Supersticions

(Traducido al castellano aquí)

Corren temps difícils per als supersticiosos. Jo no ho soc perquè un cop em van dir que portava mala sort, però pateixo per ells, a punt de començar l'any 2014-1 (evitarem estressar-los més de l'estrictament necessari). I és que plou sobre mullat, perquè la globalització, tan lloada i tan vilipendiada a l'hora, ens ha fet compartir les malastrugances d'altres civilitzacions llunyanes, tant en l'espai com en el temps. Així, ens hem passat l'any 2012 pendents del 21 de desembre, a l'espera d'un cataclisme anunciat pels maies. Sembla que al final anaven errats, encara que no sé si es pot afirmar de manera taxativa, veient com van les coses. I és que ara sembla que els maies al·ludien a un canvi de cicle i, en aquest sentit, potser no anaven tant errats.

Avui és el dia de l'home dels nassos, que en té tants com dies té l'any. Com cada 31 de desembre, fem balanç i examinem les perspectives per a l'any que ve. Tot apunta a que farà honor al número 13 que du. El govern de Rajoy ja augurà un any molt dur amb un primer semestre amb més recessió. Això pot significar, extrapolant les previsions que han anat fent fins ara, que la recessió serà durant tot l'any que ve, pel cap baix. En un moment com aquest, cadascú es fa una mica la composició de lloc que més li quadra perquè el futur, avui en dia, crec que no es pot predir. Com a molt, es pot endevinar.

Del que m'ha anat arribant, el que més m'ha convençut són les veus que apunten a que els maies tenien raó, que la cultura de l'abundància i el malbaratament en que hem estat submergits està esgotant el crèdit de que ha anat estirant, i que el que tenim a davant és un canvi de sistema, no pas una crisi més. De moment no és una tesi que s'expressi des de posicions oficials, suposo que és perquè deu ser difícil de vendre.

Darrerament he recordat les explicacions que li van donar a un company de feina en un curs d'aquests sobre habilitats personals, referents al què és bona sort i el que és mala sort. S'escenificava a través d'un indi dels que destil·len la saviesa a través de les seves poques paraules. S'anaven proposant diferents situacions i l'occidental anava dient "bona sort" o "mala sort", mentre que l'indi anava responent "depèn". Així, que et toqui la loteria és bona sort, però si et rapten el fill per prendre't la nova fortuna rebuda, és mala sort. O no poder fer un viatge per trencar-se una cama és mala sort, però si l'avió al que anaves a pujar s'estavella, ha estat bona sort.

El panorama que se'ns presenta crec que ens obligarà a prescindir de moltes comoditats que tenim avui en dia, però potser ens farà veure que en som més esclaus que altra cosa. Haurem d'estalviar recursos, però potser serem més conscients de l'afortunats que som de disposar-ne. No tindrem accés a les diversions costoses que tenim ara, però potser ens adonarem que no les necessitem realment. Segurament peco d'optimista, però crec que, en part, ens veure'm obligats a sortir de la roda de consum que molts teníem clar que se'ns està menjant, però que amb la que ens costa tant de trencar, donat com s'ha muntat la societat aquestes darreres dècades.

M'agrada pensar que el futur negre que ens auguren pel 2013, és el túnel que ens du a un món més autèntic, on ens preocupem més per les coses que realment són importants, i deixem de perdre la son per banalitats que se'ns mengen la vida i que ens impedeixen gaudir-la.

Es per tot això que em veig amb cor de desitjar-vos un molt bon 2013, amb la esperança veritable de que ho serà.

Semàntica emocional

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana hem tingut una altra perla d'un d'aquests independentistes escampats per la península. Es tracta del que havia estat batlle de A Coruña pel partit socialista, Francisco Vázquez. Resulta que condemna que es castigui als nens per parlar en la seva llengua materna en el pati de l'escola i ho compara amb el nazisme. I, ben pensat, està molt bé que surtin declaracions com aquestes, ja que, mentre avui en dia veig com, de forma habitual, els nens s'expressen al pati de l'escola de manera indistinta en ambdós idiomes, recordo que no era així quan jo anava a l'escola, abans de que morís Franco. Així doncs, ja està bé que es comenci a equiparar el franquisme amb el nazisme també des dels sector que han estat tradicionalment reticents a fer-ho.

Però quan comentava aquest tema avui amb un company, ell m'ha recordat que tots els que fan aquestes declaracions no es consideren nacionalistes, sinó patriotes. I és cert. Tant en el cas de García Margallo com en el d'Aznar, han contraposat els perniciosos nacionalismes al seu bon patriotisme. L'argument és que es fan servir els sentiments de la gent per supeditar-los a una idea i manipular-los a través d'ella. Però per a mi, si nació té un component sentimental, pàtria és sentiment pur. De fet, García Margallo, deia que el nacionalisme posava la gent al servei d'una nació absoluta i que ell, en canvi, no és nacionalista però sí patriota, perquè estima Espanya. Picat per la curiositat, he mirat les definicions de la RAE:

patria.

