Un bé molt particular, la peculiaritat

Deia en l'entrada anterior que determinades característiques dels diners faciliten les distorsions dels preus. Aquest efecte no es causat per la mala sort, donat que els diners són un bé convencional, fruit d'un acord entre les persones i, per tant, aquestes propietats són arbitràries. A més, aquestes peculiaritats s'han anat accentuant amb el temps. O potser hauríem de dir perfeccionant?

En el cas dels béns habituals, els que realment ens aporten quelcom per si mateixos, l'acumulació i el transport tenen un cost. Si produïm molt menjar, ens caldrà emmagatzemar-lo. Caldrà construir receptacles i protegir-lo d'altres animals. En el cas de molts aliments, se'ns faran malbé o aniran perdent propietats. Per evitar la descomposició potser haurem de consumir energia refrigerant-los. En el cas de que no els produïm on els necessitem, caldrà emprar energia per desplaçar-los. Si ens fixem en l'aigua o l'electricitat passa quelcom semblant. Els dipòsits d'aigua i les canalitzacions tenen pèrdues, com en tenen les bateries i les xarxes de transport elèctriques. En tots aquests exemples, el més òptim seria obtenir el què es necessita en el moment i el lloc de consumir-ho. L'emmagatzemament i el transport són un mal menor.

Pot passar que algun bé no es deteriori, però no se m'acut res que augmenti el seu valor intrínsec amb el temps. Altra cosa és que pugui augmentar el seu preu, però això és degut a les variacions d'existències o a l'exclusivitat. Un got d'aigua durant una època de sequera segur que val més que enmig d'una tempesta, però l'aigua fresca de pluja recent recollida és més bona que la del dipòsit. Fins i tot una obra d'art, que segurament augmenta molt el seu preu, haurà perdut part de les seves propietats. Val més diners tant sols per un efecte d'exclusivitat, però és segur que un quadre antic es veia molt millor recent pintat que al cap dels segles. Si no fos així no tindrien sentit les restauracions.

Els diners, en canvi, no perden el seu valor, més enllà de la inflació, que no té perquè succeir. Abans calien magatzems, els diners tenien un suport material que, si més no, introduïa problemes logístics a l'hora de acumular-lo o transportar-los. Però avui en dia no són més que nombres enregistrats en comptes bancaris. S'han eliminat els problemes logístics. A més, ja no es desen sota un matalàs, sinó que es dipositen en entitats de les que s'espera un profit en forma d'interessos. Si tens prou diners, no cal que aportis res més, perquè ells mateixos en van generant de nous.

Tampoc el transport és un problema pels diners. Ho havia estat, quan l'equivalència es feia en base a pes en metalls preciosos. Però avui en dia, els diners donen la volta al món sense cap complicació: ni consum d'energia, ni pèrdues. Cada cop es facilita més la seva mobilitat, de forma que els mercats són globals i es poden aprofitar les oportunitats en qualsevol lloc del món, amb un cost molt reduït o nul.

Però la característica dels diners que més els diferencia de la resta de béns, i que més distorsions provoca, és la seva possibilitat de creixement il·limitat. Les grans acumulacions de bens van provocant problemes cada cop més importants, fins que arriba un punt que seguir creixent és inviable. Una presa hidràulica petita es pot construir en molts llocs, però fer-ne de grans precisen enclavaments cada cop més peculiars, fins que hi ha un límit. L'acumulació de menjar té un límit, a partir del qual, la major part del que s'emmagatzemi s'acabarà perdent. En canvi, de diners en podem fer tants com vulguem. No només això: quants més en tinguem més fàcil és fer-ne més i treure'n un rendiment major.

Com deia a l'inici, totes aquestes peculiaritats dels diners s'han anat accentuant a mesura que ha cobrat força l'economia financera sobre la productiva, a mesura que el sistema d'intercanvi s'ha col·locat en el centre i s'ha anat oblidant que els diners són un bé-patró, sense sentit per ells mateixos. És un evolució perversa perquè, el que havia nascut per servir de raser, per regular les relacions d'intercanvi, passa a tenir unes característiques que l'allunyen del que pretén representar. Si em permeteu tornar als símils amb el terreny de la física, és com si elaboréssim un model per explicar el comportament de la matèria i l'adaptéssim a la nostra conveniència, esperant que sigui la matèria la que s'adapti al nostre model. Així és com els recursos naturals van per una banda, mentre els financers van per una altra.

Continuarà i acabarà...

Un bé molt particular, el valor

Seguint el fil de l'entrada anterior sobre els diners, imaginem un sistema de relació basat en intercanvis equitatius, on s'acorda un preu per cada bé o servei i es pren com a referència un bé-patró: els diners. Com deia, es regula la relació, però no s'estableixen els objectius que es persegueixen. Els defensors d'aquest esquema es basen en la total llibertat de cada individu i en la idea de que els interessos contraposats s'equilibraran entre sí pel propi mercat. Això dóna un sensació d'equitat i justícia, ja que tothom és lliure de fer els intercanvis que cregui que li són convenients. Però, a l'hora de la veritat, aquesta regulació no acaba de funcionar per diversos motius.

En primer lloc, el preu mesura el valor que se li dóna al bé o al servei. Aquest valor és una magnitud subjectiva, que depèn principalment de la necessitat que en tingui qui el compra i de la facilitat de trobar alternatives. Depèn en molta menys mesura de l'esforç que ha suposat pel venedor o del que costarà reposar-lo, tornar a disposar d'ell. Tampoc depèn del que suposa pel comprador pagar el preu. Això fa que aconseguir els mateixos diners pugui resultar molt més fàcil per una persona que per una altra. I, molt sovint, aquesta diferència no es correspon a la dificultat o l'esforç que fa cadascú a l'oferir aquest bé o servei, sinó que depèn de les seves capacitats innates, de l'atzar, del punt de partença, etc.

Una opció alternativa d'intercanvi seria la que reflecteix la frase que algun cop he llegit atribuïda a Karl Marx: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". Si volem ser equitatius i justs partint d'aquest esquema d'intercanvi, hauríem de ser capaços de fer comparacions entre les necessitats i les capacitats de les diferents persones, de forma que les contribucions i les recepcions fossin les adequades, per tal d'evitar greuges comparatius. Ens pot semblar més difícil objectivar necessitats i capacitats d'algú que el valor de les coses però, donat que aquest tampoc és una magnitud objectiva, és convenient analitzar les conseqüències d'una falla en cada un dels sistemes. Si errem en el primer cas, pot ser que algú s'aprofiti dels que l'envolten. Si algú no és capaç de generar quelcom amb prou valor per la resta, quedarà marginat, exclòs de la societat. Cap de les dues conseqüències és desitjable, però jo veig més greu la segona.

La injustícia que introdueix la subjectivitat del valor s'agreuja pel fet de que es pot manipular. Si es comença a escampar el rumor que hi haurà escassedat de determinat bé, tothom mirarà de abastir-se'n i pujarà el preu. Al final acabarà faltant-ne pel fet que tothom n'haurà comprat més del que en necessitava i serà una profecia autocomplerta: el propi rumor haurà provocat l'escassedat que pregonava. Aquest rumor pot ser degut a l'atzar, o pot provocar-se expressament per aconseguir el fi. Si algú té excedent del bé que se suposa que anirà escàs, li pot interessar escampar el rumor.

L'estadi següent és l'especulació, consistent en comprar o vendre amb l'objectiu de variar els preus. Això pot ser una tendència generalitzada, com les bombolles que es van formant periòdicament. Durant la bombolla immobiliària, es van comprar pisos per vendre'ls al cap de poc temps sense haver-los usat. En alguns casos, sense que haguessin estat construïts encara. Això ho va fer molta gent i l'efecte acumulatiu de les compres individuals feia pujar el preu. Però també ho pot fer algú amb molta capacitat adquisitiva. Si es disposa de molts diners es pot distorsionar el mercat. Un exemple cèlebre és de l'atac que George Soros va fer contra el Banc d'Anglaterra a 1992, venent de cop una quantitat molt gran de lliures i provocant un pànic que va fer depreciar la divisa extraordinàriament. Després, només li va caldre tornar-ne a comprar i esperar a poder-la vendre altre cop al seu preu habitual.

La conjunció d'aquesta subjectivitat i del fet que no hi hagi uns objectius darrera del lliure mercat, fan que deixi de ser just i equitatiu, com podia semblar en un principi. S'han establert una normes i tot s'hi val mentre es compleixin. Els especuladors no tenen inconvenient en reconèixer el que estan fent, perquè entra dins les regles del joc, està permès i és legal. Com que darrera de les regles no hi ha cap objectiu, la manipulació del valor de les coses per tal de guanyar més diners s'accepta com un fet normal, desvirtuant el que hauria de ser un intercanvi entre iguals i desviant la major part d'aquest bé-patró cap a operacions en les que no es mesura realment el valor de res concret, sinó que es tracta més bé d'apostes sobre les tendències dels mercats. I tot això és més fàcil encara, gràcies a certes propietats peculiars d'aquest bé tant particular.

Continuarà...

Un bé molt particular, la funció

Com deia la cançó de Cabaret, els diners fan girar el món. Tots sabem el que són els diners, oi? Són una cosa tant quotidiana que ja no ens plantegem la seva existència. Però podem fer-ho, potser fins i tot és convenient. Em permeteu que faci l'experiment? Serà en més d'una entrada per poder-los mirar des de diferents angles. No us ofereixo rigor científic, sinó més bé reflexions en veu alta i una incursió en la sociologia d'espardenya (o d'estar per casa).

En aquesta primera entrada us proposo trobar la funció dels diners. Agafaré embranzida anant a l'origen: per viure ens cal fer feines que ens permetin obtenir béns. Quan no vivim sols també ens prestem serveis entre nosaltres i a la societat en general. A mi se m'acudeixen diversos tipus de societats que, per la meva deformació física compararé amb els estats de la matèria, considerant que les molècules són les persones.

