Guanyar-se la mort

(Traducido al castellano aquí)

"Ara ja em puc morir". Acabes de fer alguna cosa de la que et sents orgullós, o de viure una experiència que t'ha omplert, i dius aquesta frase. Tens ganes de morir-te? No pas! Senzillament, sents que li has donat una mica més de sentit a la teva vida, al teu pas per aquest món.

Moltes religions parlen de vida més enllà de la mort i la descriuen de maneres diverses. Hi podem creure o no, però tots estarem d'acord en que la nostra vida segueix present en les dels que ens envolten, més enllà de la nostra mort. En alguns casos durant milers d'anys, en altres potser només durant dues o tres generacions. Alguns ho expressen amb la dita de que abans de morir cal tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Per altres, els elements amb els que perdurar seran diferents. Al replicant de Blade Runner li sap greu que tots els seus records extraordinaris es perdin com gotes d'aigua dins la pluja.

Però el sentiment de "ara ja em puc morir" va més enllà de la perdurabilitat de la nostra petjada. És un sentiment més personal que no necessita d'un llegat. El més important és que la pel·lícula que diuen que veus uns instants abans de morir, la pel·lícula de la teva vida, et faci aplaudir al final i no et deixi amb aquell regust d'haver llençat els quartos de l'entrada.

La perdurabilitat en la memòria dels que t'envolten, la petjada que deixes en ells, està lligada al sentit que li hagis donat a la teva vida. Tots coneixem gent a qui considerem excepcional i altres que sembla que siguin en aquest món per a que hi hagi varietat. Però, encara que vagin lligades, en el fons són dues coses diferents. Anar a cercar el llegat per la posteritat ens pot dur a trair-nos. Diuen que pots enganyar a tothom durant un temps i alguns per sempre, però no pots enganyar a tothom per sempre. Jo afegiria que, en l'ultima instància, a qui no pots enganyar és a tu mateix. I menys quan estàs veient la pel·lícula final.

Si creiem que la vida és un regal que ens han fet per a que el gaudim, cada cop que omplim la nostra de sentit ens estem guanyant el dret a una mort digna. Ens estem acostant a una pel·lícula final que en acabar ens faci pronunciar en pau la frase "ara ja em puc morir".

És per tot això que crec que molt sovint anem errats. L'important no és guanyar-se la vida, sinó guanyar-se la mort.

Consulta popular 2

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta segona part neix de comentaris que ha rebut la primera i pretén donar pistes al voltant de la pregunta I ara què? Fer travesses en un bloc com aquest és còmode, perquè si l'encerto podré presumir de que jo ja ho havia predit, mentre que, si m'equivoco, tampoc se'n recordarà tanta gent. Anem a ajuntar les diferents peces del trencaclosques, a veure si ens encaixen.

En primer lloc, CiU. Tot i que crec que es pot parlar de fracàs, donades les expectatives amb les que va encarar les eleccions, és clar que du molta distància a la resta de partits, tant en escons com en vots. Partint d'aquest punt, sembla clar que, a la pràctica, l'únic que pot presidir un govern escollit per aquest parlament és l'Artur Mas. És veritat que la suma d'ERC, PSC i ICV-EUiA supera a CiU, però CiU i el PP haurien de permetre-ho. Tampoc veig molt clar que tinguin ganes de repetir el tripartit amb el parlament actual i els diferents posicionaments que tenen sobre el tema del referèndum. Anem a veure, llavors, quines opcions hi ha per CiU. De moment sembla clar que votaran en contra ICV-EUiA, Ciutadans i CUP, o sigui 25 vots. Donat que CiU en té 50, ERC 21, PSC 20 i PP 19, li cal el vot favorable d'un d'aquests partits o l'abstenció de dos per formar govern.

Abans d'entrar a sospesar les diferents possibilitats, volia abordar un punt que crec que s'explicita poc. Hi ha un corrent d'opinió que diu que cal anar a per la independència i després ja ens organitzarem. Dins d'aquest grup em va semblar veure a Alfons López Tena al debat. ERC també té alguns cops aquest punt, però em sembla que no tant exagerat. Però CiU no el té en absolut. Segons el meu punt de vista, CiU i ICV-EUiA prioritzen els seus models socials respectius davant el procés d'independència. Iniciativa ho ha deixat ben clar durant la campanya. De CiU ho dedueixo per l'entramat d'eufemismes que ha anat usant, pels frens de Duran i per la negativa a fixar una data propera i donar de marge tota la legislatura. De fet, l'electorat ho ha percebut així també, i els que posen en primer terme la independència han anat a parar a altres partits. Els únics que no ho han volgut veure així han estat el PP i el PSC, però crec que per interessos electorals principalment.

I CiU vol un estat propi, o sigui, un estat que li sigui propi, que segueixi el seu model. Un estat amb pagament per us: des dels medicaments fins als peatges. Un estat amb una reforma laboral més "moderna" que l'actual. No m'ho invento, ho va dir a l'entrevista que li va fer el Jordi Évole. Segurament voldrà un estat amb un fort component de gestió privada, com ha defensat des de sempre CiU. Un estat que tingui contentes les grans empreses i en el que els rics se sentin a gust i no "hagin" d'endur-se els diners per no pagar massa impostos.

