públics, igual que l'estat va privatitzar les empreses públiques rendibles. S'ha aplicat la dita Què podem fer? Vendre la casa i anar de lloguer! I ara hem de pagar per usar equipaments que havien estat de tots.

I és que la fal·làcia de la bondat de la gestió privada enfront la pública no l'entendré mai. Si disposem d'uns diners i volem prestar un servei, la gestió pública els emprarà tots en aquest servei. I, si aconsegueix que en sobrin, serà un estalvi per a tots. Si donem els mateixos diners a una empresa privada, tots els beneficis que en tregui els estarà obtenint de prestar menys serveis, o de prestar-los pitjor o de pagar-los pitjor, que a la llarga repercuteix en el servei, perquè qui el dóna està cremat. Si el benefici el treu tan sols d'una gestió més eficient, la solució és millorar la pública i que els diners s'estalviïn. És com si tinguéssim una comunitat de veïns i, enlloc de pagar una quota a un administrador, li diguéssim "Cobra un tant fix i gestiona-ho tot; el que sobri serà per tu". Oi que ningú no ho faria?

I és que la gestió privada generalment la fa una societat que té com a objectiu assolir uns beneficis econòmics. Si deixem a les seves mans els serveis públics, provarà de traure'n el màxim. En canvi, una gestió pública té com a objectiu prestar un servei el millor possible i estalviar el que es pugui. Podem posar l'accent en el servei o en l'estalvi, però no li estem regalant els diners de tots a cap particular.

Vots prestats

(Traducido al castellano aquí)

Els vots no es presten, és donen. És un regal que es fa per quatre anys, escurçables només a voluntat del qui ha estat escollit. Cal que tots ho tinguem clar, perquè estic sentint molt això de prestar el vot, darrerament. Sense anar més lluny, al programa d'en Jordi Évole entrevistant a en Mas. No ens podem enganyar: les eleccions del proper 25 de novembre són al Parlament de Catalunya. Qui guanyi formarà govern. Si guanya per majoria absoluta, aplicarà absolutament la seva política. Caldrà veure si determinades comissions d'investigació es tornen a reobrir si hi ha majoria absoluta de CiU, per exemple.

No és un plebiscit, per molt que alguns provin de donar-li aquest sentit. Puc entendre el vot útil quan es dóna a un partit amb qui no s'està del tot d'acord per evitar que surti un altre que es considera nefast. Són les coses de la llei d'Hondt. Però en aquest cas, el component més plebiscitari és si el partit al que s'està votant vol un referèndum o no. De cara a poder quantificar els partidaris de la consulta amb més rigor que un simple recompte d'assistents a la manifestació, n'hi ha prou amb sumar els vots atorgats a partits que es pronuncien a favor del referèndum. I aquests són uns quants, apart de CiU. De fet, el que s'hi oposa de forma radical és només el PP, pràcticament.

S'esgrimeix també l'argument de que, de cara a negociar aquest afer amb el govern espanyol, és més eficaç un govern català amb majoria. Però en aquest punt tindrà el recolzament de la resta de partits que volen fer la consulta. De fet, una reclamació conjunta restarà arguments a possibles acusacions de partidisme i donarà més força a la reclamació.

Estem en un moment molt delicat. La pobresa va en augment. Els serveis públics s'estan desmantellant. Cal controlar els possibles casos de corrupció. Cal posar l'accent en la gent que més pateix la crisi. No prestem el vot, no fos cas que acabem amb la sensació de que ens l'han robat.

Rasers

(Traducido al castellano aquí)

En primer lloc, i per a que no quedi cap dubte, vull expressar el meu rebuig a la violència. A més, considero, que hi ha unes violències pitjors que d'altres. La que apareix per una confrontació en calent és reprovable. Però és molt pitjor la que s'usa de forma freda i calculada per aconseguir un objectiu. Els atemptats són repulsius. I injustificables, quan es produeixen en un entorn on hi ha altres vies de reclamar el que es vol. I més odiosos encara quan els objectius són indiscriminats, entrant en la lògica del terror com a finalitat. Més repugnant encara és la violència exercida des d'un estat dictatorial, on els qui imposen aquest terror gaudeixen de la impunitat d'una legalitat il·legítima.

Dit això, passo a felicitar-me per certes reaccions de personatges del PP (o de la seva òrbita) al resultat de Bildu d'aquest diumenge. Per exemple Esperanza Aguirre, que ha declarat que va ser un greu error del Tribunal Constitucional la legalització de Bildu. Així posa de manifest que aquest tribunal no és infal·lible, cosa que és d'agrair, per fi.