En les societats sòlides cadascú té el seu lloc assignat i molt poc marge de maniobra. La repartició de les tasques a desenvolupar i dels béns dels que fa ús cada individu venen marcats per una cúpula que vetlla per a que tot rutlli. Un exemple podria ser un exèrcit, la tripulació d'una nau o qualsevol altre sistema basat en l'autoritat. Normalment, aquestes societats estan enfocades a un objectiu concret i els individus compten poc o, si més no, passen a un segon pla davant l'objectiu de la societat. Això sí, en el cas de que qui dirigeix sigui eficaç, és més fàcil aconseguir les fites proposades, ja que tothom compleix la funció que té assignada.

Les societats líquides tenen una superfície que les distingeix de l'entorn i que marca els límits amb els que els individus s'identifiquen. Cadascú té llibertat per moure's internament, però hi ha unes forces de cohesió que mantenen unit el grup, uns llaços que els fa compartir un sentiment de pertinença. En aquestes societats, les aportacions de cadascú i la distribució del que està disponible es fa mitjançant aquesta cohesió, a base de negociació, sense complir uns criteris estrictes d'equitat. Com que es necessària aquesta consciència de grup, la dimensió no pot ser molt gran, perquè si hi ha molts individus apareix l'anonimat i el sentiment de pertinença es dilueix. Ve a ser com en el cas de les gotes que, si són massa grosses, s'acaben trencant. Exemples d'aquestes societats són les famílies, petites comunitats, tribus o comunes.

Els individus d'una societat gasosa no tenen consciència d'un objectiu comú, sinó que ocupen el que necessiten i redueixen la seva interacció amb la resta al que és estrictament necessari per cobrir els seus propis objectius. Un exemple que em ve al cap és el far west de les pel·lícules, amb molt poques regulacions i on cadascú fa la seva vida, interaccionant amb la resta just el necessari. Aquí no hi ha objectiu comú ni un sentiment de pertinença. L'equilibri s'aconsegueix contrapesant els interessos dels diferents membres de la societat. Alguns cops es pot fer de manera violenta, però també hi ha la possibilitat d'establir uns codis d'intercanvi acceptats per tots els membres. Són una espècie de regles del joc que, a falta d'objectiu comú actuen com a sistema de referència.

Les societat sòlides i líquides poden funcionar internament sense diners, necessitant-los, potser, en el seus intercanvis amb altres societats. En el cas de les sòlides, cada membre aporta el que li manen i rep el que li donen. Els membres d'una societat líquida regulen les aportacions de cada membre i les reparticions entre ells en base a negociacions, apel·lant al concepte de comunitat i al seu bon funcionament, usant com a moneda de canvi l'aprovació social i el sentiment de pertinença.

Les societats gasoses són les ideals per a que prenguin un paper preponderant els diners. Donat que no hi ha un objectiu comú, el més just es que els intercanvis es facin de mutu acord, i que els béns o serveis que canvien de mans tinguin un valor equivalent pels dos actors. Però, en molts casos, és difícil trobar una contrapartida del mateix valor, ja que no tenen perquè coincidir els moments en que cadascun dels actors disposa d'aquell bé o de la capacitat de prestar un servei determinat. També es pot donar el cas de que els seus valors siguin molt descompensats. La mesura del valor d'un bé o servei a intercanviar és el preu. És aquí on entren el joc els diners, com a bé-patró, que permet fraccionar els preus fins valors molt petits i es pot acumular per usar-lo més endavant. D'aquesta manera, els diners acumulats representen el deute que han contret la resta d'individus de la societat amb nosaltres. O també ho podem veure com la capacitat d'adquisició que hem anat emmagatzemant.

En el cas de les societats gasoses, al no haver un referent comú al que acollir-se, la negociació no es pot fer més que a base de negociar el valor que comprador i venedor donen a l'objecte d'intercanvi. Aquí és on apareix el mercat, l'oferta i la demanda. Per al venedor un objecte pot tenir molt valor i pot posar-li un preu molt alt, però si no hi ha ningú disposat a pagar-lo, haurà de renunciar a vendre'l o reduir-ne el preu. De l'altra banda, un comprador pot no estar disposat a pagar determinat preu per quelcom, però si no hi ha ningú disposat a vendre-ho més barat, es quedarà sense fer la compra. En una societat gasosa, sense referents comuns, és un sistema molt més equitatiu que anar a garrotades. Però no tot són flors i violes i, a continuació, ve la primera objecció.

Totes tres societats tenen uns elements comuns entre sí i altres que les diferencien. En la líquida i la gasosa els membres disposen de molta més llibertat que en la sòlida. La gasosa i la sòlida poden ser molt grans, ja que no necessiten del sentiment de pertinença que li cal a la líquida per funcionar, sinó que els individus tendeixen a ser anònims. La sòlida i la líquida tenen un objectiu com a referent, mentre que la gasosa només té un marc d'intercanvi definit, sense cap objectiu que assolir com a societat. De fet, la societat gasosa no té consciencia de tal, més enllà de que és l'àmbit on apliquen les normes d'intercanvi establertes. És com un joc de taula en el que l'únic que hi ha són unes regles i és lícit que cadascú les usi pels seus fins, cercant-ne els límits. No hi ha una direcció bona i una dolenta, sinó que s'espera que les voluntats dels individus s'equilibrin les unes amb les altres. La llibertat és absoluta, però la finalitat està totalment desdibuixada.

Així, la primera objecció als diners ve de que siguin el marc de relació dins un lliure mercat, mancat d'un objectiu global. Al no existir aquest objectiu, la pròpia eina passa a ocupar aquest paper. No és lícit valorar si una direcció és bona o dolenta, sinó només si s'ajusta a les regles del joc o no. Tenim el vehicle però no sabem on volem anar. La fita passa a ser senzillament la conducció.

Continuarà...

Partits polítics envers Esglèsia

Una de les crítiques que se li fan a la Teresa Forcades és que exigeixi més democràcia interna al partits polítics, mentre pertany i defensa l'Esglèsia catòlica, una organització tant fortament jerarquitzada. És clar que la Teresa defensa l'Esglèsia i no seria lògic que hi pertanyés i no ho fes. El que ja no és tant cert és que no la critiqui, que no vegi moltes coses a millorar i les expressi amb la mateixa llibertat amb que parla de la política, l'economia, la sanitat o les vacunes. Li he sentit expressar opinions allunyades del discurs oficial del vaticà i de la conferència episcopal, en temes com el matrimoni homosexual, l'avortament, etc. Opinions que, ben segur, no són tant allunyades de les de moltes comunitats de base. Li he sentit plantejar que cal revisar el paper de la dona en l'Esglèsia. També s'ha pronunciat a favor de que demani perdó per l'alineament amb el règim franquista i el suport que li donà durant la dictadura. Ha advocat per un estat laic, i podríem seguir ampliant la llista.

Probablement aquestes declaracions no es coneixen tant, ja sigui perquè són menys espectaculars que les que fan referència a qüestions polítiques o perquè no hi ha tant d'interès en que es difonguin, no sé quin és el motiu. Segurament el lligam que té la Teresa amb l'Esglèsia, a través de les seves vivències i la seva comunitat, no el té amb cap partit polític. És possible que això li faci tenir una màniga més ampla amb una que amb els altres. En tot cas, està clar que no cal estar-hi d'acord en tot el que diu. El fet de sentir-la ja et fa pensar, plantejar-te moltes coses, que al cap i a la fi és l'important: que cadascú es formi la seva pròpia opinió, sense esperar a "comprar-ne" una de ja feta.

De tota manera, encara que la Teresa Forcades fos més indulgent amb l'Esglèsia que amb els partits polítics, crec que no són estaments equiparables avui en dia. En la nostra societat actual, podem viure totalment aliens a l'Esglèsia, si deixem de banda el famós concordat de l'estat amb el vaticà. En canvi, els partits polítics són l'únic camí per accedir a les institucions i als centres de decisió. Això fa que haguem de ser molt més exigents amb ells i amb la seva democràcia interna, que amb la d'una institució a la que és voluntari adscriure's, i de la que podem restar totalment al marge.

Les respostes a la pregunta

Ja tenim pregunta. I perquè no sigui dit que els catalans som garrepes, no és una sinó dues, encara que encadenades:

• "Vol que Catalunya esdevingui un estat?" i 
• "En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"

Al final s'ha optat per obrir la tercera via, la possibilitat que hi hagi gent que demani un canvi de relació amb l'Estat espanyol, sense arribar a la independència. Caldrà veure de quin significat s'omple el fet que un estat no sigui independent, però sembla bastant segur que implica un reconeixement de la seva sobirania i capacitat de decisió.

El referèndum tindrà la seva conyeta. Per exemple, els eslògans seran curiosos: "Vota NO" un vot clàssic; "Vota SINO" en podríem dir l'opció margarida; "Vota SISI" volem una emperadriu? Bromes apart, la opció em sembla bona, perquè es posa el problema sobre la taula i es permet que la gent digui la seva, enlloc d'especular sobre el que pensa o no. S'ha fet un esforç per a que es puguin recollir el màxim de sensibilitats, és a dir, s'ha obert la porta a més matisos, que fa que més gent es pugui sentir còmoda. Però a més, el fet de que hi hagi la possibilitat real, fa que es refredin els caps i la gent s'acari amb els projectes concrets que hi puguin haver al darrera. També obliga a pensar quines solucions es volen i com articular-les. Deixem les hipòtesis i baixem a la realitat.

Pel partits que no volen la secessió, és una oportunitat magnífica per presentar alternatives que resolguin els problemes pels quals creuen que la gent ha arribat a la conclusió que calia fer un referèndum (això es va demostrar a les eleccions de fa un any). De fet, de les tres opcions finals, dos descarten el trencament. Així que, juguen amb un cert avantatge, ja que els que no són partidaris de la independència, però els fa dentera seguir patint la recentralització galopant, tenen una altra opció. Pels partits independentistes, apart de no poder recollir els vots dels que tan sols volen un canvi de relació amb l'estat, és un repte de concreció. Hauran de deixar de banda la fibra que et pot fer anar a una manifestació i posar fil a l'agulla per cosir una nova societat real. Perquè davant una consulta el sentit de responsabilitat dels votants és més alt que davant d'una manifestació. Sinó mireu el vot útil, que no es fa amb el cor sinó sospesant les opcions que es consideren més favorables, encara que no siguin les més desitjades. Poca gent conec que vagi a una manifestació "útil".

