Pijo-riquisme

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana hi ha hagut dues notícies pràcticament simultànies: l'anunci de que a Espanya ja hi ha més de sis milions d'aturats i les declaracions de  la delegada del Govern a Catalunya indicant que és important que hi hagi rics i pijos per a que consumeixin i gastin.

Evidentment, la oportunitat del comentari és nul·la. És possible que ho matisin en els propers dies, o que ens "expliquin" el que realment volia dir aquesta gran estadista. És igual. La puntada ja està donada i se suma al reguitzell que van donant des de fa tan de temps.

Però, a banda de que el comentari estigui fora de lloc, és molt aclaridor de la filosofia que hi ha al darrera dels que ens estan governant. I no només a Espanya: també a Catalunya, a Europa i mundialment, encara que no existeixi un govern nominal en aquest nivell.

Batejarem aquesta teoria econòmica com a pijo-riquisme en honor a la senyora Llanos de Luna, que tan bé ens ho ha explicat. L'economia, inclús en una època d'austeritat com l'actual, ha de basar-se en el consum i la despesa.  Però no val qualsevol consum: el dels pijos i rics és el que realment "anima". Està clar que la gent que amb prou feines arriba a final de mes no fa una gran aportació a l'economia. En canvi, si els pijo-rics gasten prou diners, és possible que hi caiguin més molles per la resta de la societat, i així podrem viure una mica millor; molt lluny, és clar, del nivell de vida dels pijo-rics.

Bé, no és res de nou. La famosa classe mitjana s'estava fent massa grossa i no era sostenible, així que cal restringir el cercle de privilegiats, deixar-lo en el nucli reduït que sempre ha seguit existint, encara que ens penséssim que no era així. D'aquesta manera, aquest cercle pot seguir amb el seu ritme de vida, potser augmentar-lo, i distanciar-se finalment de la resta de mortals (perquè, a la fi, també ho són).

La veritat és que no és del tot criticable, des de la nostra posició de països del primer món (o primer i mig, si voleu). Ens hem estat comportant com a pijo-rics davant de tots els països del tercer món, consumint el que produeixen en condicions lamentables i escudant-nos en que amb les nostres molles ells estan una mica millor del que estarien sense aquesta feina.

En una de les tires del genial Quino, la Susanita li deia a la Mafalda que, quan fos gran, organitzaria sopars de beneficència on se serviria caviar llagosta i altres coses exquisides, i recaptarien diners per comprar fideus, sèmola, arròs i totes les altres coses que mengen els pobres (tot fent cara de fàstic).

Gràcies, senyora delegada del govern per pintar-nos tant clarament la imatge del que no volem, per indicar-nos el camí que hauríem de seguir, encara que sigui amb la tècnica dels fantasmes de la canço de Nadal de Dickens. Ments preclares com la vostra ens ajuden a no confondre'ns, encara que potser no fos la intenció de la declaració, encara que fos una declaració desintencionada.

El Patufest

Una vegada hi havia, en un país molt llunyà (i totalment imaginari) uns personatges anomenats patufets. No és que fossin petits, però vivien envoltats de colossos com grans empreses, grans fortunes (amb els seus rics i pijos) i, sobre tot, amb el B.O.U. (Banc Oligàrquic Universal).

Durant molts anys, els patufets no podien sortir de casa, perquè els deien que eren massa petits i que els podien trepitjar, però com que s'entossudien tant i es posaven tant pesats, els colossos van contractar als patans, que eren uns ninots molt ben pentinats que feien tot el que els deien els colossos.

Amb aquests patans, que avisaven als colossos quan anaven a trepitjar a un patufet, ja els van deixar sortir. I podien anar per tot el camp i cada cert temps es trobaven tot cantant:

Patim patans potents

Homes i dones del govern

Patim patans potents

Cada quatre anys us renovem

I així escollien els patans que els protegirien de les trepitjades dels colossos.

Com que hi havia molts patufets campant, el BOU va tenir un idea: els va donar a cadascun una llavor-bitllet per a que plantessin cols al camp. Les cols, quan creixien, feien unes fulles verdes com els bitllets, sota les quals els patufets es podien aixoplugar i tots estaven contents.

Però un bon dia el BOU va tenir un desmai i va consultar amb els especialistes, que van decidir que havia de menjar molt i créixer contínuament per tal de poder sobreviure. Així va ser com va començar a menjar totes les cols que trobava pel camp, incloent els patufets que hi havia a sota.

Arribats a aquest punt els patufets va sortir esporuguits i van començar a cantar:

Patim patans potents

Homes i dones del govern

Patim patans potents

No trepitgeu la vostra gent

Però els colossos tenien una veu més dolça i els patans no sentiren als patufets fins que el BOU se'ls havia menjat tots. Llavors va començar a cridar:

Patufets, on sou?