També s'al·lega que ETA no està desarmada i que està dictant la política de Bildu, a pesar de que alguns components com EA i Alternatiba tenen una clara trajectòria pacífica i que els candidats signen un codi ètic que inclou el rebuig a la violència de qualsevol mena. Aquesta sospita deslegitima a Bildu per participar en la vida política basca. En canvi, crec que en el moment de redactar-se la constitució actual cap dels líders polítics que havien ocupat càrrecs al règim van explicitar el seu rebuig al franquisme. D'altra banda, l'exercit franquista estava de tot menys desarmat. El poc tarannà democràtic d'alguns dels seus components es va posar de manifest el 23 de febrer de 1981 (i sembla que s'ha propagat fins als nostres dies, en alguns casos). Podria ser que aquest fet influís en la redacció d'alguns dels seus articles, com per exemple el 8è sobre el paper de les forces armades? Invalidaria això la modèlica transició i la constitució redactada en aquest context?

El president del govern ha implantat un nou sistema de raonament pel qual, si no vas a una manifestació contra la política actual del govern, vol dir que estàs a favor de la mateixa. Seguint aquest nou corrent, algun comentarista de les eleccions al debat que es va fer a la 1, va arribar a la conclusió de que, com que en algunes ocasions Bildu no ha fet declaracions prou contundents contra ETA, les més de 275.000 persones del país basc que els han votat són partidaris d'aquesta organització, i no han de poder estar representats al parlament. El PP, però, no condemna clarament el franquisme. Llavors, els més de 10 milions de votants que van tenir a les darreres eleccions són partidaris del règim anterior? Se'ls hauria de negar la possibilitat de votar al PP, doncs? Cal recordar que Jaime Mayor Oreja no va voler condemnar el franquisme i que el va qualificar de situació d'extraordinària placidesa. També cal recordar que les manifestacions de militars retirats i d'alguna associació de militars que inclou membres en actiu no han tingut cap mena de contestació ni contenció per part del govern.

Potser fóra bo que el PP apliqués a les seves pròpies files el raser que usen per a Bildu.

El esPPectáculo

El ministro de educación WERTió sus opiniones y ahora no le aMARGA LLO que puedan decir. De hecho, tiene la ESPERANZA de que le den un GALLARDÓN, por tal como RAJO Y argumentó el otro día. Si fuera así, ha prometido que AGUIRRErá el FEIJÓO de billetes y se largará.

Igual, AL BER TOdo el dinero Y conocer meJOR GEnte, se va con FERNÁNDEZ unos DÍAZ para visitar a su profeSORA Y Acer un crucero en la carabela SANTAMARÍA antes de que se vaya todo a PIQUÉ, perdamos el poco PRESTIGE que nos queda y tengamos de desAZNAR lo andado.

Si viéramos el futuro con un catALEJO nos daríamos cuenta de que hay que olVIDAL los lujos y aceptar los goles que nos meten por las esQUADRAS. Roguemos al patrón de los cocineros, SAN CHEZ, que nos conceda disponer de CAMA, CHOped y pan, que tal como está todo nos va a parecer una dALICIA.

Deute i austeritat

(Traducido al castellano aquí)

Deute i austeritat. Quines paraules més presents avui en dia, oi? La veritat és que a mi sempre m'han fet respecte els deutes i he trobat que l'austeritat és un valor important. Com a bon catalanet, la pela és la pela, no gastis aigua, apaga el llum quan surtis del bany i no deixis res al plat (amb aquell retret entre dur i entranyable de "Com es nota que no has passat la guerra!"). Els catalans, però, no en tenim l'exclusiva; també hi ha altres pobles que tenen fama d'estalviadors malaltissos com els jueus o els escocesos. Dels gallecs no en conec la fama, però sí la dita "É mellor que faga dano ca que se perda". L'austeritat en sí és bona perquè implica valorar el que tens i ser conscient de que costa obtenir-ho. Sinó, el que sol passar és que es valora en perdre-ho. Tan sols és dolenta quan es converteix en avarícia.

I el deute és quelcom que cal evitar mentre es pugui. Està clar que hi ha coses que no es poden fer sense endeutar-se. Si no hi haguessin préstecs, només els rics podrien engegar nous projectes. Per això és important la funció dels bancs. I tots podem tenir errors. Hi ha inversions que poden semblar bones o viables i acabar malament. Però els riscos cal valorar-los i tenir-los-hi respecte; no por, però sí respecte. Els ha de valorar qui manlleva els diners, perquè sinó quedarà amb un deute que potser no podrà tornar. També els ha de valorar qui els presta, perquè ha de saber que hi ha la possibilitat que no tornin. I més encara si cobra uns interessos que venen justificats precisament per aquest risc que corre.