1. Tierra natal o adoptiva ordenada como nación a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos.
2. Lugar, ciudad o país en que se ha nacido.

nación.

1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. Territorio de ese país.
3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Com podeu veure, la primera accepció de pàtria és una nació amb l'additiu dels lligams jurídics, històrics i afectius. Així doncs, té un component emocional més accentuat que nació. De fet, no m'imagino una caserna de la Guardia civil amb el cartell Todo por la nación. El que s'invoca per enviar un soldat a donar la vida en una guerra no és que ha de ser un bon nacionalista, sinó un bon patriota.

De tota manera, si el que temen és que els sentiments governin per sobre de la raó, la solució que proposen amb tanta insistència, afegint dia a dia més partidaris a la independència, els deixarà satisfets. Perquè està clar que la paraula estat té molta menys càrrega afectiva encara. De fet ni existeix la paraula estatalista, o qualsevol altra que indiqui afecció o defensa d'un estat.

Anonimats

(Traducido al castellano aquí)

En pocs dies, unes quantes situacions diferents m'han portat al tema de l'anonimat i la privacitat. Una d'elles va ser al programa de'n Jordi Évole sobre el frau fiscal pobre i el frau fiscal ric. En un moment de l'entrevista final a la encarregada d'hisenda del PP, ell li va preguntar perquè el PP havia votat en contra de que es publiqués la llista de titulars de grans fortunes en comptes suïssos. Ella es va escudar en el dret a la intimitat que va titllar de "sagrat" en aquest país.

Un altre dia estàvem comentant a la feina un nou model de gestió pública, anomenat Open Govenrment, en el qual, entre altres coses es plantejava fer consultes a la població d'una manera molt més freqüent, usant mitjans informàtics. I sortia el tema que un dels inconvenients que es plantejava era la dificultat en assegurar que el vot seguís sent secret.

La veritat és que tots donem per bo el fet que es protegeixi aquesta intimitat en dos aspectes com les possessions de cadascú o els posicionaments polítics. No diré pas que sigui absurd, però sí que crec que només es justifica quan la societat on estem no acaba de rutllar.

Hom pot voler amagar la seva fortuna si té por de que el robin o el segrestin per prendre-se-la. Un motiu per amagar les pròpies creences o opinions polítiques pot ser evitar represàlies per part dels que tenen poder sobre nosaltres. Però si en la nostra societat la violència estigués ben controlada, el més lògic seria que els bens de tots fossin coneguts. Si s'han obtingut d'una manera lícita, fantàstic. Si els mètodes per obtenir-los no ha estat prou ortodoxos, el fet de que haguessin de ser públics seria un obstacle més.

En el cas de les votacions, també veig molt millor que tothom pugui saber el que voten els altres. Fa poc llegia que a Suïssa, on es fan molts referèndums, s'acaben aprovant lleis que atempten contra els drets de les minories, com per exemple una prohibició per aixecar minarets. Un altre exemple era la propaganda de Plataforma per Catalunya en aquestes darreres eleccions: Tu ho penses, jo ho diré al Parlament. Implícitament està acceptant que hi pot haver gent que s'avergonyeixi de reconèixer una determinada postura política, però que es refugia en l'anonimat del vot per impulsar-la. Jo crec que un vot és una cosa prou important com per a que qui el dóna es faci responsable del que està decidint. Si realment no vol que se l'identifiqui amb aquell posicionament, que no el voti. En cas contrari ve a ser com llençar la pedra i amagar la ma.

Repeteixo que puc entendre que, en determinats casos, la veritable llibertat només es pot donar des de l'anonimat, ja que anar a cara descoberta pot suposar deixar indefensos als més febles. Però cal tenir en compte que, en un món on cadascú és gelós de la seva intimitat, els qui tenen més possibilitats de trencar-la són l'estat i els poderosos. Si l'estat és legítim i democràtic, no té perquè ser un problema, però en el cas dels poderosos, sí que ho pot ser, perquè juguen amb cartes marcades. Llavors millor que el pòquer sigui descobert.

De tota manera, més enllà de les estratègies, per a mi la intimitat no hauria de ser un valor sagrat, sinó un mal menor. La veritable llibertat s'ha d'aconseguir des de la responsabilitat dels actes de cadascú, tant en les posicions polítiques que adopta, com en els bens de què disposa. Cal que tinguem en compte que, en el món finit en que vivim, els bens que pertanyen a algú deixen d'estar a l'abast dels demés.

