Venent estruços

(Traducido al castellano aquí)

 

Si la memòria no em falla, quan es començà a parlar dels trens d'alta velocitat a Espanya els anomenàvem el TGV (Tren de Gran Velocitat), suposo que per mimetisme amb el TGV (Train à Grande Vitesse) que ja tenien els nostres veïns francesos. En anglès sembla que les sigles són HSR (High Speed Rail) i, segurament, les més lògiques aquí haurien estat TAV (Tren d'Alta Velocitat). En canvi, es va escollir el nom d'AVE (Alta Velocidad Española) que va provocar un cert desconcert en un principi, ja que tenim el costum de pronunciar els acrònims com a mots normals, i a ningú li passa desapercebut que l'AVE no vola. Si haguéssim d'escollir a quina au fa referència l'acrònim segurament seria l'estruç, que no vola però va molt ràpid.

Aquell primer estruç sembla que era molt fecund i es va multiplicar, convertint a Espanya en el segon país del món en quilòmetres totals de vies d'alta velocitat, després de la Xina. La metàfora avícola no acaba aquí i aquesta inversió va anar paral·lela a la profusió d'aeroports que van sortir com bolets per tot l'Estat, molts dels quals reben més visites d'aus que d'avions. Fins i tot algun s'ha convertit en una sofisticada granja de conills. Suposo que per alguna banda ens havia de sortir la vena agropecuària, fins i tot a l'hora d'abordar les altes tecnologies.

El cas és que era una època de vaques grosses (o ho semblava), i no es va filar prim en el destí dels diners. Arribaran a ser profitoses aquestes instal·lacions? Tindran rendibilitat econòmica o social? Probablement en el cas de les granges de conills no, perquè, a menys que es trobi un substitut als combustibles derivats del petroli per fer volar els avions, dubto que es pugui ampliar la oferta de vols actual que, previsiblement, s'aniran encarint. També es pot provar de trobar utilitats alternatives, però cal anar amb compte. Per exemple, una pista d'aterratge és un mal autocine, sobre tot pels que estan al final de la pista.

Els estruços potser sí que arribaran a rendibilitzar-se, si més no socialment. Hi ha poblacions que han crescut al voltant de les parades dels estruços, ja que ara queden prou aprop de les grans ciutats en temps. Ara bé, la tendència en moltes feines és disminuir el transport físic de les persones, substituint-lo pels mitjans de comunicació electrònics: videoconferències enlloc de desplaçaments, teletreball enlloc d'assitència presencial, etc. Segurament una millora en la xarxa de comunicacions electròniques i un reforç del ferrocarril convencional seria de més utilitat social, i permetria també la deslocalització de certes activitats, disminuint la concertació de determinats llocs de treball en les grans ciutats.

D'altra banda, el que de moment està molt verd és el teletransport de mercaderies (i no em refereixo als repartidors de pizza o pollatres a l'ast). És per això que haguéssin estat més rendibles les inversions en infrastructures pel transport ferroviari de mercaderies, però tampoc aquestes s'han potenciat. Suposo que a l'hora de presentar mèrits de cara a unes eleccions, llueix més un estruç estilitzat que un tren barroer, ple de contenidors.

Però el qui va decidir el nom d'AVE sembla que no anava desencaminat: va fer desaparèixer la menció al mitjà (tren) i hi va incloure la procedència (espanyola). I és que la criança d'aquests animalots ha tingut un efecte secundari de molt pes: amb aquesta quantitat de quilòmetres de via construïts, les empreses que han muntat totes aquestes infraestructures estan al capdavant mundial del sector. Espanya és la campiona dels estruços i els està venent a tot arreu. En paraules de rabiosa actualitat, és un dels actius de la Marca España i així apareix a la curiosa web Marca España, on es diu que és el segon país en quilòmetres de via d'alta velocitat per habitant (en realitat és el primer, si no vaig errat). Realment és per presumir-ne?

Aquestes empreses estan optant a contractes per fer grans obres, que tindran un us molt més intensiu que qualsevol dels nostres estruços. Ja es va guanyar un important contracte de La Meca a Medina i ara s'està treballant en un altre pel Brasil. Això ben segur que reportarà uns grans beneficis a aquestes empreses. Suposo que també deu generar llocs de treball, encara que no sé del cert si sòn molts o pocs.

El que m'agradaria saber és el que els ronda pel cap als compradors d'estruços destinats a transportar un nombre molt elevat de persones, quan llegeixen un currículum que inclou línies gairebé buides, amb només alguns viatgers al dia, o alguns trajectes amb menys d'un viatger diari.

Fàbrica de Missatges Incendiaris

(Traducido al castellano aquí)

Dins l'estratègia global de menyspreu a la ciutadania que estan seguint algunes de les institucions que ens governen, l'FMI està tenint un paper força preponderant. Ja sigui a través dels seus informes o de les declaracions de la seva directora, no deixa de sorprendre'ns amb la seva capacitat de provocar a la gent. Dues de les darreres perles estan incloses en el darrer informe que han fet sobre Espanya.