El nou estat no serà igual s'hi arribi com s'hi arribi. Es pot pactar amb Espanya i la UE una assumpció d'un deute més gran a canvi d'una transició tranquil·la i no traumàtica per les grans empreses, sense soroll de boicots, per exemple. Un deute més alt no deixa de ser una justificació addicional per a l'austeritocràcia. És possible que s'estableixin tractats pel camí a la independència que poden deixar hipotecat el nou estat pels propers anys. Jo crec que en Mas demanava la majoria excepcional per poder fer tot aquest procés amb autonomia, sense dependre de suports externs. Pel mateix motiu, m'agrada que ICV-EUiA no hagi desvincul·lat en cap moment el dret a decidir sobre el nou estat del de decidir sobre les polítiques que cal aplicar. Crec que és la manera de no deixar-se ningú pel camí, per la travessia del desert que ens anunciava Mas.

Anem doncs a veure els diferents encaixos possibles. CiU i ERC junts tenen majoria absoluta. ERC ja s'ha ofert a parlar, però de moment es decanta per l'opció de donar suport sense participar al govern. Les condicions que li posa per facilitar-li la investidura són que aposti fortament pel referèndum, que es desmarqui del PP i que afluixi amb les retallades. La primera condició no seria un problema en principi, encara que els ritmes d'ambdós partits són diferents. CiU parla en tot moment dels propers quatre anys, mentre que ERC no crec que vulgui anar més enllà del 2014. ERC tiraria més pel camí del mig, mentre que CiU aniria amb més peus de plom, segurament. Els altres dos punts van molt lligats, perquè CiU i PP comparteixen la mateixa dèria privatitzadora i neoliberal. De fet, en aquest aspecte crec que l'alumne és el PP. I ahir ja van sortir alguns empresaris dient que caldria que CiU no pactés amb ERC, perquè aturar les retallades i augmentar els impostos als rics faria fugir els diners. Sempre hi ha la possibilitat de que ERC perdi el nord amb la pastanaga de la independència i accepti seguir endavant sense aturar les retallades. Suposo que és el que voldria CiU, però li suposaria un desgast molt important a ERC de cara als seus electors. Tot i així, si accedís, seria com una situació excepcional i a base de que el procés fos molt ràpid, cosa que no crec que CiU accepti. D'altra banda, si aquesta fos l'opció, PP i PSC votarien en contra, o sigui que no valdria l'abstenció d'ERC, sinó que hauria de votar a favor.

Seguim amb el PSC. Pels empresaris que mencionava abans seria l'opció bona. El dilluns Mas i Duran havien sortit dient que parlarien amb ERC i amb el PSC, però havien deixat explícitament fora al PP. Potser és per això que els empresaris ja no el van tenir en compte. Però, en teoria, CiU i PSC són oposats en els dos eixos: el de la independència i el de les polítiques socials. Així doncs, un govern junts és pràcticament impossible. Un vot a favor per part del PSC l'enfonsaria davant els electors que li queden. I l'abstenció només la podria justificar si s'abstinguessin també ERC i PP, o sigui, si CiU no hagués pactat condicions amb cap dels altres candidats a soci. I sí, abans heu llegit bé. He dit que són pols oposats "en teoria". A la pràctica, la interdependència d'en Mas i el federalisme del PSC no són tan oposats. El programa del PSC parla d'interlocució directa del parlament català amb el parlament europeu en els aspectes que només depenen de la nació federada. En paral·lel propugna un augment del protagonisme del parlament i el consell europeus, en detriment dels estats actuals, amb una unió política, econòmica, fiscal i social. Vaja, que si això acabés rutllant, no seria tant diferent de la interdependència d'en Mas. Pel que fa a la política social, és evident que no és el mateix CiU i PSC, però tampoc direm que els qui van fer la reforma laboral del 2010 i van canviar la Constitució per afegir-hi el sostre del deute siguin esquerra radical. De fet, els empresaris sembla que els prefereixen.

Finalment hi ha el PP. CiU l'ha descartat d'entrada i està apel·lant a la responsabilitat d'ERC i/o PSC per aconseguir muntar un govern. Però si al final tant uns com els altres decideixen no abandonar el que ha estat un important cavall de batalla pel PSC durant la campanya, i el que forma part del programa d'ERC, CiU haurà de comprometre's a rebaixar el ritme de retallades i a començar a treure diners d'altres bandes. Ara bé, en Francesc Homs ja va tocant les trompetes de l'infern aquests dies, anunciant que el 2013 s'haurà de retallar el mateix que els dos darrers anys junts i plovent sobre mullat. El PP diu que mantindrà l'aportació a Catalunya, com és el seu deure. Però poden començar a pressionar amb multes i sancions, com ja han fet algun cop, si no es segueixen les polítiques d'austeritat marcades pel govern central. Llavors CiU pot apel·lar a la responsabilitat com ja ha fet fins ara i deixar que el PP els doni un cop de ma en la investidura i en els pressupostos. Al cap i a la fi, no són tan diferents dels que faria el PP. Queda el problema del referèndum. Amb suport del PP, caldrà ajornar-lo. De moment no se'ls ha escapat el més mínim comentari de que això pugui passar. Però si ningú els dóna suport... què poden fer? De fet, la culpa és del poble, que no li ha donat la gana de donar-los majoria absoluta (com diria Santiago Segura, La culpa es de los padres que las visten como p...). I ells són els únics que són el suficientment responsables per sacrificar els interessos del partit fent avançar Catalunya en l'únic camí existent per sortir de la crisi. Mai s'haguessin perdonat deixar-nos caure només per lluïment personal. Una mica de sucre i mel de les teles, ràdios i diaris responsables i ja tenim una reelecció d'aquí quatre anys.