Però no sentien res. En realitat els patufets portaven molt de temps cridant:

A la panxa del BOU , sense casa ni sou!

Però com que no es podien acostar ni al lloc de treball dels patans (perquè era colpista), ni tampoc a les seves cases (perquè era nazisme), els patans no els van sentir i van seguir aplicant els consells dels especialistes, encebant el bou fins a la sacietat.

Al final de tot, quan el BOU ja s'havia menjat totes les cols va acabar fent un gran pet i tots els patufets van sortir del cul d'aquell animal i van anar a parar a un altre camp: emmerdats però lliures.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquesta gent ens ha emmerdat.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, ja he acabat amb aquest post.

Idolatria

(Traducido al castellano aquí)

Fa molts anys, a cada tribu hi havia un bruixot que sempre sabia el que s'havia de fer. Fa poques setmanes, en un Documentos TV de la TVE van fer un programa sobre els especialistes, i un dels entrevistats va dir que s'havien canviat les boles de vidre pels Power point. Lamentablement, tenia tot la raó.

El proppassat diumenge va aparéixer una notícia a El País, a la secció d'economia que parlava de la depressió de l'Excel, on s'explicava que dos economistes amb una gran reputació havien publicat un treball a principis del 2010. En ell identificaven un llindar d'endeutament del 90% del producte interior brut, com un punt d'inflexió a partir del qual el creixement econòmic cauria en picat, segons la seva tesi. Com que els autors tenien un gran prestigi, l'estudi es veu que ha tingut un gran ressò des que es va publicar. Suposo que, a més del prestigi, també hi devien fer bastant les ganes de sentir aquestes idees, per part de determinades oïdes ultra-lliberals.

Ara resulta que, després de que altres economistes hagin provat de reproduir els resultats sense èxit, els autors han compartit l'Excel que van usar per fer els càlculs i s'hi han trobat alguns criteris discutibles però, sobre tot, una errada en el formulació del full de càlcul que, en conjunt, invaliden la conclusió del punt d'inflexió al 90%. En aquest darrer aspecte, en l'error de càlcul, és on posava l'èmfasi l'article del diari, argumentant que una fórmula errònia hauria pogut provocar la crisi actual.

Certament, és penós que una conclusió com aquesta s'accepti com a bona, i es prenguin mesures tant dràstiques basant-se en ella, sense fer-ne una comprovació exhaustiva. Però, per a mi, això no és el més greu. La mera hipòtesi de que un estudi estadístic de dades passades, per molt abundants que siguin, ens pugui predir com funcionarà l'economia sota determinades circumstàncies la trobo totalment absurda.

L'economia no és una màquina, no té uns engranatges que es van movent els uns als altres segons una planificació prèvia. Es tracta d'una activitat on hi intervenen tota mena de factors, com els ambientals, els climatològics, catàstrofes naturals, disponibilitat de recursos, avenços tecnològics, etc. Però, per sobre de tots aquest factors, hi intervenen els homes, amb les seves polítiques, les seves guerres, les seves modes, les seves cultures. No reaccionarà de la mateixa manera la gent d'una societat industrial amb molta ma d'obra fent tasques rutinàries, que una societat amb un alt nivell d'accés a la cultura i intercomunicada, tant pel que fa a les possibilitats de viatjar, com als recursos tecnològics per a compartir coneixements.

Segons aquest criteri, ¿què és el que ens pot assegurar una estadística, basada en  dades de quaranta-quatre països durant dos-cents anys, sobre el comportament de la nostra societat en el futur? Jo crec que res. Ens pot donar una pista, o ajudar a pensar en diferents possibilitats, però mai ho podem prendre com una veritat absoluta.

Se'm van acumulant proves contra la idolatria als especialistes i a la seva suposada cientificitat, que els acaba convertint en els bruixots del Power point. I el problema és que sembla que tenim ídols per parar un carro.

"Escraches"

(Traducido al castellano aquí)

Sobre aquest tema se n'ha parlat molt darrerament i és difícil aportar elements nous que valgui la pena destacar. El que no acabo d'entendre és l'entossudiment de la casta governant en intentar-nos fer combregar amb rodes de molí. No és possible que a aquestes alçades, continuïn pensant que ens creiem el que ens volen vendre. Jo crec que ja han renunciat a guanyar el suport de la gent, i pensen que l'únic que ens farà seguir donant-los els vots és pensar que no hi ha més remei.