Doncs, de moment, la resposta no quadra amb aquesta anàlisi meva. Que els partits independentistes estiguin contents és lògic. És un repte, però és pel que han estat lluitant. Per ells és hora de posar totes les energies i agafar embranzida, que queda menys d'un any. Però la resposta dels partits que no volen la secessió és francament decebedora. Enlloc d'aprofitar aquest cert avantatge i començar a oblidar l'explicació de la bogeria passatgera, treuen pit constitucional i neguen qualsevol acord, amb la mateixa prepotència amb que s'aproven totes les lleis que no tindrien, ni de bon tros, el suport de la gent en un referèndum. Per exemple, la llei Wert, la Gallardón, la mordassa, etc. És possible que sigui una primera reacció i que després vagin virant, però ja fa temps que dura això i cada cop la inèrcia de les declaracions que han anat fent el impedeix més el gir. És possible que no tinguin un pla alternatiu que els sembli que pugui ser acceptable. També és possible, fins i tot diria probable, que els siguin totalment indiferents els motius que han portat a aquesta situació: com que tenen la paella legal pel mànec, amb no deixar-la anar n'hi ha prou. Veurem com evoluciona tot això en els propers dies i mesos.

I en tot això, quina és la meva resposta? Doncs com diria en Raimon, potser és que no sóc d'eixe món, però jo, per gust, respondria No Sí, just l'opció que veda la fórmula "En cas afirmatiu" que encapçala la segona pregunta. Estrany? potser sí. Però jo no vull que Catalunya esdevingui un estat, sinó que prefereixo que segueixi sent un país, aquell país petit d'en Lluís Llach, el lloc comú dels que l'habitem. En tot cas, pot dotar-se d'un estat, si en un moment donat li cal, però no vull que s'hi converteixi. Vull que sigui independent? És clar que sí! Que els que hi vivim ens puguem organitzar com creiem que és millor per les persones. Però no vull només la independència d'aquest Estat espanyol que cada cop més funciona menys, sinó també d'aquesta unió EUROpea, que uneix economies per enfonsar les persones. Independent dels "mercats", aquests ens abstractes que només tenen diners, perquè només es basen en l'especulació i no aporten cap valor a la societat. Independent de les grans multinacionals que fan i desfan sense sentir-se amenaçades més que per altres grans companyies, amb les que es fagociten mútuament, ajuntant-se com dues taques de petroli per fer-ne una de més gran i impenetrable.

A vegades penso que amb l'edat em vaig tornant una mica anarquista. I això que diuen que hauria de ser al revés...    :-)

La necessitat dels partits polítics

Aquest cap de setmana la Teresa Forcades ha mencionat la idea de la supressió dels partits polítics, apareguda en el llibre "Sense por", que ha publicat fa poc junt amb l'Esther Vivas. Jo no he llegit el llibre encara, però he vist els tres minuts i escaig d'entrevista que ha publicat el Periodico, provinent de l'agència EFE. Si deixem de banda l'espectacularitat del títol de l'article, ella sosté que els partits polítics actualment no tenen garantit un funcionament intern democràtic i que les seves necessitats desorbitades de finançament els fa dependre massa sovint dels poders econòmics, amb els que acaben tenint una servitud a l'acceptar-ne el finançament.

Es veu que les declaracions han causat un cert rebombori, però al final els dos punts crec que són acceptats d'una manera molt generalitzada. Per exemple, el PSOE ja porta temps donant voltes amunt i avall amb les famoses primàries, senyal que detecten la sensació de poca democràcia interna que donen a la gent. ¡Si fins i tot algú tant poc sospitós de revolucionari com en Duran i Lleida va mencionar la necessitat de llistes obertes al debat sobre Bárcenas de l'1 d'agost! Ja sé que no les implantarà, però si ho diu, senyal de que sap que és una demanda de la societat. Pel que fa al finançament, no paren de sortir escàndols i ha quedat clar que la paciència dels bancs amb els deutes dels partits polítics és infinitament (i sospitosament) més gran que amb els afectats per les hipoteques.

L'objectiu d'aquesta entrada, però, no és tant donar suport a l'anàlisi que fa la Teresa, que ja l'exposa prou bé ella, sinó comentar la necessitat dels partits polítics. És necessari que existeixin per a que el sistema sigui democràtic? Jo crec que no ho és, i que el fet de que siguin les úniques vies d'accés als centres de decisió és un obstacle per la pròpia democràcia. A les eleccions hauríem d'escollir les persones que ens representaran, no els partits. Està clar que conceptes com llistes tancades o disciplina de vot, impliquen poca participació dels ciutadans en l'elecció de persones, però tampoc això ho resolen del tot les llistes obertes, ja que vinculen l'accés a una representació a l'adscripció a un partit polític.

Per posar un exemple, avui en dia (com explica molt bé el meu amic Albert) hi ha escons que costen més vots que altres, depenent de la circumscripció. En principi això serveix per equilibrar la influència dels territoris menys poblats. Però, ¿quin sentit té, si després tots els diputats d'un mateix partit voten segons les seves directrius? ¿On queda la representativitat territorial? ¿No seria més lògic que, en les qüestions amb un ampli consens en una determinada zona, els parlamentaris votessin per territorialitat, enlloc de per adscripció a un partit? No oblidem que aquests han de ser grans per tenir pes, i això implica una pèrdua de matisos, per força.

Així doncs, cal que desapareguin els partits polítics?. No pas, però potser s'haurien de convertir en associacions de persones que tenen inquietuds semblants, en espais de debat i d'aprofundiment d'idees i de cooperació per aconseguir objectius comuns. Haurien de servir per mobilitzar a la gent i difondre les seves opinions. També per donar suport, assessorament i facilitar la coordinació dels diferents candidats. Però la representativitat i la responsabilitat se'ls haurien de donar directament a ells, i ser ells els qui responguessin davant els seus electors.

D'aquesta manera, el representant hauria de trobar la manera de copsar el sentir de la gent. Fins i tot, potser li caldria defensar postures que no coincidissin totalment amb la seva, si veges que això és el que demanen els qui representa. O potser li caldria dimitir, en el cas de que la diferència amb aquestes postures fos massa gran i sentís que ja no representava als qui l'havien votat. Avui en dia, aquesta responsabilitat personal no hi és, o hi és menys, i està diluïda en les decisions del partit polític al que pertany el representant.

Participació, pertinença i responsabilitat

Mentre anava perfilant l'entrada anterior, Capil·laritat i proporcions, la reflexió sobre la importància que la participació de les persones en la construcció del nou marc social, polític i econòmic em duia cap a dos vessants diferents. El primer és que una construcció participativa fa que el resultat estigui més orientat a les persones. El segon és el canvi que provoca en les persones el fet de participar en la construcció i gestió d'aquesta nova societat. A l'hora d'escriure em vaig acabar centrant en el primer dels dos vessants, i relacionant-lo amb les proporcions. Al segon vessant hi dedico aquesta entrada.

Participar en la creació de qualsevol cosa ens fa sentir-la molt més nostra, ens crea uns lligams amb ella que no són els mateixos que si ens ha vingut donada, per molt que la puguem apreciar. Així, un primer efecte en nosaltres d'aquesta participació en la creació d'una nova societat és un vincle molt més gran, una sensació més intensa de que ens pertany i també de que hi pertanyem. Aquest punt és fonamental quan hi ha una cultura de que l'estat és una cosa aliena a nosaltres que quan pot ens fa la guitza i, per tant, és lícit fer el mateix quan se'ns presenta l'oportunitat. Si ara uns quants representants arriben a uns acords i presenten un proposta per ratificar, a la llarga es perpetuarà aquesta situació.

La participació també ens cura de la temptació de la crítica destructiva, ja que ens fa responsables del funcionament de la societat. Avui en dia es parla molt contra els polítics i, algunes vegades es posa en el mateix sac a tothom. Però arremangar-se per provar de tirar endavant un projecte implica un risc d'equivocar-se o haver d'optar entre algunes possibilitats que no ens acaben de convèncer plenament. Fa molts anys vaig llegir una tira de la Mafalda en que propugnava que el president d'Argentina hauria de ser estranger. Quan el Felipe li preguntava com se li havia acudit aquell disbarat, ella responia que era cruel donar-li a algú d'aquell país un càrrec des del que no pogués criticar al govern. La participació és una bona cura contra aquest mal, perquè l'únic que no erra mai és el qui no actua.

També és una cura contra la por i la impotència. Avui en dia, la societat especialitzada deixa cada problema en mans de l'expert corresponent. Sense desmerèixer la saviesa dels qui han treballat un tema, és important informar-se i formar-se una opinió pròpia. Cal escoltar, però cal també passar pel sedàs del criteri personal les informacions que rebem. Si provem de fer coses veurem que som capaços de molt més del que ens diuen, i no serà tant fàcil acovardir-nos la propera vegada.

Rellegint l'entrada em sento com aquells venedors que apareixen a les pel·lícules de l'oest, pujats en una caravana, i venent l'elixir de l'eterna joventut, de tantes virtuts que té la participació. També té contraindicacions: vol esforç i implicació, i qui s'esforça i s'implica té més números de cremar-se que qui s'ho mira tot des de la grada. També és veritat que fa basarda el repte, que sembla molt gran. No sé on ens portarà tot plegat, però quan el que tenim no funciona cal provar de canviar-ho. I, cada dia que passa, hi ha més gent per a la qual no funciona el que tenim.

Capil·laritat i proporcions

Seguint el fil de l'entrada anterior sobre l'aportació del Procés constituent, deia que, arrel de la darrera assemblea creia que els deu punts del manifest es podien resumir en que es vol la creació d'un nou marc social, polític i econòmic que:

• Es defineixi per a les persones.
• El defineixin les persones.