Hi ha una darrera alternativa. Si no pot formar govern es convoquen eleccions altre cop. Serien tres eleccions amb poc més de dos anys. Quin seria el resultat? Potser hi hauria menys abstenció. Ara que la CUP s'ha vist que pot entrar al parlament és possible que recollís més vots. Potser també Ciutadans augmentaria, perquè n'hi hauria com per desencantar-se més de la classe política. Però CiU cauria en picat al no tenir marge per redreçar la situació. Cedint al caramel del PP, però, té quatre anys de coll per veure què passa i, de pas, privatitzar una mica més tot el que pugui.

Així, doncs per mi l'opció més probable és que CiU acabi governant en solitari amb suports puntuals del PP per les retallades. Se seguiran barallant de cara al públic. Seguiran donant-se les culpes del que han de fer i culpant també a la Unió Europea. I el referèndum-consulta anirà quedant en un segon pla. Perquè a CiU no li val qualsevol independència, només la que ens porti a un estat que sentin com a propi.

De tota manera, si això passa tampoc crec que esgotin la legislatura. La gent està cada cop més farta, i cada cop té menys a perdre. Espero que no els deixem fer-ho i que sortim al carrer pacíficament fins tombar-los.

Nadala electoral

Aquestes eleccions han estat just un mes abans de Nadal. Com que les simbologies tenen la seva importància he pensat oferir-li una pre-nadala al guanyador-perdedor de les eleccions. La música la deduireu fàcilment vosaltres mateixos, no?

El vint-i-cinc de novembre
Mas, Mas, Mas
El vint-i-cinc de novembre
Mas, Mas, Mas
Ha tingut un gran fracàs
mentre provava d'abastar
la majoria absoluta
per seguir el seu full de ruta
Mas, Mas, Mas


Tot baixant de la muntanya
Mas, Mas, Mas
Tot baixant de la muntanya
Mas, Mas, Mas
S'ha trobat un vedell d'or
que porta per nom Oriol
I la gent de l'estelada
resulta que l'adorava
Mas, Mas, Mas


Un cop s'ha fet l'escrutini
Mas, Mas, Mas
Un cop s'ha fet l'escrutini
Mas, Mas, Mas
Del poble la voluntat
Els escons li han devaluat
L'han deixat a l'estacada
Ha estat una patacada
Mas, Mas, Mas

Bon parlament i feliç estat nou!

Consulta popular

(Traducido al castellano aquí)

Unes eleccions ben estranyes, oi? A l'acabar el recompte no m'ho podia creure. Jo anava tenint el convenciment de que CiU no trauria a la majoria absoluta, sobretot els darrers dies abans de la votació. Fins i tot tenia l'esperança de que davallés, però no m'hauria atrevit a predir una pèrdua com la d'ahir. El resultat va ser un regal per a mi. Em va confirmar que la sensació que tinc de que la gent està dient prou, no és només un desig meu, sinó que va convertint-se en una realitat.

És cert que han guanyat les eleccions, a pesar d'haver aplicat les seves polítiques de la mal anomenada austeritat. Però el seu objectiu era poder liderar un procés en solitari i s'han quedat molt lluny, de fet molt més lluny que abans. I això no era el que s'albirava a finals de setembre, quan es van convocar les eleccions. Què ha passat? Experts hi haurà que ho interpretin, però sota el meu punt de vista, l'onada del 11 de setembre no duia prou aigua per recórrer dos mesos en un mar tant convuls. No es pot fer un camí molt llarg només amb la "il·lusió" de la independència, i CiU ha provat de fer com a les pistes d'esquí, que engeguen canons de neu quan els en manca de natural. Així ha provat d'afegir aigua a l'onada de la independència. Ha exprimit la il·lusió fins festejar amb el ridícul amb una campanya messiànica. Ha posat tota la fusta a la caldera dels mitjans sense cap mena de rubor, obrint amb un espot institucional que va haver de retirar i tancant-la rebent a les persones que s'havien concentrat per donar-li suport durant la jornada de reflexió. Segons el meu punt de vista, s'ha comportat amb una prepotència tan descarada que ha estat contraproduent. Ha fet ostentació d'impunitat.

També s'ha trobat amb altres onades. La més gran, la de la vaga del 14 de novembre. Potser no tant com la de l'11 de setembre, però comparable si més no. I aquesta els anava en contra, encara que volguessin desviar-la cap al govern espanyol, fent veure que el seu nom no apareixia a la manifestació. I també, més petites però més constants, el degoteig de manifestacions contra cadascuna de les retallades: les de la sanitat, les samarretes grogues per l'ensenyament públic de qualitat, les protestes contra els desnonaments, ... També els han jugat en contra les actuacions d'alguns mossos d'esquadra, que són greus, però més encara ho és que es justifiquin per part dels seus responsables.

I s'hi ha afegit la corrupció. Aquesta darrera setmana hi ha hagut una deplorable intervenció de El Mundo, seguida del suport de molts polítics que, lluny d'aplicar la presumpció d'innocència, els han culpat sense proves, seguint la màxima de Calumnia que algo queda. Tan burda era la maniobra, que no se sabia si anava contra CiU, o l'afavoria, fent-la víctima d'un atac injust i donant-los peu a presentar-lo com un episodi de guerra bruta de les clavegueres de l'estat. Però cal recordar que les clavegueres no són les que fan pudor, sinó la merda que hi circula. Si fos aigua de pluja no ens preocuparia que ens esquitxés, oi? I és que hi ha massa preguntes sense resposta sobre diners públics que han anat i segueixen anant a parar a mans privades, mentre les tisores no paren de retallar serveis bàsics. I hi ha preguntes que sí que s'han respost, com en el cas Millet, però que no han tingut conseqüències.