Són ells mateixos els que han aixecat el mur que els separa de la resta, quan fan rodes de premsa a través d'una televisió o quan no volen que hi hagi gent al voltant del Congrés. Diuen que no se'ls pot intimidar i comencen a fer referències que són més una burla que altra cosa: el 23-F, la persecució nazi als jueus, etc. Senyors, no es pretén intimidar, tan sols fer-se escoltar.

Està clar que aquest mur l'han hagut d'aixecar per poder seguir atenent els desitjos dels qui mouen els fils. Segurament a hores d'ara no és gaire fàcil disfressar res i no els queda més remei que tancar-se en la seva urna de "legalitat", que els dóna l'oportunitat de seguir apareixent, sense dir-nos a la cara que manen perquè sí i que ens callem (encara que cada cop s'hi assembla més).

I l'única sortida que els queda ara és estirar prou la corda com per a que es trenqui; insultar la intel·ligència de la gent el suficient com per a que es despertin violències que els justifiquin, que els donin raons per defensar-se. I amb tot, això no està passant. I ens convé que no passi perquè, de fet, no els necessitem. No som nosaltres qui els necessitem, perquè no és a nosaltres a qui estan servint, sinó als Senyors que els ordenen les polítiques a seguir.

Ens cal donar-los l'esquena, desobeir el que no sigui just i organitzar-nos per construir l'alternativa que neguen que existeixi. Si han blindat la seva torre de marfil, deixem-los tancats en ella i fem la nostra que, en definitiva, no són ells qui produeixen el menjar, cuiden als malalts, ensenyen als nostres fills o aixequen edificis, per molts diners que maneguin.

El manifest

(Traducido al castellano aquí)

M'he apuntat com a col·laborador al procés constituent que promouen la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres. Què és el que em sembla important d'aquest procés? Una primera raó, tot i que potser no sigui objectiva, és l'afinitat amb els que el promouen: sempre que els he sentit parlar m'hi he identificat molt. Això em predisposà favorablement quan vaig començar a escoltar l'entrevista que els van fer al programa Singulars, on van presentar el procés. Però no és aquesta la raó per la que m'hi he adherit, sinó per les que provaré d'explicar a continuació.

Es pot dir que moltes de les coses que apareixen en aquest manifest, sinó totes, ja estan plantejades per uns o altres col·lectius, que van duent a terme accions concretes, i que van obtenint resultats més o menys visibles. Per mi, el que aporta de nou aquest procés, és que posa fil a l'agulla i comença a teixir el nou entramat de la nostra convivència. Parteix de la base de que el que tenim no val i que hem de començar de nou. No es tracta d'arreglar un aspecte o un altre del que no ens rutlla, sinó d'establir unes noves bases.

Els punts que apareixen caldrà tenir-los en compte i aplicar-los, si així ho decideix la majoria després del procés que s'engegui. Però no són més que exemples. Són importants pel model que tenen al darrera: un canvi de marc de convivència, orientat a les persones i no als poders o les institucions. No aconseguirem establir totes les mesures que necessitarem, ja que no sabem quins problemes apareixeran en un futur, però sí que podem establir les bases per afrontar-los.

I del decàleg presentat sí que es desprenen uns criteris bàsics que caldrà respectar. Un primer aspecte important és la protecció dels individus enfront l'estat, les institucions i els poderosos. En aquest sentit veig el punt 3 sobre la reforma electoral i la democràcia participativa i contra la corrupció, i el punt 9, referent als mitjans de comunicació i l'accés a les tecnologies i la cultura. També entrarien en aquest terreny el punt 6, en defensa del dret al propi cos i en contra de la violència de gènere, i el punt 8, en contra de la legislació d'estrangeria.

El segon bloc és la protecció dels elements bàsics contra l'especulació. S'aborda directament al punt 5, contra les privatitzacions i potenciant el sector públic sota control social. Però també apareix al 4, quan protegeix l'habitatge digne i el posa per sobre del deute amb la moratòria als desnonaments, o al punt 7, on tracta de l'expropiació i socialització de les empreses energètiques i la sobirania alimentària. De fet, donat que avui el diner és un be bàsic de la nostra societat, també es podria interpretar des d'aquesta perspectiva el punt 1, en defensa de una banca pública i ètica, i en contra del deute il·legítim.

Un tercer bloc és l'abandó del paradigma del creixement, canviant-lo pel de repartició, que es tradueix, sobre tot, en el punt 2, amb la reducció de les jornades laborals i el repartiment del treball, però també en el 7, en parlar de la reconversió ecològica de l'economia, i en el 10, quan tracta de la solidaritat internacional.

Finalment, la renúncia a la violència com a solució als conflictes, reflectida en el punt 10, en contra de l'exercit i de la OTAN. I, com que els mitjans també són importants, en diversos punts del manifest es recalca la necessitat de que el procés sigui democràtic i pacífic, que són els trets fonamentals per a que sigui legítim.