Aquests darrers anys l'austeritat no ha estat un valor en alça. La filosofia de la tarifa plana ho ha envaït tot. Si vas a un bufet lliure, surts rodant del que has endrapat per aprofitar-lo. Si tens tarifa plana al mòbil, truques tant com pots per a que et surtin més barates les trucades. Si al super donen bosses, n'agafes de més per utilitzar-les un cop i llençar-les a l'arribar a casa. Un banc amb comissions pels diferents serveis? Una colla de lladregots! Si no et cobren les visites a l'hospital, hi vas per una rucada. I si els medicaments són gratuïts, en demanes de més per si de cas, que és més còmode. Si caduquen tant se val, ja els llençarem.

Doncs no! En un bufet lliure, has de menjar el que creus que necessites i mirar de que no quedi res al plat. Amb el mòbil, cal fer les trucades amb sentit, perquè sinó les línies queden petites i ens calen més i més antenes per tot arreu. Al super no donen les bosses, n'inclouen el preu a la compra. De la mateixa manera, els costos dels serveis que presta un banc te'ls descompten dels interessos si no et cobren comissions. I les visites i els medicaments no són gratuïts: els paguem entre tots. S'hauria de fer com a altres països, en els que, si cal antibiòtic set dies, et donen vint-i-una pastilles, i no dues capses de dotze. I jo encara faria més: informaria al pacient del cost que està tenint el tractament, incloses les despeses de la visita, i li faria signar un rebut. No li cobraria res, però així prendria consciència del que val el servei que rep. Per tot això, les tarifes planes penalitzen l'austeritat.

Si l'austeritat estava de baixa, el deute, en canvi, s'ha exalçat. Demanaves un crèdit i sorties amb el doble, si no anaves amb compte. Era millor tenir deutes i diners disponibles per gastar perquè l'interès era baix. Els preus dels pisos van convertir la compra al comptat, basada en un estalvi previ, en una cosa pràcticament impossible. I les administracions es van pujar al carro. Com que hi havia diners, calia gastar-los i, si no hi havia coses raonables per fer, es feien disbarats. Mal fet per part dels manllevadors. Mal fet també per part dels prestadors. Però als prestadors no els penalitzaven per l'excés de risc, sinó quan no aconseguien col·locar prou crèdit. El món al revés, vaja.

Doncs no! El deute hauria de ser car. Si el deute es barat, els preus pugen perquè la gent pot arribar més lluny pagant les mateixes quotes, encara que sigui endeutant-se per més temps. Però no tot hauria de ser igual de car: el prestador i el manllevador hauríen d'analitzar el projecte i valorar-ne la rendibilitat i el risc de fallida. I d'aquí n'hauria de sortir l'interès. Avui en dia, un paper semblant el fan les agencies de qualificació, però elles no arrisquen res, senzillament fan ballar els tipus d'interès seguint uns criteris que s'han mostrat totalment errats (sent bondadosos) o deliberadament distorsionats (sent realistes). I a pesar d'això, segueixen marcant el ritme.

I ara estem on estem. El deute és excessiu i cal rebaixar-lo, de forma que la seva devolució sigui viable. Tots els actors d'aquesta comèdia convertida en drama han d'assumir el seu paper: s'ha de tenir en compte que hi ha hagut uns responsables de l'endeutament, tant de manllevar-lo com de prestar-lo.

Si un particular s'ha endeutat més del compte per comprar un pis, pot perdre'l, però el banc hauria de cancel·lar el deute, que per això va fer un estudi i una valoració a l'acordar la hipoteca. Ja sé que el préstec es va fer sense comptar amb la dació en pagament, i que això suposaria un canvi de condicions, que segurament s'hagués traduït en més interessos. Però el que es va hipotecar potser tenia una feina fixa de la que l'han fotut fora amb una misèria d'indemnització perquè han canviat l'Estatut dels treballadors. Si això no és un canvi de condicions, ja em direu què és.

En el cas de l'endeutament de bancs i caixes per la bombolla immobiliària, els directius haurien de respondre amb els diners que van guanyar mentre gestionaven els bancs que han fet fallida. Si els van guanyar per la seva bona gestió, i al final no ho va ser tant, doncs els han de tornar. Si la seva gestió no va tenir res a veure amb els resultats, els han de tornar també, encara amb més raó, perquè llavors, en quin concepte el cobraven?.