Sigui com sigui, ara tenim un nou Parlament. És molt més divers. Hi ha més sensibilitats representades. Obligarà a tothom a parlamentar, que ja va sent hora. I està legitimat per gairebé un 70% de vots. Hi ha elements nous i importants. Ha aparegut la CUP, que segurament ha aconseguit que part del que hagués estat abstenció arribi al parlament per sacsejar-lo. Ciutadans ha millorat molt el resultat. És evident que ha recollit molts vots anti-independentistes, però ha virat el seu discurs posant més pes en la necessitat d'una regeneració de la democràcia, i potser ha contribuït també a que menys gent es quedés a casa sense votar.

Podem seguir analitzant molts aspectes diferents i les possibilitats s'han ampliat força. Però la pregunta del milió és Amb qui? I el que m'amoïna és que CiU faci una consulta popular: s'adreci als populars i els consulti si li volen donar suport per les retallades. I quan passarà? Potser no avui, potser no demà, però ben aviat i per la resta de la legislatura. Sí, seria una consulta impopular, però ja han girat altres vegades situacions complicades, desplegant tota una sèrie d'arguments i deixant un temps per a que ens anem fent a la idea.

I és que hi ha una veueta que em xiuxiueja a l'oïda bona que CiU volia la majoria per tenir marge per pactar un procés d'independència determinat. Hi ha veus que diuen que cal independitzar-se i després ja ens barallarem pels drets socials. Però el procés d'independència ens pot hipotecar el país i pot deixar lligada una Catalunya independent al servei d'un model neoliberal com el de CiU, amb un deute il·legítim per pagar o amb uns acords que ens lliguin en el futur, per exemple.

I si fos així, la pregunta és: CiU preferix un país independent que no seguexi el seu model? O prefereix un estat espanyol en el que, a pesar de tirar-se els plats pel cap, ha compartit tantes votacions amb PP i PSOE quan fan les polítiques que l'interessen?

Gestió pública, gestió privada

(Traducido al castellano aquí)

Com a resposta de l'entrada Com sortir de la crisi... i caure a les brases vaig rebre el comentari d'una amiga. En ell incloïa les seves reflexions i em demanava que les plasmés en una nova entrada. Com que era el primer encàrrec que rebia, em va fer il·lusió i vaig posar fil a l'agulla. La veritat, però, és que això dels encàrrecs costa més del que sembla i he trigat en publicar-lo molt més del que esperava.

El que ella em deia és que la gestió pública té un llast que és molt difícil de superar i que va lligat a la manera de ser dels humans: la dificultat que tenim de sentir allò que és públic com quelcom propi i no malbaratar-ho. Sovint en la gestió pública hi ha una manca d'eficiència i de gust per la feina ben feta. Aquests aspectes, conjuminats amb el fet que tenim una gran necessitat de reconeixement de la feina (en positiu per incentivar-nos o en negatiu per pressionar-nos), li resten molta eficàcia a la gestió pública.

També segons el comentari, la gestió privada sense ànim de lucre fa disminuir molt la despesa, i més tenint en compte que la pressió per mantenir el contracte pot fer que s'acceptin amb resignació els possibles endarreriments en els pagaments, per exemple. En aquest cas té l'avantatge afegit de que els gestors públics s'estalvien el paper de dolent de la pel·lícula amb el personal, ja que depèn del gestor privat. Així doncs, aquests motius poden justificar l'us de la gestió privada si el que prima és la reducció de despesa.

Fins aquí el que he interpretat jo del comentari rebut. És un punt de vista que crec que està basant estès i reflecteix problemes de la gestió pública que venen de molt enrere. Per exemple, el fet que sigui tant difícil fer fora un funcionari que ha guanyat una plaça en unes oposicions fa que n'hi hagi un percentatge que s'acomodin, aportin una bona dosi de cara dura, i no facin la seva feina. Però això no és patrimoni exclusiu del sector públic. Un llibre com El principi de Peter, que sosté que tothom ascendeix dins una jerarquia fins arribar al seu nivell d'incompetència, o còmics com els de Dilbert amb els seus personatges d'oficina, no fan referència al sector públic exclusivament, sinó que principalment parlen del privat. En totes les estructures es poden enquistar elements.

El segon aspecte va molt lligat al primer. La pressió i el maltractament (per exemple no pagant a temps) és més fàcil si el que està duent a terme la gestió és privat, per la mateixa por a la competència. Si entrem en el joc del lliure mercat, de la selecció natural, els més competitius són els que s'enduen la presa. A més, hi ha un efecte psicològic que col·loca el proveïdor en una posició d'indignitat vers el contractant. En un viatge a Cuba vam tenir oportunitat de parlar amb un cubà que havia viscut un temps a Espanya. Ens comentava que una de les coses bones que trobava al règim de Castro és que els havia inculcat la dignitat en el treball, que no es podia acceptar qualsevol mena de tracte. No sé realment com és de cert això en el cas cubà, perquè no el conec prou. Però el que està clar és que la màxima capitalista El client sempre té la raó (que es pot estendre al patró ja que es converteix en client al pagar per uns serveis) no afavoreix la dignitat del proveïdor o empleat.