Potser a primer cop d'ull no es veu l'equivalència d'aquest resum amb els deu punts del manifest, però jo crec que, si examinem les diferents qüestions que tracten des de l'òptica d'aquests criteris, se'n dedueixen els postulats del manifest. En entrades següents, provaré de fer l'exercici amb cadascun d'ells, a veure si me'n surto.

En el moment de l'assemblea, em va semblar principal el primer dels dos punts. El segon pot semblar secundari, tot i estar present des del principi en el manifest i en les exposicions que s'han anat fent per presentar el procés. Però donant-li voltes amb més calma, veig que és aquest l'essencial, ja que es pot pensar un marc per a les persones sense que aquestes hi participin, però és poc probable que un marc pensat per les persones no les tingui en compte. Així, el fet de la participació ciutadana és una garantia de l'objectiu, mentre que un marc basat en un bon objectiu pot allunyar-se'n si no es garanteix la participació. I ja estem comprovant les conseqüències d'una democràcia il·lustrada com l'actual.

Seguint aquest fil, cal que el nou marc es pensi per a que necessiti de la participació de les persones per a funcionar. Per exemple, si apliquem aquest criteri a la tasca que ens hem plantejat ara d'aconseguir una plataforma unitària que es presenti a les eleccions per tal de convocar una assemblea constituent, crec que és un error plantejar-se parlar amb les direccions del diferents partits per tal d'arribar a acords. És molt millor acostar-se a la gent que tenim a la vora, provar de que s'animin a participar en el procés, implicant-s'hi i aportant el seu punt de vista i la seva col·laboració. Quan aquests participants pertanyin a alguns partits polítics, seran ells mateixos els que transmetran aquesta sensibilitat des de dins mateix, encara que, segurament, no serà factible en tots els partits.

D'aquesta manera, el contacte amb les formacions polítiques es faria per capil·laritat. En l'acte del 13 d'octubre es parlava d'estendre el procés com una taca d'oli per la societat. Serà "mullant" els militants dels diferents partits que aquests faran pujar l'adhesió del partit per capil·laritat, com quan la vora d'uns pantalons toca un toll i se'ns mulla la roba fins bastant més amunt del nivell de l'aigua. Està clar no tots els partits són iguals i alguns es mullaran fins la cintura mentre altres amb prou feines humitejaran el turmell. Seguint amb la comparació, la diferència de l'efecte de les bases entre uns partits i altres és deguda al tipus de roba de que estiguin fets i a la seva alçada. Com més democràtic sigui el seu teixit, més amunt arribarà l'aigua. Com més petit sigui el partit, menys li costarà arribar al capdamunt.

I és aquí on les proporcions entren en joc. Si volem una societat on les decisions les preguin les persones, les estructures de decisió no poden ser desproporcionadament grans. Totes les lleis que es facin al parlament d'un estat podran ser debatudes per un grup de gent molt petit, comparat amb els afectats per la llei. En canvi, és molt més ajustada la proporció entre afectats i participants en les decisions preses en un ple municipal o de districte, on s'hi pot assistir sense gaire dificultat.

Així si volem potenciar la participació cal vigilar la proporció entre les estructures que muntem i les persones que hi han de participar. I això no val només per les estructures polítiques. Avui en dia se'ns ven sovint la idea de les fusions, de la creació de grans empreses que optimitzin recursos, eliminant duplicitats i optimitzant costos. El que cal veure, però, és que aquestes grans empreses necessiten unes estructures molt complexes per coordinar-se, que no serien necessàries en empreses molt més petites. La relació entre les taques de gestió i les realment productives en aquestes empreses crec que és molt més gran que en les petites. Hi ha un grau d'especialització molt elevat i un allunyament del destinatari dels serveis que, molts cops, només pot queixar-se anant a la competència... que al final funciona de la mateixa manera.

Com és que tenen millors preus, doncs? Per què ens surt més barat comprar en una gran superfície que a la botiga del barri? Perquè una empresa tant gran colla als seus proveïdors, esprement-los amb la força que els dóna el seu volum de vendes. Això és totalment allunyat de la proporció personal, tant per la banda dels proveïdors, com per la banda dels clients. I no parlem de la banda dels empleats, que ja no són personal, sinó recursos humans.

Un altre perill de les grans estructures privades és la dependència que té la societat d'elles. Si una gran companyia elèctrica, de comunicacions o una gran entitat financera té problemes, el desgavell que provoca la seva caiguda pot fer necessària una intervenció per rescatar-la, donat que un servei important per a la societat depèn del seu funcionament. Això obliga a una socialització de les pèrdues. Segur que a tots ens venen al cap els bancs. Però quan una companyia elèctrica faci fallida per una gestió irresponsable també haurem de córrer per veure com ho fem per no quedar-nos sense llum. I no sé que passaria si alguna de les actuals grans superfícies hagués de tancar les seves portes.

Les grans estructures són un parany, perquè es poden segrestar amb una relativa facilitat, accedint des de la cúpula. Un cop aquesta s'enroca, és molt més difícil fer-la fora, perquè una gran part de la força de la societat està dipositada en aquestes estructures. Si el que hi ha són moltes de petites, la possibilitat d'un control general és molt més difícil. I un exemple que tenim avui en dia és Internet, i com aquest mitjà està facilitant una alternativa als canals de comunicació tradicionals, molt més fàcilment controlats per l'1%.

De tot això en surt un esquema en xarxa, format per nodes petits o mitjans, de dimensions humanes, on els receptors dels serveis puguin ser alhora actors i participin de la seva gestió, on el convenciment de les bases sigui el que faci moure la capçalera, on les decisions pugin per capil·laritat, enlloc de caure com un xàfec. I aquest esquema en xarxa pot començar i ha de començar en un espai petit, o mitjà, però és escalable, perquè sempre s'hi poden anar connectant nous nodes, respectant les seves diversitats i aportant les seves capacitats.

L'aportació del Procés constituent

Aquest dijous, a l'assemblea de Gràcia del Procés constituent hem començat a posar fil a l'agulla, posant nom als nostres objectius i provant de traçar els camins que ens poden fer abastar-los. I un dels punts que veiem que ens poden generar malentesos és el de quin és el nostre paper, si moltes de les propostes que es fan (sinó totes) ja figuren com a objectius d'uns o altres moviments, partits, etc. En definitiva, ens trobem davant la necessitat d'explicar què aporta el Procés constituent, quina és la seva especificitat, quina necessitat ve a cobrir.

He trobat la sessió d'avui molt interessant, tant per les propostes concretes que han anat sorgint, com pel debat del que significa per nosaltres aquest procés. Seria com respondre a la pregunta Quin vull que sigui el seu resultat? Sortint de l'assemblea hi he seguit barrinant i he arribat al lema de la campanya que acabem d'encetar: Construïm la República catalana del 99%.

Tot mastegant el que s'ha anat dient i el material que s'havia preparat per l'assemblea d'avui, em queda clar que no volem entrar a competir amb cap altra formació, ja sigui un partit polític o una determinada associació d'un sector concret. El paper del procés és el de canalitzar les inquietuds d'un sector molt ampli de la societat per canviar el marc social, polític i econòmic en que ens movem. I aquest nou marc ha de complir uns mínims, que són els que s'esbossen en el manifest amb que engegà el procés.

Ja ho he dit en altres entrades: crec que els deu punts no són un programa, sinó una manera entenedora d'expressar on volem que es focalitzi el nou marc a construir, de definir quines volem que siguin les seves bases. És per això que el decàleg inclòs al manifest es podria resumir en dos punts:

• Volem que el nou marc es defineixi per a les persones.
• Volem que el nou marc el defineixin les persones.

I aquesta lectura és la que m'enllaça amb el que mencionava sobre el lema de la campanya. Cal que la nova República sigui "del 99%", perquè el 99% ha d'estar en el focus de les decisions que es prenguin i també perquè ha de ser aquest 99% qui les prengui. Això és el que jo entenc quan la Teresa Forcades es refereix a l'activació de la subjectivitat política.

Tabac i capitalisme

Ara fa uns 11 anys vaig deixar de fumar, si no comptem un mes de fer el ruc durant l'estiu del 2004. Ho havia provat molts cops, era d'aquells que podien dir "Deixar de fumar és molt fàcil, jo ho he fet milers de vegades". Quan ho vaig deixar ja hi havia missatges als paquets que deien coses com que "fumar perjudica als que t'envolten", "fumar durant l'embaràs pot perjudicar al nadó", etc. Un bon fumador desenvolupa estratègies davant aquests missatges com són pensar "la culpa és d'ells, per envoltar-me" o "quan em quedi embarassat ja en parlarem". Quan fumes, des de ja fa molts anys, saps que estàs perjudicat-te la salut, però el retorn immediat pot més que les amenaces a llarg termini o la responsabilitat sobre els demés, amb excuses com que la contaminació és més perjudicial. En el meu cas, tinc molt clar que un dels motius principals per deixar-ho va ser que em notava les conseqüències: tos al respirar fons, mal de gola, picor a la llengua, etc.

Amb el capitalisme està passant una cosa semblant. Ens aporta plaer (o una cosa que s'hi assembla) a curt termini. El consumisme ens omple d'aparells, la compra dels quals ens justifica treballar més hores de les que necessitem i dóna feina a molta gent. Sí que fa anys que van avisant que ens estem carregant el planeta (el nadó que està per venir) però pensem que ja hi trobaran els especialistes una solució abans de que sigui massa tard. Sí que sabem que la majoria de objectes que consumim estan fabricats en unes condicions infrahumanes en països llunyans (els que ens envolten) però diem que, com a mínim, així tenen una feina, que estan millor que sense ja que, si no fos així, no anirien a treballar. Però ai! ara ens adonem que el capitalisme ens fa mal: el deute no ens permet respirar fons, ens costa engolir un atur desbocat i ens estan picant la sanitat i l'educació públics, el nostre estimat estat del benestar. En notem els símptomes, i no ens fan gens de gràcia.