Per mi, el nou marc s'ha de basar en aquests criteris. Potser també en altres, però aquests hi han de ser. Si això ho creu prou gent, i sabem organitzar-nos per exigir-ho, crec que podem establir les bases una societat més habitable que l'actual. És per això que m'he apuntat, perquè crec que val la pena provar-ho, i perquè crec que és bo que tots ens responsabilitzem de la societat en què vivim, que la definim de baix a dalt, enlloc que que ens vingui imposada per uns "especialistes".

Conducta exemplar

(Traducido al castellano aquí)

En temps de tribulacions afloren les febleses i lluen les fortaleses. És el cas de la institució de la monarquia en la que, a pesar de les conspiracions que ja es van posar al descobert en aquest mateix fòrum fa pocs dies, la noblesa i el saber estar passa per davant de les necessitats de tots els seus membres.

I és que davant de la justícia el que cal fer és acatar. I així, al peu de la lletra, és com actua el molt gendríssim Urdangarín (i probablement la infanta Cristina si al final la fan declarar): davant la justícia... A QATAR!

Matemàtica monàrquica

La casa real entera está en un momento complejo. Lo más natural sería buscar una posición racional integrada en el imaginario de las distintas fracciones de la sociedad, para que no derivara en un quebrado de la misma.

Conspiracions

(Traducido al castellano aquí)

La infanta Cristina ha estat inculpada. És un cop dur per una de les institucions més brillants, un puntal de la marca Espanya. I a pesar de l'evidència, només sento als qui s'esquincen els vestits i se senten ultratjats i enganyats pels que han estat el far de la nostra transició modèlica. És que ningú veu el què està passant? Ningú s'adona de la conspiració que s'amaga al darrera de tot aquest escàndol? Les proves les tenim tots davant mateix dels nostres nassos!

Per començar, només cal fixar-se en el jutge que ha perpetrat aquest atac: és diu Castro. És d'una claredat meridiana que es tracta d'un parent (suposo que llunyà, és clar) del famós dirigent comunista cubà, un dels darrers bastions d'aquesta lacra que va arrasar el segle XX. Segur que més d'un sortirà amb què es tracta d'un cognom molt comú. Ja se sap, qui es vol enganyar no para fins aconseguir-ho.

Evidentment, això no és tot. Una institució com aquesta no es pot dinamitar només en pocs mesos. El cop està preparat des de fa ja molts anys. Iñaki Urdangarín és molt alt. Amb aquesta característica, l'esport al que més tirada hauria de tenir és el bàsquet. Com és que no va escollir-lo? Perquè aquesta prova hagués estat determinant: molts dels millors jugadors de bàsquet procedien de les antigues repúbliques socialistes, així que el van derivar cap al handbol per tal de no despertar sospites, i facilitar l'accés a la casa real. De tota manera, no tots es van deixar enganyar tan fàcilment: els linx de l'ABC se n'han adonat, com demostra aquest article d'avui, on asseguren que la infanta es va enamorar d'un saludable jugador de bàsquet.

Més endavant, quan decideix començar amb les activitats destinades a desacreditar la corona, escull un nom que tothom relacionarà amb la monarquia: Instituto Nóos, una clara referència al plural majestàtic (afegint una o accentuada, per a que no fos tant evident). I qui escull com a soci? El senyor Torres, que du nom d'unes de les peces claus del joc de jocs d'estratègia: els escacs. Tampoc ho veieu? En la jerarquia del joc, les torres van darrera del rei i la reina, de la mateixa manera que aquest individu els ha anat al darrera als monarques.

I la casa real no ha fet res per defensar-se? Oi tant! Sense anar més lluny, el propi monarca va intentar obtenir les simpaties d'Obama: se'n va anar a Botswana a matar elefants, que són el símbol dels republicans. El propi viatge pot interpretar-se fàcilment com un intent d'emular el comportament del símbol dels demòcrates. Malauradament, no va reeixir en l'operació.

I quin és el motiu de que la monarquia agredida sigui aquesta i no una altra? El problema és que els soviets són molt venjatius i no suporten la primera síl·laba del nom del palau on resideixen els reis. És per això que sempre l'han considerat com el darrer refugi de l'ordre i els valors que avorreixen.

Davant d'aquest cúmul d'evidències, només queda tancar files i protegir aquesta institució mil·lenària que, encara que no tingui mil anys, a molts ens ho sembla. I la millor manera de protegir-los dels atacs és enviar-los ben lluny, on totes aquestes conspiracions no els puguin seguir fent mal. Que no es preocupin per nosaltres: estic segur que sabrem sortir-nos-en.