La primera perla és la proposta d'una sèrie de mesures per evitar l'atur. En primer lloc, aconseguir un pacte per reduir els sous el 10% en dos anys a canvi d'un compromís de creació de llocs de treball per part dels empresaris. Aquest pacte aniria acompanyat per una reducció de la cotització de les empreses a la seguretat social i un augment de l'IVA un cop la població comenci a aixecar el cap. També demana aprofundir en la reforma laboral, abaratint l'acomiadament, eliminant la ultraactivitat dels convenis, etc. Sembla ser que han posat tots aquests paràmetres en un simulador i els resultats són un creixement del 5% del PIB i d'un 7% de l'ocupació en cinc anys. També aniria acompanyada d'una reducció important del deute.

Anem a pams. Quin és el motiu de que hi hagi atur? Hi ha feina a fer però és massa car contractar? Què no tenim ja el que necessitem, però mal repartit? Reduïm els sous un 10% i reduïm les jornades en la mateixa proporció. Així repartirem la feina, enlloc de donar més beneficis a les empreses, que amb la proposta disminueixen els costos laborals i els impostos. D'altra banda, si la reducció de cotitzacions es compensa amb un augment de l'IVA, els qui paguen més són els que es gasten tot el seu sou i no poden estalviar, perquè paguen IVA de tot. Gravem millor totes les transaccions financeres especulatives. Això no afectaria al poder adquisitiu dels que estan veient reduïts els seus ingressos. O augmentem un 10% l'impost sobre els beneficis de les societats, que es veuen incrementats per aquestes mesures. O gravem amb un 10% les grans fortunes. I una altra qüestió: per a què cal recaptar aquest diners? Per finançar uns serveis públics de qualitat? O per retornar un deute cada cop més gran, del que la població no se n'ha aprofitat i no ha estat responsable de contraure'l?

Perquè l'argument que donen per defensar la mesura és una simulació en els seus fulls de càlcul. Us sona? Fa poc es va fer pública una errada en un full de càlcul que invalidava l'estudi en el qual es basaven, en bona part, les polítiques de retallades salvatges que s'estan aplicant. ¿Encara ens creiem capaços de predir els efectes d'unes mesures amb la precisió amb la que ho està fent aquesta gent? Què passarà si s'han equivocat? Doncs a ells res. S'encongiran d'espatlles i diran que ha passat no sé quin patatim patatam que no es podia preveure i que els sap molt de greu, però que no ens preocupem, perquè això s'arregla fent no sé quines altres barbaritats. O ni tan sols això. El que volien ja ho hauran aconseguit: fer més rics a uns quants i desmuntar uns serveis públics que no els estan permetent generar negoci.

La segona perla ve en la referència a la intervenció de les autonomies que no acompleixin l'objectiu de deute durant tres mesos. Suposo que a un poder com l'FMI l'interessa que el govern estigui el més allunyat possible dels ciutadans. Així, el millor és que els ajuntaments no pintin res, les autonomies molt poc i els estats no gaire més. Hi ha un punt afegit, que és que són les autonomies les que maneguen bona part dels pressupostos d'ensenyament i sanitat públiques. I aquests són dos objectius a destruir. Una bona raó per intervenir les autonomies. Perquè el que plantegen no és que el govern central intervingui l'autonomia, que ja seria greu des del punt de vista d'un estat descentralitzat, sinó que volen que la intervenció la facin uns tècnics independents, totalment al marge del control democràtic. Serien aquests tècnics els qui decidirien en què gastar els diners de que es disposi, i ho farien amb criteris totalment aliens al que la població hagi expressat a les urnes. La pressió d'una possible pèrdua d'eleccions no els frenaria a l'hora de fer unes retallades encara més dràstiques de l'ensenyament i la sanitat públiques.

Com en el cas anterior, aquests tècnics tindrien patent de cors, dret a equivocar-se escudant-se en que ningú podia haver predit millor que ells. Aquest cop també el mal ja estaria fet, ja seria igual tenir la raó o no, si ja s'havien aconseguit els objectius que es perseguien. I aquesta inevitabilitat descarregaria als dirigents polítics actuals d'un desgast que cada cop els és més insuportable. Una bona jugada, no? Llàstima que no es pugui titllar de democràtica.

Fi de la cita

(Traducido al castellano aquí)

 

El dia 1 d'agost el president del govern va tenir a bé comparèixer al parlament a passar per la cara a tots els presents que té majoria absoluta. Es va vantar de que la resta de grups no tenien instruments per obligar-lo a anar-hi, arribant a la conclusió de que havia estat magnànim al fer-ho. Sembla que no s'adona que estava assenyalant una altra de les mancances que té el sistema parlamentari.

El discurs no el vaig sentir, però n'he llegit després la transcripció. Conclusió? Té majoria absoluta i seguirà fent tot el que cregui convenient per seguir-se guanyant la confiança dels mercats. En un moment determinat li diu al cap de l'oposició que són allà per administrar bens que no són de cap d'ells. Ho diu pocs dies després de saber-se que ja es donen per perduts 36.000 milions d'euros dels que es van deixar a la banca a través del FROB. Però, què és l'important? La estabilitat de la imatge d'Espanya a l'exterior. Encara que sigui falsa i que els dos grans partits sàpiguen que viuen d'un crèdit que ja no tenen, que els vots que van obtenir ja no anirien per ells. És per això que cap dels dos demana unes noves eleccions.