És cert que ens costa sentir com a propi el que és públic (alguns ho senten tant propi que s'ho queden, com en Fèlix Millet, per exemple). Però encara és més difícil sentir com a propi el que és privat (a menys que siguem accionistes de l'empresa on treballem). Hi ha molts treballadors del sector públic, sobretot en sectors més vocacionals, que sí que ho senten. De fet, jo crec que el sector públic pot aportar un factor essencial i és que l'objectiu final no és fer diners sinó prestar un servei. Aquest també pot ser l'objectiu d'una empresa privada, però no ho és en molts casos, i el nombre va decreixent a mesura que augmenta el tamany de l'empresa. Així, grans estructures privades que no tinguin ànim de lucre són gairebé impensables. ¿Us imagineu una empresa del sector energètic que es presenti a una junta d'accionistes aportant com a gran èxit que han donat molt bon servei als seus clients, i que per això aquest any no repartirà dividends? En canvi, seria absurd que l'equip gestor d'un hospital públic presentés el seu balanç com un èxit per tenir un superàvit en els seus comptes, a costa d'haver augmentat el temps d'espera en les llistes d'intervencions.

Pel que fa al treball sota pressió, és una tècnica. De fet és el mateix principi que ens ha portat a la desregulació dels mercats financers, al·legant que les diferents forces aniran establint uns equilibris i s'autoregularan. Al final acaben sent els poderosos els que marquen les regles del joc. I els de sota segurament acaben passant pel tub. Però no ho senten seu, no treballen per convenciment, sinó per un equilibri de necessitats. I en el fons, se senten més que legitimats a enganyar sempre que puguin, perquè se saben maltractats. Si un client o un cap està tot el temps provant de treure tot el suc possible, la reacció més probable del proveïdor o treballador serà enganyar-lo quan en tingui oportunitat, com a resposta al maltractament que rep.

En definitiva, crec que és bastant cert el que em comentava la meva amiga, que la gestió privada pot arribar a estalviar diners, però no veig que sigui una solució sostenible. Crec que cal agafar la flexibilitat d'una gestió privada, però els objectius i la dignitat d'una gestió pública. És possible que avui en dia no tinguin sentit uns funcionaris blindats als que se'ls permeti tot. Però quan es tracta de prestar uns serveis que estem mantenint entre tots, no és lícita una gestió privada encaminada a guanyar diners, sinó que l'objectiu han de ser els serveis, i la transparència ha de ser absoluta.

Amenaça o advertiment?

(Traducido al castellano aquí)

Fa una estona que he tornat de la manifestació convocada dins el marc de la vaga general contra les retallades i el deute il·legítim. He anat pujant lentament pel Passeig de Gràcia des del carrer Casp. Quan acabava de passar la font de la cruïlla amb la Gran Via, s'ha sentit una forta xiulada i en un primer moment no sabia quin era el motiu. Desseguida m'he adonat que estava dedicada a l'edifici de la Borsa de Barcelona i m'he quedat mirant les lletres de la façana un moment. I m'ha vingut al cap la frase: La bolsa o la vida. Crec que fa temps que no la sento, però quan érem petits i jugàvem a lladres la dèiem apuntant a la víctima amb la ma convertida en pistola, amb els primers dos dits estesos i els altres dos plegats. No sé si l'havíem treta de les pel·lícules que ens empassàvem el dissabte per la tarda, o era una frase realment usada, el cas és que era la targeta de presentació dels atracadors al nostre imaginari infantil.

Hi ha moltes frases que les has sentides de petit i no te les has parat a pensar mai, però un dia els hi dones una volta i en trobes un significat amagat. Aquesta frase sempre havia estat l'amenaça d'un fora de la llei a una persona de bé, a la que volia prendre-li la bossa de diners (quan encara es duien en bossa) a canvi de no llevar-li la vida. Avui, davant del temple de l'especulació, de la fàbrica més gran de bombolles, de la casa dels mercats del no-res, m'ha colpit com un advertiment. He vist l'atracador com un fora del sistema, un marginat per voluntat pròpia o aliena, que hagués vist el bosc lluny dels arbres que el tapen i ens estigués avisant de que hem d'escollir entre la Borsa o la vida, entre els diners o la gent. Avui els que érem allí, estàvem provant d'escollir.

Matisos, matisets, matisíssims

(Traducido al castellano aquí)

Avui he rebut les dues primeres trameses de propaganda electoral. He començat obrint la del Massies. El nostre Ken autòcton, que va aconseguir surfejar l'onada de l'onze de setembre sense despentinar-se, ha canviat la taula de surf per les de la llei. A casa nostra no tenim el Mont Sinaí, però sempre s'hi pot trobar algun pujol que serveixi d'inspiració. I ara ja sap quin camí ha de seguir i se'l veu amb l'esguard confiat, fitant el destí d'un poble; envoltat de senyeres i amb un camí de només quatre anys per endavant (que és tot un rècord si pensem en els quaranta que li va costar a Moisès la travessada del desert). I d'on treu la força aquest humil instrument? De la voluntat d'un poble! Darrera seu fins i tot es pot veure el triangle d'una estelada que apunta en la mateixa direcció que el seus ulls. Quina metàfora més bonica per unes eleccions just un mes abans de Nadal, oi? També tenim l'estrella que ens guia!

Començo a llegir la carta. Puc fer història! És a les meves mans, al meu vot, la possibilitat d'aconseguir un nou país. Cal traduir la il·lusió de l'onze de setembre en vots. Cal fer el camí amb la força de tots. Amb un estat propi ja podrem afrontar el futur, i fer realitat el projecte de país que junts volem i defensem. Un país que superarà la crisi, creixerà econòmicament i generarà llocs de treball. Un país amb cohesió social i estat del benestar. Al fulletó detalla que, amb les eines d'estat dins el marc d'Europa, tindrem més prestacions per la gent gran i una educació i una sanitat de més qualitat. L'alternativa de l'estat espanyol no ho és en realitat, perquè no vol negociar el pacte fiscal, ni assegura l'estat del benestar (quins collons! amb perdó..), ni crea llocs de treball, ni paga els deutes, ni respecta la llengua. En fi, la propaganda no em sorprèn; no dista gaire del que esperava. Em revolta, però, que assumeixi que junts volem un únic projecte de país i m'indigna que parli de cohesió social.