Hi ha tot un grup d'experts que ens han preparat un filtre per a que puguem seguir fumant capitalisme, sense els seus efectes secundaris. Es tracta d'un broquet d'austeritat, que recull la major part del diner que va cremant la nostra societat per tal que no ens tornem a unflar en una bombolla i no ens fem mal. Sembla que podrem gaudir d'un capitalisme light, podrem seguir aspirant la nicotina del consum que tants bons estímuls ens aporta. Això sí ja ens podem oblidar del gust salvatge de la nicotina directa: aquest quedarà reservat per als que recullen el filtre, que es sacrificaran recollint tota la nicotina i ens l'aniran dosificant per a que no ens faci mal, en quantitats suficients per seguir-nos mantenint enganxats.

Avui és molta la gent que viu l'experiència de com és de perjudicial aquest capitalisme salvatge, basat en un creixement sense fi ni sentit, que només pot sobreviure si es devora a sí mateix. Es segueix prometent una recuperació, donant a entendre que, si no ens sortim de "les nostres possibilitats", si acceptem els durs correctius per haver estat nens dolents, ens deixaran seguir fent algunes pipades. I això ho diuen els especialistes del Broquet Central Europeu i els del Fumador Monetari Internacional. Sembla com si, ara que ja es va fent tot més evident, que la xarxa ha envoltat pràcticament del tot els peixos, estiguin accelerant per recollir-la, introduint la mala consciència en el animalons per veure si no es mouen gaire i poden quedar ben atrapats.

També hi ha les veus del sociocapitalisme que ens diuen que hem de llençar el filtre i seguir fumant directament de la cigarreta. Està clar que és millor, que amb menys tabac ens arribar més nicotina a tots i que no se la queden tota uns quants. Però seguim parlant de creixement, seguim carregant-nos el planeta i seguim empudegant als que ens envolten, que no podran arribar al nostre nivell de vida, perquè no n'hi ha per a tots.

Però hi ha una bona notícia. Podem deixar de fumar. Podem indicar-los que el broquet se'l confitin, juntament amb la cigarreta, que nosaltres a partir d'ara ens dedicarem a respirar aire i a mirar de que els que ens envoltin també en respirin. Provarem de que el nadó que hagi de venir no neixi en un ambient enrarit, en una boira espessa de fum. Aprofitem el mal que ens fa ara per adonar-nos del que ens farà si seguim en aquesta roda. Fem-ho abans de que sigui massa tard, perquè tos sabem que ens perjudica. Donem l'esquena als venedors de filtres, perquè el poder només el tenen si seguim enganxats a la nicotina del consum, com llegia l'altre dia en aquest article.

Usem els diners com a mitjà, com el que són. No els convertim en l'objectiu ni en un bé preuat. Són la mesura, no el bé. El rellotge mesura el temps i no tindria sentit sense ell. No perdem el nostre temps idolatrant el rellotge.

Demano disculpes si s'han molestat els fumadors anticapitalistes o els capitalistes no fumadors, però ambdós saben que tenen una assignatura pendent. Entenc que els capitalistes fumadors no hauran seguit el raonament, però els suggereixo que ho provin. Potser s'enduran una sorpresa agradable.

Cercant el 99%

Abans de començar vull aclarir que, tot i estar participant en el Procés constituent, les reflexions que faig a continuació són a títol totalment individual, i no representen cap postura consensuada dins aquest moviment.

Al Procés constituent hem començat a dissenyar l'estratègia per construir la República catalana del 99%. El decàleg que acompanya el manifest és clarament proper als programes que porten partits d'esquerres, com les CUP o ICV-EUiA, que són els que han mostrat més suport als plantejaments del Procés constituent. Jo crec que, avui per avui, aquests són els únics partits que podrien estar disposats a integrar-se en la candidatura unitària que es planteja per a les properes eleccions que hi hagi al Parlament de Catalunya.

Si mirem la resta de partits amb representació al Parlament, l'acord amb el PP o Ciutadans està descartat d'entrada pel fet de plantejar-se una República catalana. En els temes socials, la veritat és que Ciutadans alguns cops em despista i no acabo de saber quina és la seva posició. Sigui com sigui, no tinc clar que coincidissin amb el manifest. En el cas de CiU, em sembla bastant evident que les cúpules d'ambdós partits estan massa allunyades de tot el que es proposa, més que res perquè tenen pinta de tenir una bona representació de l'1% que manega els fils de Catalunya. El PSC té el tema de la independència sobre la taula i no es pot descartar que arribi a una escissió en un futur no molt llunyà. De tota manera, la cúpula actual també la veig allunyada de les posicions del Procés Constituent, potser amb algunes porcions de l'1% sociovergent. Pel que fa a ERC, suposo que sí que podria sumar-se si tot això es va consolidant perquè, tot i posar l'èmfasi en la independència, els seus plantejament socials estan en sintonia amb el decàleg.

Però l'anàlisi anterior està feta mirant als partits, no als seus votants. Cal preguntar-se quines serien les reticències dels votants dels diferents partits a afegir-se al Procés. Això no s'ha de fer descafeïnant el moll de l'os del manifest, sinó trobant-lo en cada cas i traient-li, si es pot, el que no el fa digerible pels votants tradicionals d'altres formacions. Això és una mica estrany dit així, o sigui que posaré alguns exemples.

Quan parlem de sector públic, crec que el principal és "públic", no "sector". El sistema sanitari català actual, no és nefast pel fet que els diferents centres no depenguin directament de la Generalitat, sinó perquè se'ls permet ser opacs. Podem arreglar-ho fent-los dependre tots del futur estat, o també establint unes normes de transparència i fixant criteris per impedir que puguin ser lucratius. Llavors, si un hospital depèn del consorci de diversos ajuntaments, però la població té accés als seus comptes i està representada directament en els òrgans de gestió; si es garanteix que aquesta gestió es du a terme sense ànim de lucre i que es compleixen els principis d'universalització de la sanitat, la solució per a mi és vàlida.

L'exemple anterior podria eliminar les reticències de molts votants lliberals, que sovint argumenten que la gestió pública és poc eficient, però respectaria el principi de solidaritat i de justícia, al estar atenent a tothom sense discriminacions, i no afavorint l'enriquiment d'alguns mitjançant l'especulació amb un tema tant bàsic com la sanitat. Quan parlo de votants lliberals penso amb gent que avui per avui pot estar votant a CiU, per exemple, i que poc tenen a veure amb les maniobres que poden estar fent els de les cúpules d'aquests partits.

Per a mi, la clau de molts dels punts del manifest és el control sobre l'ús que es fa del que és necessari per a tots (educació, sanitat, habitatge, energia, aigua, producció d'aliments) de manera que s'asseguri el seu repartiment just i s'eviti que es converteixi en una via de lucre i, encara més, d'especulació. El segon punt fort és la participació constant del poble en la política, per la qual cosa és bo acostar al màxim els centres de decisió a la gent, potenciant la gestió municipal i la de districte en el cas de les grans ciutats. Plantejat d'aquesta manera, crec que no renunciem al moll de l'os, però l'obrim a altres persones que es despenjarien d'un procés, que ha de ser del 99%, si el visquessin com el projecte de les esquerres.

Bé, som al principi del recorregut i ja anirem perfilant quins són els punts irrenunciables, i com podem acollir al màxim de ciutadans dins aquests punts.

Sensacions d'un 13 d'octubre

Enguany, pel meu Sant, el Procés constituent m'ha fet un regal extraordinari: l'acte central per engegar la campanya "Construïm la República catalana del 99%". Passada gairebé una setmana, faig un recull de les sensacions que vaig tenir el diumenge i les que han anat apareixent els dies posteriors.

Al sortir de casa el cel estava ennuvolat. Quan vam arribar a Montjuïc, lluïa un sol que semblava haver-se posat d'acord amb l'esperit de l'acte, on s'hi respirava la il·lusió del procés que comença, amb un punt de celebració per haver aconseguit arribar als sis mesos del llançament amb les diferents assemblees que estan en marxa.

Hi vaig anar amb els meus dos fills grans. No els portava a l'acte, com quan eren petits els havia dut, sinó que hi anàvem tots junts. Els hi havia comentat que es feia i es van apuntar a venir. Un cop allà, crec que no érem una excepció, perquè hi havia representació de totes les edats i em va semblar que bastant equilibrada. Alguns dels presents potser havien arribat a viure la segona República i altres van néixer quan ja feia anys que havia mort Franco.

En Gerard Quintana va sortir a cantar Els temps estan canviant, la cançó de Bob Dylan que havia sentit tants cops, ja traduïda al català, en un disc que corria per casa dels meus pares, segurament comprat per algun dels meus germans grans. Era com bufar la pols que s'havia dipositat sobre les meves il·lusions, traslladat, durant la cançó, a l'època de "progres" i "kumbayas" (que tots tenim un passat). Durant la setmana l'he anat recordant i he vist com encaixava en la frase Farem la revolució i després la tornarem a fer, donat que una cançó dels anys 60 era tan actual 50 anys més tard. No es pot baixar la guàrdia, cal sempre estar fent la revolució. Però també hi ha un motiu d'esperança, perquè el conflicte generacional que apareixia en l'antiga cançó no tenia sentit en un acte com aquell, on hi havia gent de totes les edats. Aquesta no és només la revolució dels més joves.

Anava escoltant les intervencions. Matisos apart, les línies de totes elles les compartia amb facilitat. Però ara i adés anava apareixent la sensació d'estar davant d'una gran muntanya i trobar-nos molt a la falda. Hi ha alguns objectius que semblen enormes com, per exemple, el d'arribar a reunir una majoria capaç de decidir en unes eleccions que volem engegar un procés constituent per a una República catalana del 99%. Però darrera aquesta sensació venia la de que no podem permetre que les coses segueixin com ara, que val la pena intentar-ho, perquè el no ja el tenim. I s'hi afegia la intuïció de que treballar per aconseguir-ho té sentit pel propi procés, més enllà dels resultats, només pel fet de moure'm a mi i de mirar de moure als que tinc al voltant, enlloc de lamentar-me.