Catalitzadors

(Traducido al castellano aquí)

Donada una reacció química, un catalitzador és una substància que no és un dels components de la reacció, però que hi intervé facilitant-la, fent que l'energia necessària per a que es produeixi sigui molt menor que si no hi fos present. Voleu un exemple de catalitzador? El PP! Tenim una reacció a mitges entre CiU i ERC, que no acaba de tenir tota la química necessària. En l'eix nacional sembla que combinen bastant bé, mentre que en el social tenen un encaix difícil. I llavors ve el PP amb el seu element miraculós, la Wertita, i fa una llei d'ensenyament que torpedina la política educativa que recolzen tant els resultats obtinguts fins ara, com la majoria de partits del Parlament de Catalunya. Resultat: augmenta la pressió en l'eix nacional i es possible que l'eix social quedi en un segon pla.

En aquesta entrada no vull parlar de la proposta de llei en concret, sinó del perquè s'ha fet i de perquè s'ha fet ara. De tota manera, i per si hi havia cap dubte, hi estic en contra.

Una primera explicació seria el principi de Hanlon: No atribueixis a la maldat el que pugui ser explicat per l'estupidesa. En aquest primer escenari, la prepotència de la majoria absoluta del PP podria haver interpretat els resultats de les eleccions com una debilitat del nacionalisme i haver-se decidit a aprofundir la política recentralitzadora que ja havien començat a dur a terme. Segons això, no considerarien de cap manera la possibilitat d'èxit de qualsevol maniobra independentista. En aquesta línia anirien alguns comentaris que vaig llegir ahir, en els que es deien que havien esperat a després de les eleccions per no fer perdre vots al PPC.

Jo m'inclino per una explicació més paranoica, basada en una anàlisi dels que resultaran beneficiats amb aquestes actituds del PP. Des de la manifestació de l'11 de setembre (de fet, abans també), l'actitud del PP ha estat un incentiu claríssim per a la causa independentista. Si ja s'havien esperat a que es fessin les eleccions, per què no esperar també a que es constituís el govern? Amb aquesta actuació estan empenyent a ERC a pactar amb CiU, perquè a bona part de les bases d'ERC li entrarà més pressa encara. I la pressa no és bona companya de negociació. Sent així, podria donar-se el cas de que CiU aconseguís un pacte de govern més proper a les seves postures. Això el retornaria en part al camí que havia postulat Mas durant la campanya: que sigui CiU qui porti la veu cantant en el procés de negociació de la independència. Una negociació que al final podria deixar dos estats dibuixats segons el gust de les polítiques econòmiques de CiU i PP.

Una altra possibilitat és que ERC es mantingui ferma en les seves condicions de canviar la política de retallades a sanitat i educació. Si l'acord amb ERC no fos possible, CiU podria rebaixar el seu missatge interdependentista a canvi de que el PP rebaixés el seu recentralitzador. CiU hauria aconseguit una altra victòria pel país, impedint les polítiques casposes del PP. El PP, per la seva banda, hauria aturat la deriva independentista i ambdós podrien seguir amb les seves retallades respectives i amb els seus indults als inculpats per corrupció o tortures. I als que no s'acabin d'empassar aquesta sopa, se'ls poden regalar unes precioses bales de goma.

En els dos darrers casos, tant si s'arriba a una independència negociada entre PP i CiU, amb el beneplàcit de mercats i Merkels, com si s'arriba a un acord entre PP i CiU que li renti la cara a l'actual política autonòmica del PP i pugui ser venut com un avanç, s'haurà aconseguit fer empassar més fàcilment el que  realment els importa, que és la destrucció de les estructures de serveis públics en favor d'empreses privades i entitats financeres.

Segons aquests plantejaments, la resposta a la pregunta és que la proposta de llei és una aixecada de llistó per a que un possible resultat sigui acceptat com bo. Una cosa semblant al que es va fer amb les pensions, que es va obtenir una porqueria de pacte, però comparat amb el que podia haver estat, era molt bo. I el moment? No és que no ho fessin abans de les eleccions per no espantar el vot, sinó que ho han fet després perquè és quan ho necessiten, perquè els cal una empenta per tornar al camí que s'havien marcat amb l'objectiu de la majoria absoluta. Sí, com veieu, la meva teoria és que  PP i CiU van molt ben coordinats.

P.D.: Pels xistmalistes convençuts, hi ha una explicació eTimològica de la condició catalitzadora del PP. La paraula catalisi ve de cata, que fa referència a un país al nordest de la península ibèrica i lisi, que ve del grec i vol dir descompondre, esmicolar. Així doncs, un catalitzador és el que descompón o esmicola Catalunya. Ja sé que arguments com aquest li prenen al bloc la poca credibilitat que pugui tenir, però no s'hi pot fer més: cadascú és com és...