Anem a per la segona. Els tons taronja del paper em recorden a la fletxa ascendent-somrient de CiU. Es tracta d'esquerra. Veig al logo del partit que l'erra republicana ja no hi és i que Catalunya queda fora, una mica per sota i més petita, afirmada amb un sí. Suposo que el canvi de logo ja ve de fa temps, però no me n'havia fet conscient. L'Oriol Junqueras no té gent al darrera, sinó les muntanyes d'un nou país per a tothom. Giro el paperet i em trobo amb el color taronja amb tot el seu esplendor. Quatre punts vermells resumeixen el missatge:

• Les noves eleccions són les més importants de la nostra història. Amb la independència serem un nou estat d'Europa i sortirem de la crisi.
• Ara no tenim un estat que ens ajudi. L'estat espanyol el paguem, no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i se'ns endu 16.000 milions d'euros l'any. Acte seguit parla dels 800.000 aturats.
• La independència és l'únic camí per l'estat del benestar, amb salut i educació públiques i de qualitat, i amb feina per a tothom.
• Si volem un nou estat del benestar hem de votar independència, sense perdre cap vot.

I acaba parlant de la il·lusió del l'onze de setembre, de la suma d'esforços, de sortir de la crisi i de la construcció d'un nou país.

Ja sé que la propaganda que s'envia a casa és un resum. Ja sé que el model social d'ERC no és el de CiU. Però m'ha sobtat que la transició d'una propaganda a l'altra hagi estat tant suau. Sí que hi ha matisos. ERC parla de salut i educació públiques i CiU no els hi posa l'adjectiu. ERC diu que siguin de qualitat i CiU es conforma amb que en tinguin més. ERC menciona l'independència i CiU es queda en les eines d'estat o, si parla d'un estat, sempre l'acompanya l'adjectiu "propi". Però tots dos li donen un to èpic a les eleccions, parlant del seu caràcter històric. Tots dos associen el nou país amb la sortida de la crisi i l'estat del benestar de forma gairebé miraculosa. Tots dos es basen en la il·lusió, de la que "también se vive", segons la dita castellana. Per tots dos els nostres mals venen només de l'estat espanyol, com si la reforma laboral no l'hagués votat CiU, com si en Mas no hagués promès fer-ne una de més "moderna" (Déu ens en guard) al programa de Jordi Évole.

El regust que m'ha quedat, és que ERC ha errat les sigles a fer caure del logo. Hagués hagut de deixar Catalunya ben grossa i posar esquerra en un segon pla. Amb aquesta campanya bé es podien haver ajuntat amb CiU, perquè em sembla que els estan donant més vots que res.

No te la pots perdre!

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta vaga sí que la faré. En aquell moment ja vaig exposar els motius pels que no vaig participar en la del 29 de març. Tot i que hi algun aspecte que no ha canviat, com per exemple, l'afectació que tindrà per a la meva empresa, a aquesta vaga li veig molts elements pels quals no he dubtat gens en apuntar-m'hi.

Aquest cop, la protesta no es centra només en un aspecte, com era la reforma laboral en el cas del 29 de març. En aquests sis mesos, tot ha anat molt ràpid. Ens han esquinçat la bena de comoditats i seguretats amb la que ens han mantingut tranquils durant tants anys. Es miri on es miri, s'està trencant tot al nostre voltant. Els percentatges de gent per sota del llindar de la pobresa o de famílies sense cap membre treballant es van disparant, de la mateixa manera que es dispara el nombre de persones que remenen contenidors o papereres pel carrer. Cada cop hi ha més desnonaments, més gent exclosa del sistema, que s'han quedat sense pis i amb un deute que difícilment es podran treure mai de sobre. I tenim on emmirallar-nos, on albirar l'esdevenir: els països que ens han precedit en els rescats, com Grècia, Portugal o Irlanda.

I mentre ens diuen que tot això és inevitable, els més rics augmenten la seva riquesa. Els bancs rescatats amb diners de tots fan fora de les seves cases a gent que ha perdut la feina. I en molts casos l'han perduda perquè han canviat les regles de joc amb una reforma laboral impensable quan van signar la hipoteca. Els qui havien de protegir-nos contra l'especulació no ho van fer i ara s'encarreguen només de garantir que els diners dels poderosos no es perdin, deixant totalment desprotegits als més febles. Ens fan pagar un deute il·legítim, perquè el contragueren sense que poguéssim expressar la nostra conformitat i perquè, cada cop més, es gestiona per part d'estaments que escapen al control democràtic.

A hores d'ara em sembla que molt poca gent es creu el discurs de que el camí que han emprés és l'únic que es pot fer. De fet, són pocs els qui s'empassen que aquest sigui un camí per sortir de la crisi. I no és una qüestió de creences només, sinó que les dades ho corroboren, veient com cada cop empitjoren més els indicadors. Però als dirigents que estan fent aquestes polítiques no se'ls pot dir res perquè s'embolcallen d'una legalitat democràtica que els permet fer el contrari que van prometre quan se'ls va votar. Així, se'ns vol fer caure en el discurs del que és inevitable.