En el cas dels responsables de les administracions que van fer inversions sense mesurar la seva utilitat, se suposa que no n'han tret benefici, però haurien de respondre per imprudència temerària, com qui condueix un cotxe a 200 per hora: no vol matar a ningú, però és un inconscient al fer-ho. Si a sobre hi ha hagut corrupció, a part de tornar els diners, el càstig hauria de exemplar, vetant-los l'accés a qualsevol estructura de poder públic per la resta de la seva vida.

I els prestadors, tant a bancs massa arriscats, com a administradors inconscients, haurien d'assumir les pèrdues, o quedar-se amb els aeroports buits, els AVE fantasma o les carreteres desertes, si volen. I reclamar-los danys i perjudicis a les agències de classificació. No havien estudiat tant els riscos que es permetien el luxe de valorar i puntuar les inversions? Doncs que assumeixin que van errar en els seus estudis també, perquè és molt còmode opinar si no t'hi jugues res.

Així les coses, cal analitzar el deute i acceptar el que realment fem servir, perquè no tot és igual. En una entrevista, Federico Mayor Zaragoza deia que no es podia censurar de la mateixa manera un sobre-endeutament per construir hospitals que per fer un circuit urbà de fórmula u. El deute sobre el que el ciutadà no va opinar i que va servir per coses innecessàries no és clar que l'haguem d'assumir entre tots. Potser des del punt de vista jurídic sí, però han canviat tantes lleis sense que haguem pogut dir la nostra, que l'argument de la legalitat és cada cop menys legítim.

I l'austeritat s'ha de recuperar. Cal fixar molt bé les prioritats. Cal eliminar les despeses supèrflues en tots els àmbits. Per exemple, en el terreny de la sanitat o en l'educació. Cal millorar la gestió i provar de prestar els mateixos serveis, estalviant en tot el que es pugui. A més, s'estan delegant moltes funcions en empreses privades. Aquestes empreses poden estar formades per persones altruistes que, senzillament, creuen poder gestionar millor un servei si es fa a petita escala. També pot ser que vulguin treure uns beneficis de la prestació d'aquest servei. En la situació actual, aquesta segona opció no és lícita, per tant, si cap gestió es deixa en mans privades, s'han d'establir clarament els límits de remuneració permissibles i no hi ha d'haver beneficis privats. A més, han d'estar a disposició de qualsevol ciutadà tots els comptes d'aquestes entitats.

Però tots els que avui en dia ens parlen de deute i austeritat es refereixen només a l'aspecte econòmic. Fixeu-vos que, a nivell de tot el món, si mai se'ns acaben els diners, no passa res. El problema ve quan se'ns acabi el menjar, el sostre, la energia o les matèries primeres. En canvi, de l'austeritat de recursos no se'n parla, com tampoc del deute que tenim amb el planeta, al qui hem convertit en prestador forçat. L'objectiu que expressa la majoria de partits és recuperar el poder adquisitiu i aconseguir tornar a créixer, donant plena ocupació a tota la població.

Créixer vol dir gastar més. Aconseguir feina per tothom implica produir més coses que algú haurà de consumir. I per a que les coses es consumeixin és necessari que es consumeixin, o sigui, que no siguin duradores. Hem revertit el sentit comú que havíem heretat. Ara venim a dir "É mellor que se perda ca que non se faga".

Doncs no! Cal ser austers amb els recursos i tornar-li el deute al planeta:

• No s'han d'usar mètodes dubtosament salubres per produir excedents de menjar que acabarem llençant per a que no baixi el preu. Si sobra menjar ha d'anar a parar a qui no en té.
• No hi poden haver fons d'inversió com el dipòsit 100% natural (a sobre se'n foten), que especulin apostant per l'increment del preu d'aliments bàsics com el blat de moro, el sucre, els cereals, el cafè, etc.
• No hi poden haver vivendes buides mentre hi ha persones al carrer.
• No s'ha de pujar el límit de velocitat a les carreteres per provar de guanyar unes eleccions, quan s'ha demostrat que el límit més baix redueix el consum de gasolina, la contaminació i els accidents.
• No s'ha de viatjar sense sentit. No pot ser que un bitllet d'avió et surti tirat de preu perquè l'avió s'enlaira igual, vagi ple o no. Els vols s'haurien de muntar quan hi hagués prou gent per a que fos rendible. I els bitllets haurien de valdre el necessari per cobrir el cost ecològic del viatge.
• No cal que tots tinguem un cotxe guardat al garatge, ni que el canviem cada cinc anys. S'han de muntar xarxes per compartir-los, reparar-los i optimitzar-ne l'ús.
• No cal que tots treballem 1.800 hores a l'any si no hi ha feina suficient. Treballem el que sigui necessari per aconseguir cobrir el que realment són les nostres necessitats i aprenem a estar amb nosaltres mateixos.
• No cal que produïm merdes barates que es trenquen en quatre dies. Fem les coses amb temps i per a que durin. I reparem-les quan s'espatllin.
• No podem permetre el dèficit ecològic que ens fa augmentar el deute amb la Terra. Aquest any va ser el 22 d'agost quan ens vam acabar tots els recursos que el planeta es capaç de proveir en un any.

Completeu la llista vosaltres mateixos. Aquesta és l'austeritat que ens traurà del forat on ens hem deixat ficar, no la que ens venen en forma de recepta màgica el BCE, l'FMI, la CE, el PP i CiU. Aquest és el deute que realment hem de tornar. En aquest deute sí que la responsabilitat recau únicament en el manllevador, ja que l'única que es pot atribuir a la prestadora Terra és haver-nos deixat aparèixer a la seva faç.

Asimetries

(Traducido al castellano aquí)

Darrerament s'està parlant molt d'asimetries en l'organització territorial d'Espanya. Tant de les que hi ha actualment, com de les que es podrien incloure en el sistema per a que reflecteixi millor la realitat. Ja ho havia comentat al setembre a l'entrada El trencaclosques, però crec que la creació d'autonomies simètriques va provocar més confusió que una altra cosa.

Fa un dies es va publicar un avanç de resultats del baròmetre de setembre de 2012 del CIS. En ell apareixia un canvi significatiu en la distribució de població davant la pregunta de com es voldria que fos l'organització territorial. La comparativa amb els resultats de 2010 és la següent:

Opció	2010	2012	Variació
Estat sense autonomies	14,1%	24,5%	10,4%
Menor autonomia	11,2%	14,5%	3,3%
Sense canvis	42,3%	29,4%	-12,9%
Major autonomia	16,6%	9,1%	-7,5%
Reconeixement de possibilitat d'independència	6,5%	8,9%	2,4%
No sap	8,1%	11,4%	3,3%
No contesta	1,2%	2,3%	1,1%

Els resultats que s'ha publicat són un avanç i no es pot veure encara la distribució per comunitats autònomes, que sí que és disponible per l'enquesta realitzada al 2010. Per classificar-les d'alguna manera, he assignat a cadascuna de les cinc opcions pesos del 0 al 2, puntuant la seva asimetria. El resultat és:

Nom·Comunitat·autònoma	Coef.	Sense auton. (0)	Menor auton. (0,5)	Igual auton. (1)	Major auton. (1,5)	Possib. indep. (2)
Castilla y León	0,72	24,4	14,6	38,6	10,3	1,2
Comunidad de Madrid	0,72	21,0	17,0	42,0	6,6	1,6
Aragón	0,72	24,7	17,4	34,2	15,2	0,4
Principado de Asturias	0,79	15,9	18,6	43,2	9,8	1,9
Castilla-La Mancha	0,81	17,4	13,9	45,3	11,8	1,5
Región de Murcia	0,83	16,4	8,3	56,3	8,7	0,6
Comunidad Valenciana	0,84	18,3	11,9	42,2	14,3	2,9
Cantabria	0,85	16,1	15,6	37,1	16,7	2,3
Galicia	0,87	13,3	14,3	49,8	13,5	1,7
Ceuta	0,88	18,0	16,0	37,2	18,4	5,2
La Rioja	0,88	12,2	13,9	49,3	14,4	1,0
Extremadura	0,91	13,9	7,6	52,7	17,4	0,4
Andalucía	0,94	8,5	10,5	53,8	13,6	1,9
Melilla	0,98	14,8	8,8	36,8	18,4	8,0
Canarias	1,01	9,4	9,8	47,9	25,5	2,6
Islas Baleares	1,03	12,2	12,6	32,5	29,3	6,4
Comunidad Foral Navarra	1,16	4,5	4,2	52,8	17,2	13,0
Cataluña	1,27	10,7	4,8	26,2	29,3	23,6
País Vasco	1,35	1,8	3,6	36,2	28,4	21,9
TOTAL	0,95	14,1	11,2	42,3	16,6	6,5