També en sento trist per tots aquests anys en els que el dia a dia m'ha deixat mig adormit, per haver deixat aparcades aquelles il·lusions, per haver delegat més del compte, enlloc de mullar-me per canviar el que ja sabia que no rutllava. Em sento egoista per haver esperat a que la situació hagi arribat al punt on és ara, sense una major implicació en el que ja estava passant. A hores d'ara ja no hi puc fer res més que prendre nota per a que no torni a passar. I, en certa manera, és gràcies a la cobdícia desenfrenada i oberta que exhibeixen avui els poderosos, que ens ha caigut la bena dels ulls. Ells mateixos han esvaït qualsevol dubte sobre les seves intencions i sobre el que estan disposats a fer per imposar-nos els ídols que han construït per a nosaltres.

En Tortell Poltrona ens delectà amb el seu crit "in, intel, intel·ligència". I té tota la raó, perquè és la que ens fa ser independents de l'1% que ens vol adormits.

La Lídia Pujol ens va cantar País petit, d'en Lluís Llach. Bé, a pesar de tot el que es diu sobre els perills dels nacionalismes, la sensació d'identificació amb aquest petit país hi és, la tinc, i me la va fer aflorar aquesta cançó.

Aquesta setmana, pensant en com ha anat tot, he recordat la formació de les gotes de pluja a partir del vapor d'aigua condensat. Per a que aquestes gotes es formin és necessari un nucli de condensació, que poden ser petites partícules de pols, pol·len, etc. Un cop formada la gota, la partícula no s'hi veu, tan sols ha estat la llavor per formar-la. De la mateixa manera, l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades aportaren el prestigi de la seva trajectòria com a nucli de condensació de les gotes que es van formant, però es van dissolent enmig de tots els que ens anem apuntant a empènyer aquest projecte, cedint el protagonisme sense desvincular-se en cap moment.

Moltes gràcies a ells dos i a tots els companys de camí en aquest procés.

Els valors d'una marca

(Traducido al castellano aquí)

A pesar de la seva semblança fonètica, les paraules marca i màrqueting no comparteixen arrel. La marca és el senyal distintiu que es fa en alguna cosa per tal de distingir-la de la resta. En canvi, el màrqueting són les tècniques que permeten millorar la comercialització d'un producte, i deriva de market, la traducció anglesa de mercat. Però, tot i provenir d'arrels ben diferents, acaben confluint, perquè un bon màrqueting es basa, molt sovint, en crear una bona marca, atractiva pels compradors. I les bones marques solen dur associats uns valors, que són el que acaben fidelitzant als compradors i creant-los un lligam, fins i tot sentimental.

En aquest context, l'actual govern espanyol ha engegat la campanya de la Marca España, amb la seva corresponent web. La pàgina Quiénes somos / Qué es Marca España ve a ser la carta de presentació, i ens diu que el seu objectiu és millorar la imatge d'Espanya, tant a l'interior com més enllà de les seves fronteres, i en benefici del bé comú. També diu que l'eficàcia és a llarg termini i que, per a garantir-ne la continuïtat, cal que sigui fruit del consens i que quedi per sobre de canvis polítics. Després de navegar una estona per les seves pàgines, opino que realment no és fruit del consens, sinó obra de l'actual govern espanyol. Vull pensar, per exemple, que el PSOE l'hagués fet diferent. Per mi reflecteix la imatge que té d'Espanya el PP. És per això que jo, ressaltant una de les característiques més rellevants d'aquest govern, rebatejaria aquesta campanya com marCASPAña.

No entraré a comentar els valors que considera que fan bona la marca, us convido a que els exploreu vosaltres mateixos. Com a resum us diré que els que comparteixo són, majoritàriament, els que s'estan carregant amb les retallades, com la innovació tecnològica, per exemple. El que sí que vull destacar és el tractament que fa de la diversitat cultural de l'estat, que és pràcticament nul. Té una pàgina dedicada a la Riqueza lingüística en la que explica que hi ha altres quatre idiomes. Sí senyor, ho heu endevinat, els quatre idiomes són l'eusquera, el gallec, el català i el valencià. Aquesta pàgina està traduïda a tots quatre. Això ens permet constatar com de difícil és l'eusquera: l'enllaç a la suposada traducció no funciona. També serveix per distingir clarament el català i el valencià: l'única diferència significativa és una incoherència entre ambdues versions, referent al segle en que acabà l'esplendor del valencià (XVII en català i XVI en valencià). Ni una paraula de l'aranès, que és oficial a Catalunya (no només a la vall d'Aran). Tampoc menciona la fabla aragonesa, recentment rebaixada a LAPAPYP, ni tampoc l'asturlleonès. Sí que parla abastament de la "llengua comú", anomenant-la principalment espanyol, encara que també parla a vegades de castellà. És evident que el castellà té una importància i una implantació molt més gran que la resta de llengües, però el tractament que dóna a les altres no em sembla que transmeti un sentiment de "riquesa cultural", sinó més bé una anècdota regional.

A partir d'aquesta experiència memorable, m'he plantejat la meva relació amb la marca Espanya, entenent-la com la imatge que donen de l'estat les seves institucions, com els valors que volen ressaltar com a definitoris d'Espanya. És evident que la meva relació amb la marca ha anat canviant al llarg dels anys. Quan vaig començar a tenir ús de raó, estàvem vivint les darreries d'una dictadura. Tot i que no era el període més furibund, hi havia por. Per exemple, la policia era l'autoritat, no pas un servei públic per atendre les necessitats de la gent. L'exercit tenia molt de pes i la mili es convertia sovint en un malson, en el que es quedava a disposició d'uns oficials, massa sovint hereus de la falange, i sense gaires escrúpols. I els valors militars impregnaven una societat masclista i testicular, que pretenia ser una "unidad de destino en lo universal", que considerava millor "honra sin barcos que barcos sin honra" i que "ante la falla, mantenella e no enmendalla".

També l'Església era omnipresent, en les escoles, en la vida quotidiana en que tothom havia d'estar batejat i casar-se. No en va, pretenia ser la "Reserva espiritual de Occidente". Fins i tot a l'hora d'escollir el nom d'un fill no podies optar per un que no comptés amb la seva aprovació. Evidentment, tampoc li podies posar en català. El podies parlar pel carrer amb la gent que sabies que ho era, però era com de mala educació dirigir-se en català a un desconegut. Encara recordo la sensació que vaig tenir més o menys amb 15 anys, en un viatge de fi de curs a Andorra, a l'adonar-me que hi havia indicacions de trànsit, rètols de botigues i publicitat en català. Havies de sortir del principat per veure-ho. No vaig estudiar català com a assignatura fins al BUP i, evidentment, totes les assignatures eren en castellà fins que vaig arribar a la Universitat. És curiós com, en aquest cas, la immersió lingüística no va tenir l'efecte adoctrinador que diuen que té ara, sinó més bé al contrari: un efecte rebot i ganes de rebel·lar-se.

Després va morir en Franco i va aparèixer la transició. I això va suposar un canvi important en la marca Espanya. És possible que la transició fos molt menys modèlica del que se'ns va vendre, que la monarquia no fos tant prudent com es proclamava, que la Constitució no contemplés suficientment els drets dels ciutadans, o que les autonomies no disposessin realment de totes les competències que seria desitjable. Però el fet era que els valors que hi havia darrera eren diferents. La transició havia de suposar el tancament d'un enfrontament, establint una Constitució que suposés igualtat d'oportunitats per a totes les ideologies. I establia uns drets que, fins al moment, ens havien estat negats. Segurament, i més encara vist des de la perspectiva actual, no complia aquesta finalitat, però els valors que es "venien" eren aquests. És una diferència fonamental respecte al règim anterior, en el que els valors antidemocràtics eren reconeguts obertament i proclamats com a marca Espanya.

I, finalment, al 1982, va guanyar Felipe González, va començar a governar algú que no formava part del que havia estat l'aparell de la dictadura. Durant aquests gairebé 31 anys, 21 han estat governats pel PSOE. El PP n'ha governat 10, dels quals 6 amb majoria absoluta. En aquests anys, la sanitat s'havia estès a tothom, l'educació s'havia desvinculat formalment de l'Església, la situació de la dona havia donat passos importants. S'havia reconegut, no només el divorci, sinó també l'avortament més enllà de les greus malformacions. Fins i tot, en el reconeixement dels drets del homosexuals ens havíem posat al capdavant de molts altres països. No tot eren flors i violes. La segona legislatura d'Aznar va suposar una involució important en molts aspectes, però no era comparable amb la dictadura. Com a mínim, les accions les havien de disfressar de democràtiques.

Certament, aquesta marca Espanya era molt més "comprable" que la primera que havia tastat. I ho segueix sent, evidentment, tot i que la crisi ha donat una excusa perfecta a aquest dos darrers anys de majoria absoluta del PP per desfer bona part del que s'havia aconseguit. De moment, però, segueixen havent de mantenir les formes, provant de justificar l'injustificable, confrontant les seves actuacions contra uns valors democràtics. I això no deixa de ser un contratemps, perquè els obliga a mentir i els deixa en fals. I així hem arribat a la marCASPAña que he estat mirant aquests dies, i que ve acompanyada de tota la sèrie de despropòsits amb que ens regalen els membres del govern gairebé a diari.

De tota manera, hi ha quelcom que la marca Espanya no ha sabut resoldre, ni tan sols en els moments en que altres temes han viscut avenços importants, i és el fet de la integració dels diferents pobles que la constitueixen. Per la dreta, hereva cada cop de forma menys dissimulada de l'Espanya franquista, el nacionalisme espanyol és l'únic acceptable i la resta de nacionalismes els tolera només quan són útils pel seu govern. Una part important del que s'autoanomena esquerra, proclama la uniformitat com a camí cap a la igualtat, aixafant les diversitats perquè les consideren greuges. En els dos casos, a més, s'utilitzen aquesta mena d'arguments per recaptar vots en altres llocs de l'estat. El resultat són les ingerències en aspectes transferits, com per exemple l'ensenyament, tema especialment punyent aquests dies, amb les aportacions de PP i UPyD a la nova LOMCE (alias "la gran Werta" pel seu poder destructiu).