Però és tal la desconnexió que hi ha avui en dia entre les rodes de molí i les nostres goles que ja no hi combreguem. No ens poden fer creure que les retallades en educació i sanitat són pel nostre bé. Sabem que no ens estan protegint quan "modulen" el nostre dret a manifestar-nos. No és pel nostre bé que proven d'amagar-nos informació o multen a la gent que fa públics casos de corrupció. Tot això ho han portat a un punt tant exagerat, s'han cregut tant que són intocables, que podem aconseguir-ho. Han tibat tant de la corda, que la veig a punt de trencar-se, perquè la por que podia tenir la gent a perdre l'estatus s'ha esvaït en veure com de ràpid l'estem perdent.

Si aquesta vaga surt bé, la següent pot sortir millor, pot ser més llarga, fins que s'adonin que els hem escollit per a que ens prestin un servei, no per servir-se de nosaltres; fins que encetin una reforma en què tots puguem participar en la decisió de quina societat volem; fins que desaparegui la democràcia il·lustrada. Ens diuen que la vaga donarà mala imatge. Doncs no, el que dóna mala imatge és un poble que admet sense rebel·lar-se que els més desvalguts paguin els errors dels poderosos.

En clau catalana encara té un al·licient afegit. En Mas és un dels grans retalladors d'aquesta obra de teatre. A més, s'ha omplert la boca del clam del poble de l'onze de setembre. Si aquesta vaga surt bé, haurà d'atendre un altre clam. I aquest l'haurà fet gent que perd diners i no només l'estona d'anar a la manifestació, gent per a la que suposa un esforç important aquesta mobilització. I aquest esforç el fa perquè no se li deixa cap altra manera d'expressar-se. Si tan sensible és als clams populars, recolzarà una consulta sobre el suport a les retallades? I si el que el preocupa és la il·lusió, en Mas pot estar tranquil, que el projecte de reconstruir la democràcia pot ser molt més il·lusionant que el de tenir un estat propi,  interdependent, no rupturista i desespoliat. De fet parlar de l'espoli per part d'Espanya no té sentit si el comparem amb el que duen a terme els mercats.

Però un dels punts de què menys es parla és un dels principals per a mi: aquesta vaga va més enllà de l'estat. Pels que sempre pensàrem que Europa és un projecte que val la pena, però que darrerament ens costa creure-hi, és un molt bon senyal que la europeïtzació no sigui només dels interessos financers, sinó que comenci a formar-se un entramat social de revolta contra les diferències creixents, contra el desmantellament dels serveis públics, contra el capitalisme ferotge que se'ns està menjant. És essencial que la Europa del BCE tingui enfront l'Europa dels que no volem que decideixin per nosaltres.

Em deixo altres aspectes i reivindicacions que s'afegeixen a aquesta vaga. Estic d'acord en la gran majoria d'arguments que he sentit per anar-hi. Espero i crec que serà un èxit i que servirà com a toc d'atenció. Perquè, en definitiva, nosaltres podem viure sense els poderosos, però els poderosos no sobreviuran sense nosaltres.

I si el bàsic fos públic?

(Traducido al castellano aquí)

Avui en dia tothom està d'acord formalment en que l'estat del benestar és una bona cosa. És cert que hi ha partits polítics i altres forces més o menys obscures que se l'estan carregant, però l'excusa que posen els executors d'aquest sistema és que no tenen més remei, que és inevitable, que si fos per ells no ho farien. Ara bé, aquest estat del benestar consisteix bàsicament en una sanitat i una educació públiques, en unes pensions de jubilació i en uns ajuts per esmorteir els cops que puguin rebre els elements més desafavorits de la societat (malalts, aturats, minusvàlids, persones en risc de marginació, etc.).

Si ens ho parem a pensar hi ha dues línies ben diferenciades dins aquest estat del benestar. D'una banda, l'educació, la sanitat i les pensions són elements que tots usem i que es pretén que siguin de qualitat, no de beneficència. Els nens no van a l'escola pública perquè no es puguin pagar una escola privada, ni usem la sanitat pública perquè no ens dóna per pagar una privada (de fet, en coses realment serioses, es recomanable acudir a la pública). Les pensions es pretén que siguin suficients per mantenir als jubilats, i no un recurs al que acudir si no hi ha més remei. Altres cobertures, com l'atur o els diferents subsidis estan pensats per parar cops, com a recursos més o menys temporals per protegir els més desvalguts.

Abans de que s'implantés l'estat del benestar en alguns països, qualsevol entrebanc et podia fer fora del tauler. Si perdies la feina havies de disposar d'estalvis per seguir endavant. I molt sovint no disposaves d'educació, sanitat o possibilitat de jubilació, a menys que haguessis anat fent raconet. Els estats comunistes van anar més enllà, posant en comú tots els bens i garantint uns mínims per a tothom, incloent el menjar, la vivenda, etc. Però ho van fer a costa de tallar la iniciativa individual, de deixar que fos l'estat qui decidís què havia de fer cadascú. L'estat del benestar, en canvi, és una proposta sufragada per tothom de manera proporcional a les seves possibilitats, però paral·lela a la iniciativa privada, amb la que conviu.