Caldrà veure què passa quan publiquin el detall d'aquest any, però és possible que aquesta ordenació es mantingui essencialment igual. Al principi de la llista hi ha les comunitats simètriques. Són les que aprovarien una reducció de l'autonomia amb més facilitat. Si mirem els seus parlaments autonòmics, estan composats bàsicament pels partits d'àmbit estatal. Als primers llocs de la llista Aragó és l'excepció, però els partits locals (PAR i CHA) no venien d'abans de la democràcia. En canvi, en les comunitats més asimètriques, els parlaments respectius estan composats per formacions no estatals.

A Catalunya, pràcticament totes les forces polítiques actuals venen de partits creats abans de la mort d'en Franco i que eren d'àmbit exclusivament català. ERC i UDC ja existien durant la Segona República. També el PSUC, que forma part de les arrels de ICV i de EUiA. CDC es fundà just abans de morir Franco. El PSC sí que recollí la federació catalana del PSOE, però també hi intervingueren formacions socialistes d'implantació únicament catalana. L'únic partit amb una representació significativa que és exclusivament d'àmbit estatal és el PP, tot i que a Catalunya li afegeix una C final a les sigles. És cert que el PSC va junt amb el PSOE, però això li ha anat suposant tots aquests anys unes tensions internes que sembla que han acabat esclatant.

Així doncs, crec que un bon criteri per valorar l'asimetria d'una comunitat és examinar quines estructures polítiques té. Si són una prolongació de les estatals, és molt possible que els ciutadans vegin també la comunitat autònoma com una prolongació de l'estat i, per tant, que valorin l'autonomia com a prescindible. Si les estructures són diferents, autòctones i tant de dretes com d'esquerres (o sigui transversals), és clar que tenen una entitat política pròpia i això els hauria de definir com a pobles amb dret a decidir el seu futur. Si, a més, són anteriors a la instauració de les autonomies, com és el cas de Catalunya, no es pot responsabilitzar de la seva creació al sistema educatiu o als mitjans de comunicació públics, ja que venen de molt abans de la instauració de la Generalitat.

Un cop establertes aquestes asimetries, cal veure com se'ls dóna sortida, perquè està clar que és una realitat i que, si no es fa res, la situació s'anirà enrarint cada cop més. De moment, la millor resposta que han donat des del govern del PP ha estat quan han callat, perquè quan baden boca apunten uns quants independentistes més a la llista. El PSOE va parlant de federalisme, però no s'acaba d'entendre gaire quina diferència suposaria amb respecte a la situació actual, més enllà d'un canvi de nom. El PSC ha fet la proposta d'un federalisme asimètric on Barcelona fos cocapital i acollís organismes i institucions com el Senat, per exemple. No sé si es gaire bona solució. Jo crec que el que es vol a Catalunya és una major capacitat d'organitzar-nos, no que s'instal·lin organismes que tampoc dependrien de Catalunya, sinó del govern espanyol i l'únic benefici seria moure negoci cap aquí. Negoci institucional, que és precisament el que està en el punt de mira de les retallades.

En tot cas, la solució que s'adopti hauria de blindar ambdues parts contra utilitzacions partidistes per obtenir rèdits electorals perquè, encara que la base de les tensions existeix més enllà dels partits, la temptació d'usar el tema com a cortina de fum per les dues bandes és massa forta. I si no, mireu com es frega les mans en Mas a l'espera d'una majoria absoluta, després d'uns resultat desastrosos a la legislatura. I el PP va atiant aquest foc: mentre navega entre retallades i rescats aconsegueix balons d'oxigen defenent la indivisibilitat d'Espanya.

Des de l'oposició, ERC s'ha centrat pràcticament del tot en trobar el camí més ràpid cap a la independència i només fa mencions puntuals a les polítiques socials. El PSC es focalitza molt més en el fracàs de Mas d'aixecar l'economia, però l'intent de trobar alternatives a la independència li fa perdre força i desvia el seu missatge. Per mi, qui s'ha posicionat d'una manera més correcta ha estat ICV-EUiA, que ha acceptat el dret a decidir dels catalans sense complexos, com una cosa evident i natural. No planteja la independència ni com un abisme ni com Ítaca, simplement com una possibilitat més a tenir en compte. I això l'ha permès tornar a enfocar-se cap als problemes realment importants que són l'atur, la pobresa i les desigualtats cada cop majors.