I així arribem al 12 d'octubre, la Fiesta Nacional de España segons la llei 18/1987, aprovada a la segona legislatura de Felipe González. És tan sols un dia, però de cara a la marca España, els símbols són essencials. I el símbol que es va escollir llavors va ser l'arribada de la primera expedició a Amèrica. Segons la pròpia llei, el motiu és el següent:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

El "període de projecció lingüística i cultural" realment era un intent de descobrir una nova ruta comercial. I la "projecció" es va produir a cop d'espasa i canó, amb la finalitat principal d'explotar els recursos d'aquelles terres, juntament amb els seus habitants, amb els que no hi va haver intercanvi, sinó imposició i agressió. Alguns d'aquests països ara celebren el 12 d'octubre com a dia de la resistència indígena. Altres ho fan com a dia de la diversitat cultural. I, segurament, els que segueixen celebrant el dia de la hispanitat, ho fan perquè els qui es van independitzar van ser els fills dels colonitzadors, els criollos. Els habitants d'Amèrica anteriors a l'arribada dels europeus havien estat delmats per ells, esclafats per la força militar dels conqueridors.

La llei també fa referència a la construcció de l'estat a partir de la pluralitat cultural i política, però el cert és que la pluralitat no es va deixar notar gaire en l'esmentada projecció intercontinental, bàsicament perquè els reis ho eren de dos regnes diferenciats, Castella i Aragó, i les noves colònies es van annexionar al regne de Castella. No van deixar de ser regnes diferenciats fins bastant més endavant i va ser també amb la intervenció de l'exercit.

I resulta que el dia de la Festa Nacional d'Espanya, se celebra amb una desfilada militar, un homenatge a l'exercit. Donada la intervenció militar agressiva tant en "projecció lingüística i cultural" com en la "integració de la pluralitat cultural i política", trobo que la participació de l'exercit a la festa no és un bon símbol, encara que la finalitat de les forces armades no sigui ara la mateixa (si som benèvols en la lectura de l'article 8 de la Constitució).

Posats a escollir, el 6 de desembre representa uns valors molt més democràtics que el 12 d'octubre. Encara que no combreguis amb l'actual Constitució, celebrar l'aprovació d'un pacte de consens per construir un Estat sobre les bases d'igualtat, traspua uns valors molt més "comprables" que commemorar l'inici d'un genocidi, de l'espoli d'un continent i de la imposició d'una cultura sobre moltes altres per mitjà de les armes, sigui quin sigui l'eufemisme que facis anar per descriure-ho.

Imprudències

(Traducido al castellano aquí)

Juan Alberto Belloch, ex-ministre de justícia i interior, i actual alcalde de Saragossa, va fer unes declaracions aquest diumenge al diari ABC. Parlant de les actuals relacions entre PSC i PSOE, declarava que el "dret a decidir" és, en realitat, el "dret a l'autodeterminació". Llavors, recordava que la principal reivindicació d'ETA durant dècades havia estat l'autodeterminació i que, a pesar de tots els morts, no s'havia cedit. Segons ell, l'autodeterminació no és acceptable i el PSC ho ha de tenir clar.

És possible que no hagi entès les seves paraules, però a mi, el missatge que em transmeten, és que és inútil lluitar pel dret a l'autodeterminació si ETA no ho va aconseguir durant dècades amb violència. Si aquest és el missatge, és preocupant. Jo pensava que el que desqualificava ETA era el camí que utilitzava per aconseguir els seus fins. Sempre he rebutjat la violència, i la trobo especialment injustificable en situacions en les que hi ha vies pacífiques per defensar les pròpies creences, sempre que siguin democràtiques. Però sembla que per l'ex-ministre de justícia i interior no és democràtic aspirar a la independència de Catalunya. I és curiós, perquè va contra el discurs que sempre s'havia sentit de que, en democràcia, aquestes tesis es podien defensar, si era amb mètodes pacífics.

Però el rerefons de la frase és encara més perillós. Resulta que no es va cedir a ETA perquè el que demanava (l'autodeterminació) no era acceptable. S'hagués cedit, doncs, si el que demanava fos quelcom qualificable només com "incòmode"? M'està dient que si no ho va aconseguir ETA amb les bales, com vol abastar-ho Catalunya amb cadenetes humanes? Està menyspreant el poder dels mitjans pacífics enfront l'ús de la violència? S'adona que està fent una crida encoberta a l'ús de la violència?

Senyor Belloch, des del meu punt de vista es tracta d'unes declaracions força imprudents, impròpies d'un ex-ministre de justícia i interior. Per sort, totes aquestes reivindicacions han estat i estan sent pacífiques. I crec i espero fermament que ho seguiran sent, arribin al port que arribin.

Bondat a la força

(Traducido al castellano aquí)

Aquests dies, arrel del debat sobre el dret a decidir, he vist comentaris de l'estil de que els referèndums són perillosos. Algunes de les possibilitats citades eren que es decidís no pagar impostos, o que s'aprovés la pena de mort. Altres veus alertaven del perill de marginar minories per part de la majoria. Suposo que dins aquest sac també hi anirien els casos en els que puja al poder, en unes eleccions democràtiques, un partit que vol abolir la democràcia.

Abans de continuar, vull aclarir explícitament que estic en contra de tots aquests supòsits, que no vull que es facin realitat. Un cop posicionat, sí que vull remarcar que impedir que sigui el poble qui decideix no resol el problema, com a molt l'ajorna. Si la majoria no vol pagar impostos, el que està passant és que no se'ls troba el sentit. Si es tem un resultat que instauri la pena de mort, vol dir que la majoria pensa que la violència de l'estat és lícita més enllà de la defensa, fins a la revenja. Si es tracta d'una majoria que carrega contra una minoria, caldria veure el perquè d'aquesta animadversió. És molt probable que hi hagi un problema de desconeixença mutu o, fins i tot, de desinformació, que pot haver estat provocada de forma interessada, amb finalitats poc lloables. Finalment, una democràcia en la que s'escull un partit que pretén abolir-la és que realment no funciona. O, com a mínim, així és com ho deu viure la majoria de la població. Si tots aquest problemes els enterrem, estem asseguts a sobre d'un barril de pólvora que ens pot esclatar en qualsevol moment.

En tots aquests casos es pot decidir vetar la participació del poble en les decisions. El problema seguirà allà, podrint-se i generant rancúnies, ja que la decisió s'haurà acatat, però no entès. S'hauran curat els símptomes, però no la malaltia. Darrera de les crítiques a consultar les decisions al poble de forma indiscriminada hi ha sovint la percepció de que la gent actua mirant únicament pel seu interès i que això motiva les seves opcions. Com en la resta de casos, tenim un problema i, segurament, ve donat perquè tot en la societat d'avui en dia es basa en equilibris de forces que estiren cap a costats diferents. En aquestes condicions, si no es pot deixar decidir al poble perquè ho faria malament, no té sentit la democràcia. És possible que part de la població realment només miri pel seu propi benefici, però jo crec que no és tanta com es pensen alguns. El que cal és treballar per a que tothom assumeixi que el bé dels demés és també el propi.

Finalment, cal valorar si una societat que es regeix per criteris de bondat i solidaritat perquè no li han deixat escollir una altra cosa, és realment una societat bona i solidària. Personalment, crec que la "bondat a la força", igual que la "solidaritat a la força" no ho són realment, encara que ho semblin.

Capitalisme d'esquerres (sociocapitalisme)

(Traducido al castellano aquí)

Avui he vist una ressenya sobre un informe que han fet uns economistes d'esquerres sobre les pensions. Si no ho he entès malament, diuen que el que cal fer no és provar d'estalviar en pensions, sinó recaptar els diners necessaris per cobrir-les, ja que es tracta d'un dret bàsic, reconegut en la Constitució. Parlen de que, si calen més diners, s'han de cercar no només en els ingressos provinents dels salaris, sinó que cal gravar també les rendes del capital i les empreses. Indiquen que el que és insostenible és la recessió i que el que cal és prendre mesures per a superar la caiguda del PIB i de l'ocupació. Un altre argument que aporten és que en els darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat gairebé i afegeix que s'espera una evolució similar en el futur.

Estic d'acord en que garantir una pensió digna pels jubilats ha de ser una de les prioritats de l'Estat. Estic d'acord en que els diners han de cercar-se on n'hi hagi, sense restringir-se als salaris. El que ja no veig tant clar és que el nostre centre d'atenció hagi de ser el PIB i el nostre objectiu hagi de ser la plena ocupació, tal i com l'entenem ara. I és que el discurs de l'esquerra més majoritària i dels grans sindicats crec que no afronta el problema real, sinó que vol donar una altra puntada endavant.

Si aquests darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat, segurament no és perquè ara produïm el doble de riquesa que llavors. Veig més probable que la causa siguin les diverses bombolles: immobiliària, financera, d'infraestructures desmesurades, etc. Si el nostre nivell de vida és millor, és gràcies a l'explotació de països del tercer món, on es produeixen la major part dels bens que consumim i dels mals que els consumeixen, tant a ells, com al planeta i a nosaltres a llarga (o no tant llarga).

Estem immergits en un sistema de creixement continu i insostenible, i la recepta de l'esquerra capitalista és seguir amb el mateix ritme, encara que amb una distribució equitativa. Dubto molt que s'encari el problema a nivell global, que el repartiment equitatiu inclogui als països pobres, perquè llavors els números no surten. N'hi ha prou com per a que tots puguem tenir un nivell de vida com el nostre? De la mateixa manera, la plena ocupació amb feines com les que estem acostumats tampoc la veig sostenible, com apuntava a Guanyar-se la vida. Si ara la mateixa feina la podem fer amb menys gent, el que cal és repartir la menor feina per assolir el que realment necessitem, no crear-nos necessitats noves per tal de que tots ens haguem de "guanyar la vida".