Deixem reposar una estona aquest preàmbul i centrem-nos en quins elements són bàsics, quins s'han de garantir en primer lloc. La sanitat i l'educació ho són, sens dubte. Tothom ha de poder accedir-hi, encara que no disposi de recursos. Però encara és més bàsic disposar d'aliments, aigua potable, habitatge i energia. De fet, si hagués d'ordenar aquests 6 elements de més vital a menys jo els posaria així:

• Aliments
• Aigua potable
• Habitatge
• Energia
• Salut
• Ensenyament

Tots són molt importants, però els dos primers són vitals i els dos següents són necessaris, encara que estem sans, si ens hem de guardar del fred, per exemple. La sanitat pública és la que ens permet viure més anys i amb una major qualitat i l'ensenyament públic fa possible que la democràcia sigui real, a l'equiparar les oportunitats de desenvolupar-se de tothom. Deixar en mans privades exclusivament aquests sis pilars fonamentals és molt perillós, perquè fa possible l'especulació sobre elements vitals, especulació de la que no podrem escapar al ser bens imprescindibles.

Ja fa uns anys vam veure com les grans infraestructures d'energia es privatitzaven. I passaren de ser un servei públic a una màquina de fer diners, amb la corresponent degradació de la xarxa elèctrica per manca d'inversió, per exemple. Ara volen fer el mateix amb la distribució d'aigua potable i el resultat serà semblant, previsiblement. Els aliments s'han convertit aquests darrers anys en objecte d'especulació a gran escala, acaparant estocs per fer pujar els preus i creant fons d'inversió que aposten sobre la cotització d'aliments bàsics. En el cas de l'habitatge hem estat protegits per l'article 47 de la Puríssima Constitució, que els nostres dirigents compleixen al peu de la lletra, que sinó segur que haguéssim acabat amb una bombolla immobiliària descomunal.

La sanitat i l'educació no són terreny adobat per l'especulació, perquè tenim l'opció pública de qualitat. Quan aconsegueixin acabar amb el que queda de l'estat del benestar, llavors apareixeran noves oportunitats de negoci pels mercats, aquests simpàtics animalets que ens estan fent la vida impossible a tots plegats. Però els mercats no són una plaga bíblica, sinó una pantalla darrera la que s'amaga tot un negoci basat en el diner com a producte, basat únicament en l'especulació, en obtenir guanys sense produir res, jugant simplement amb el valor de les coses ja existents.

Així doncs, hi hauria d'haver un control públic dels aliments, l'aigua potable, l'energia i l'habitatge, per tal d'evitar-ne l'especulació. Però, i si anéssim un pas més enllà? I si incloguéssim aquests serveis dins l'estat del benestar? I si tothom, pel fet de néixer, tingués accés a una quantitat suficient d'aliments, aigua i energia i a un habitatge digne? No dic que tot això fos únicament públic, sinó que s'equiparés a la sanitat i l'ensenyament de l'estat del benestar. Hi podria haver versions privades més sofisticades, més còmodes, més luxoses. Però les públiques no serien provisionals o de beneficència, sinó una opció viable a llarg termini.

Què s'aconseguiria amb això? Resoldre el problema de l'atur, però no eliminant l'atur sinó fent que deixés de ser un problema. Molts plantejaments actuals miren de recuperar el creixement econòmic, reactivar la economia i el consum, i que tot això generi nous llocs de treball. Però la realitat és que ja no ens cal la quantitat de ma d'obra que era necessària abans. Molt sovint, ens acabem inventant feines que acaben sent perjudicials (vegeu Guanyar-se la vida per a una explicació més detallada). Així les coses, la davallada dels llocs de treball disponibles és imparable, al meu parer. El que cal és que adaptem la nostra societat a aquesta nova realitat, enlloc de seguir funcionant amb uns paradigmes que ens acabaran eliminant com a espècie sobre el planeta.

Però si deixem de parlar de subsidis i ens plantegem el que es bàsic com un servei públic, l'opció de viure amb l'indispensable es convertiria en una alternativa alliberadora. Un acomiadament no suposaria un drama. Segurament desapareixeria el treball fixe, menys en casos molt concrets en que fos imprescindible. La gent aniria treballant per temporades per anar guanyant diners extres i després passaria èpoques fora del mercat laboral. Però el fet de no tenir feina remunerada no implica estar inactiu. Molts dels jubilats presten un ajut impagable als fills i nets, o participen en activitats de voluntariat. Si algú tingués un projecte al cap, es podria dedicar a desenvolupar-lo sense haver de dependre de una feina que li prengués bona part del temps. Afavoriria que la gent pogués desenvolupar la seva vessant artística. Es podrien crear més productes gratuïts, com per exemple software lliure. La pirateria deixaria de ser un problema ja que els autors es podrien mantenir sense dependre de cobrar per les seves obres.

No hi hauria feines inútils i indignes, perquè ningú no les vol fer i ningú tindria necessitat d'agafar-les. Les feines més valorades serien les que realment ho han de ser: les més pesades o difícils. Segurament s'agafarien durant temps curts per estalviar diners i poder estar més temps sense dependre dels ingressos.

Està clar que tot aquest plantejament podria provocar que molta gent es repengés i visqués sense fer cap mena d'activitat. Caldria trobar un equilibri entre que aquest nivell bàsic fos insuficient i que fos massa abundant. Si fos insuficient, no seria una opció viable i quedaria com un refugi, com beneficència, convertint-se en un gueto marginal. Si fos massa abundant, podria resultar desmobilitzador, al tenir-ho tot resolt sense haver de fer res. La clau crec que està en que la iniciativa particular seguís sent el motor dels avenços, mentre que la cobertura pública marqués un mínim que aconseguís evitar la pobresa.

Aquesta garantia dels mínims caldria estendre-la a tot el planeta. No només perquè és l'única opció justa, l'única que evitaria que la riquesa de que gaudim es basi en la pobresa d'altres pobles, sinó també per aconseguir que ningú es vegi obligat a abandonar el seu país per subsistir.