Però és possible una altra lectura del discurs, molt més humana. El rei ja es va disculpar fa un temps per haver sigut tant indiscret de trencar-se un maluc a Botswana. I ens va assegurar que no tornaria a passar. En Rajoy també va reconèixer la seva errada: va admetre ser massa bo i haver cregut a un fals innocent, que al final resultà ser un presumpte culpable. Es va declarar orgullós d'aquesta bondat, que li permet confiar en persones dubtoses i seguir-les-hi pagant un sou amb despatx a la seu del partit fins al dia després de que es publiquin informacions compromeses a la premsa. Però és que és gràcies a aquesta bondat que no va censurar a l'actual ministre d'Indústria, que va ser acusat i al final es va demostrar que el possible delicte havia prescrit. És per això que seguirà fent gal·la d'ella, i confiarà els bens de tots (que administra amb tanta exquisida cura) a persones innocents fins que es demostri el contrari (o prescrigui el delicte).

I ens va transmetre en el seu discurs un missatge subjacent, gairebé subliminal. Era un missatge de penediment i de propòsit d'esmena, com abans havia fet el rei. Un missatge repetit com un mantra, com els avemaries de penitència estipulats per un confessor. Ens estava dient a tots que ha decidit trencar totalment amb ell, deixar d'enviar-li missatges al mòbil i, fins i tot, esborrar-lo de la seva agenda. Ja no tornaran a anar a fer la cerveseta. Ja no tornaran a quedar. Anul·larà qualsevol reunió que tingués acordada amb ell. És la fi de la cita.

Privatitza que fa fort

(Traducido al castellano aquí)

Sabíeu que el que és privat és eficient? Això és el que ens repeteixen cada dos per tres per justificar que els serveis públics són un pou que es menja tots els recursos. Ara mireu la foto, es tracta de dos concentradors de fibra òptica.

Fins abans d'ahir, en aquesta paret només hi havia el concentrador de Telefònica, però ara té al costat un de Jazztel. Tots dos poden donar servei als mateixos quatre pisos, dels quals de moment només un ha contractat el servei de fibra òptica.

Què hem guanyat? Ara els veïns ens hem lliurat del monopoli de Telefònica: podrem negociar molt més favorablement amb qualsevol de les dues companyies per obtenir uns preus avantatjosos. Són els beneficis del lliure mercat. Per anar bé, haurien d'aparèixer també els d'Orange i els d'Ono i tota la resta de companyies que hi pugui haver. D'aquesta manera la nostra llibertat d'elecció com a clients seria totalment democràtica.

Això sí: com que és molt poc probable que un mateix pis contracti dues companyies diferents de fibra òptica, amb la instal·lació actual sempre hi haurà quatre entrades buides, com a mínim. A mesura que altres operadors vagin deixant la seva petjada, anirem tenint més nyaps a la paret, totalment inútils. Però el nyap en sí és el de menys. Per a que estigui operatiu, ha d'arribar-hi un cable, que evidentment no serà compartit entre les diferents companyies. Algú es gastarà els calerons en fer tot aquest desplegament per tal de captar clients, però no cal preocupar-se: es tracta de companyies privades, no són diners públics que haguem de posar entre tots.

¿O potser sí? ¿Tothom pot muntar-se una companyia de telecomunicacions? ¿O són només empreses grans, amb el suport de grups financers importants, les que s'ho poden permetre? ¿Quant trigaran en treure una llei per qual se suprimeixin les antigues línies, i tots haguem d'anar a parar a la fibra òptica si volem tenir connexió a internet? ¿O potser tenir un telèfon, fins i tot? És un lliure mercat més mercat que lliure, crec jo.

I el punt principal està en si considerem les telecomunicacions com un bé necessari o, pel contrari, com un article prescindible. Haurem de pensar que és un bé públic si creiem que cal que la gent estigui connectada (i així ho demostraven el diferents governs al subvencionar compres d'ordinadors per a que més llars es connectessin).

I és que, a més del tema financer, la multiplicació d'instal·lacions és un despropòsit des del punt de vista d'aprofitament dels recursos. A més, aquesta multiplicitat segurament és produeix a ciutats, deixant de banda els llocs més recòndits, que no surten a compte a les companyies, per la baixa concentració de clients potencials. S'ha trencat la lògica que seguien les instal·lacions telefòniques fins ara, en les que la línia es mantenia de forma unificada, i és que aquest sistema només tenia sentit si aquesta companyia era neutra i, per tant, pública.

Ara estan començant a privatitzar l'aigua. Farem plans hidrològics multicompanyia? Estaria bé que s'anessin comprant porcions dels cabals dels rius i que es construïssin xarxes de distribució diferenciades. Dins un mateix edifici a cada pis hi arribarien tres o quatre escomeses, i podríem escollir cada mes canviar-nos a la companyia més barata, simplement reconnectant una mànega general.