Crec que aquest canvi de xip és necessari i crec que no s'ha fet. S'està venent una recuperació basada en els mateixos esquemes que ens han dut fins aquí. Són uns esquemes capitalistes, que mesuren els estats pel seu PIB, per la seva renda per capita, enlloc de pel benestar del seus habitants i pel benestar que generen en els de la resta de països. I, de pas, podríem incloure a la resta d'éssers vius. Els grans partits d'esquerra i els grans sindicats segueixen venent la il·lusió de que tornarem a créixer, a augmentar el consum, a generar més llocs de treball (encara que siguin inútils). Segueixen propugnant una acceleració, un nou pas endavant quan som al caire del precipici. Segueixen apostant per un capitalisme d'esquerres.

Participactivisme (dret a decidir)

(Traducido al castellano aquí)

La lectura que ha inspirat aquesta entrada és un article de Javier Cercas a El País: Democracia y derecho a decidir. Segons l'autor no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Sembla que, si es vol treballar per la independència respectant els principis democràtics, cal fer-ho a través del que darrerament s'anomenen unes eleccions plebiscitàries (encara que ell no empra aquest mot). Es tracta d'unes eleccions en què tots els partits que es posicionen clarament en front la qüestió a tractar i, al final, els resultats electorals fan que el parlament resultant prengui la decisió en funció dels diputats obtinguts. A mi el sistema no em convenç, per raons diverses:

• El que votes no només afecta a la qüestió que es vol decidir sinó que qui guanya governa els quatre anys següents.
• El resultat es veu distorsionat per la llei d'Hondt.
• No es pot obligar a tots els partits a definir la seva postura, ja que un partit amb militants de les dues postures haurà de dividir-se si es vol definir, amb la consegüent pèrdua d'escons totals.
• No hi ha garantia que acabin votant el que digueren a la campanya, sobretot si canvien les condicions entre les eleccions i la votació.

Però he de reconèixer que té raó en una cosa: la democràcia sustentada en la Constitució espanyola actual no reconeix el dret a decidir de la gent del carrer. Si no he mirat malament, les decisions les prenen sempre els parlaments (estatal o autonòmics), el Senat, els ajuntaments, etc. Si no ets un càrrec electe, només pots participar en un referèndum consultiu, convocat pel Rei a petició del Congrés dels diputats (article 92), o en una Iniciativa Legislativa Popular (article 87), que no pot afectar a matèries pròpies de lleis orgàniques, tributàries o de caràcter internacional. O sigui, els ciutadans deleguem totes les nostres decisions a uns partits polítics i els donem la confiança per un paquet sencer. No podem expressar la nostra discrepància en aspectes concrets.

I és així perquè els referèndums són voluntaris i consultius. I encara que un estatut elaborat per un parlament i retocat per les Corts, superi un referèndum, també pot venir el Tribunal Constitucional, escollit pels principals partits polítics, i escapçar-lo al seu gust. Les ILP també poden tenir resultats poc brillants, si ens fixem en el cas de la presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb 1,4 milions de signatures, i totalment desvirtuada pel PP.

D'altra banda, els partits no estan obligats a complir amb el programa que presentaren, només responen a les urnes al cap de 4 anys, si no els obliguen abans a convocar eleccions, o els interessa perquè creuen que podran millorar resultats. Tampoc sembla que estiguin obligats a respectar la Constitució segons es desprén de la lectura de les obligacions dels poders públics en alguns articles:

• Article 40.1. Política orientada a la plena ocupació.
• Article 41. Manteniment d'un règim de prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas d'atur.
• Article 42. Vetlla pels treballadors en l'estranger i política orientada al seu retorn.
• Article  43.2. Organització i tutela de la salut pública.
• Article 44. Tutela de l'accés a la cultura i promoció de la ciència i la investigació en benefici de l'interès general.
• Article 45.2. Vetlla per la utilització racional dels recursos naturals.
• Article 47. Dret a una vivenda digna. Estan obligats a regular l'ús del sòl per impedir l'especulació. 
• Article 48. Promoció de la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.
• Article 50. Garantia de pensions adequades i actualitzades periòdicament.

I la Constitució es pot tocar? Sí. Els dos partits majoritaris ho van fer en un obrir i tancar d'ulls un mes d'agost, sense encomanar-se a ningú. Ara, si és del poble d'on surten les veus de canvi, llavors resulta que és fruit d'un consens que no es pot trencar, que no se sap mai què podria passar.

Realment, si fem una descripció de la democràcia sustentada en la Carta magna, arribo a la conclusió de que no soc demòcrata. Vaig perdent etiquetes com fulles d'un arbre a la tardor, tal com explicava a Conflicte d'etiquetes. Així que ja que no puc ser demòcrata, em defineixo com a participactivista. I això em permet mirar amb altres ulls un fragment de l'esmentat article de Javier Cercas on deia que, en democràcia, no existeix el dret a decidir sobre el que un vol, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que no podem decidir si hem d'aturar-nos en un semàfor en vermell o si hem de pagar impostos: hem de fer les dues coses i punt. Home, en principi sí, però si fa vint minuts que estàs amb el semàfor vermell i mires i no ve ningú, jo crec que pots passar. De la mateixa manera, si els teus impostos deixen de servir per pagar la sanitat, l'educació, la investigació i les pensions, i passen a usar-se per tornar part dels interessos d'un deute demencial, fer una despesa desproporcionada en l'exèrcit i ampliar els cossos de policia anti-avalots, comprant, a més, bales de goma que buiden els ulls dels ciutadans que es manifesten, podria ser una bona opció retenir-los en un compte sota notari, declarant-te objector fiscal. D'això en diuen desobediència civil. Ben segur que tampoc és democràtica.

Però l'argument que empra l'articulista té una pota coixa: el dret a decidir que es planteja no és a títol individual (JO no m'aturo al semàfor o JO no pago impostos), sinó de tota Catalunya. Perquè suposo que si la majoria considerés que els semàfors vermells ja no funcionen, i que cal que tornem a mirar per creuar, o la majoria decidís que no vol pagar per tornar els interessos d'un deute impossible de retornar, això potser no seria democràtic, però s'hi assemblaria bastant. I és que si desqualifiquem a la majoria, encara que sigui en una consulta directa, sense mediació dels càrrecs electes, estem dient que la població no està preparada, que no té criteri i que algú ha de governar per ella, posant les normes per sobre de la seva lògica. Així doncs, estaríem en una Democràcia il·lustrada, encara que segurament seria més democràtica que el dret a decidir.

Per ser honest cal que reconegui que, el fet que els exemples posats no assenyalin la majoria, ve de que se suposa que la consulta es faria només a Catalunya i aquí no es podria aconseguir la majoria, donat que la Constitució marca que la sobirania és del poble espanyol. De tota manera, diu que si una majoria clara i inequívoca dels catalans vol la independència, se li hauria de concedir, perquè seria pitjor obligar-la a la permanència. En el punt en que discrepo és en el que diu que qualsevol polític honest i prudent usaria unes eleccions plebiscitàries per dilucidar si existeix aquesta majoria. I aquest punt és el que he començat tractant avui.

A partir d'aquí, m'agradaria explicar-vos com continuo la història jo. Caldrà refer les normes, repensar-les de nou, de forma que tots hi puguem posar cullerada d'una manera més fàcil. I en això estava, quan a l'abril aparegué una proposta d'engegar un procés constituent de base, per redactar les regles del joc d'una nova república catalana. No és una proposta de constitució, sinó de procés, engegat des de la base i recollint els fruits de tots els que s'han anat associant cada cop més per fer front a l'espoli que els poderosos venen duent a terme. No és un partit polític, ni té un programa concret. És una convocatòria. Això sí, enumera uns punts bàsics, uns mínims per garantir que les persones passin al centre i desplacin l'economia al seu paper d'eina. Us els resumeixo a la meva manera, que per això es tracta d'un procés participatiu:

• Auditoria del deute, analitzant quina part ha revertit realment en la població, i impagament del deute il·legítim.
• Control públic de tots els recursos bàsics, impedint la seva mercantilització i que s'especuli amb ells. Entre els recursos bàsics per mi hi hauria l'energia, l'alimentació, l'aigua, l'habitatge, l'educació, la sanitat, les comunicacions tant físiques com electròniques, els mitjans de comunicació, la cultura i la investigació. També inclouria aquí la creació d'una banca pública i ètica i fre a l'especulació financera, donat que els diners s'han convertit en un be.
• Repartiment i dignificació del treball, reconeixent el domèstic i el de cura, actualment no remunerats.
• Dret al propi cos i lluita contra la violència de gènere.
• Derogació de la llei d'estrangeria i drets de ciutadania per a tots els residents.
• Solidaritat internacional. Estat sense exercit i fora de la OTAN.

I per què fer-ho per una república catalana i no per a tota Espanya? Jo us dono un seguit de raons, no necessàriament ordenades i tampoc necessàriament compartides per les més de 43.000 persones adherides al manifest fins al moment:

• Perquè la solidaritat internacional també es pot viure sense renunciar a la pròpia identitat.
• Perquè la nova república s'haurà de dotar de constitució, i ens estalviem el pas de derogar-ne una d'existent.
• Perquè una organització de base és complexa i en un país més petit ha de ser més fàcil d'engegar.
• Perquè aprofitem l'embranzida de la independència i afegim el dret a decidir en el terreny social, al dret a decidir identitari.
• Perquè la caspa del govern del PP, sumada a la gomina del govern de CiU són massa per a qualsevol xampú. Ens centrem en un de sol per tenir més oportunitats d'èxit. Diria que ens quedem amb el contrincant més fàcil, però no ho tinc del tot clar.

Que engeguem això a Catalunya no vol dir que no recolzem la feina que fa la gent a la resta de l'Estat. Si això ens funciona us passem la recepta, de la mateixa manera que estarem atents a les vostres per aprofitar-les.

Aquests dies, en comentaris de blocs i notícies n'he llegit algun que acabava més o menys amb un: "Adeu Espanya, aquí us quedeu!". No ho comparteixo, així que jo diré la meva: "Vinga, que el camí és llarg i pit amunt, natres anem tirant a parar taula, que si no és per dinar, ja fareu cap per sopar. Salut!"