diumenge, 9 de febrer del 2014

Fàstic

(Traducido al castellano aquí)

L'Albert Pla segurament s'expressaria d'una manera més rotunda. Jo em conformaré amb dir que em fa fàstic tenir la nacionalitat espanyola. És el mateix fàstic que em fa tenir la ciutadania de la Unió europea, i el que em farà si un dia tinc la d'un estat català que pren mesures per impedir la lliure circulació de les persones. El que va passar a l'octubre a Lampedusa va ser molt greu i hi va haver moltes morts. Va ser un accident provocat per les condicions lamentables en les que viatgen aquestes persones per culpa de la prohibició d'entrar. És pitjor el que ha passat a Ceuta aquesta setmana o les mutilacions que pateixen els que proven d'entrar, causades per les concertines instal·lades a la tanca. En aquests casos s'aplica violència sobre persones que volen sobreviure a una situació de fam, a la inviabilitat de la seva subsistència. A Lampedusa van caure els que provaven d'escalar les muralles del castell dels rics. A Ceuta se'ls ha llençat oli bullent des dels merlets.

Jo vull tenir una nacionalitat que impliqui la pertinença a una terra, a una nació, no pas que la terra i la nació ens pertanyin als que compartim aquesta nacionalitat. Especialment nosaltres, vivim en una terra de pas on sempre s'han barrejat cultures. El moment actual no és una excepció, més aviat la barreja s'ha accentuat. L'argument dels que defenen les lleis per restringir la immigració és que no hi ha recursos per mantenir a tots els que voldrien venir. Aquest argument seria tant sols insolidari si els nostres països rics foren capaços d'autoabastir-se. Però no és així: els nostres països rics ho són per l'espoli dels països d'on provenen aquestes persones que no deixem entrar. Es tracta, doncs, d'un robatori. A sobre, quan els concedim la gràcia de que es quedin a viure entre nosaltres, no els deixem participar en les decisions. Pot votar algú que viu des de fa 30 anys a l'altra punta del món. Pot votar el que evadeix els seus imposts a paradisos fiscals, però no qui s'està escarrassant cada dia, feinejant a la terra en la que tots convivim, però que no compartim amb ell o ella, perquè va néixer en un altra banda.

Un bon antídot contra el fàstic que pot provocar tenir una nacionalitat és el 8 punt del manifest del Procés constiutent:

8 - Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Una conversa bitter

(Traducido al castellano aquí)

El bitter és una beguda que comença semblant dolça, però quan acabes de prendre-la et deixa un gust amargant. La conversa de l'altre dia a Salvados entre en Mas i en González va ser com un bitter. Mentre l'estava acabant de veure tenia un gust agradable. Aquells dos personatges amb postures tant diferents, parlant d'una manera calmada i exposant les seves raons, deixant la porta oberta a un enteniment, era una escena poc freqüent avui en dia. I vaig pensar que entenia perquè, durant força temps, havia tingut la sensació de viure en una democràcia. La conversa presentava alhora postures molt diferents i actituds d'apropament per les dues parts. No sé si definiria a l'Artur Mas com un líder carismàtic però està clar que sap expressar-se amb tranquil·litat i seguretat. Tampoc sé si en Felipe González encara té molt de carisma o és que a mi me'l va recordar de les moltes vegades que l'havia sentit, ja fa molt temps. No en va, després de molts anys, era el primer president de govern que no havia participat en els òrgans de poder de la dictadura. A aquesta dolça beguda ens tenien acostumats en una altra època, i anàvem bevent carisma i delegant el nostre poder en líders com aquests.

I aquesta dolçor, el record d'aquesta sensació de democràcia, feia més amargs els arguments de Felipe González. Des d'un bon principi va començar a tancar-se en el "que és possible". Per ell, plantejar la independència és apostar per un impossible que només porta frustració. Em va recordar el que jo havia anomenat nospotisme en una entrada de fa temps. La gent no pot ser consultada, perquè això pot portar conflictes. A mesura que va anar avançant la conversa es començaren a veure els ullals d'un llop. Primer va ser l'argument de que si els darrers 30 anys, que havien estat els d'un major autogovern des del 1714, havien conduit a la possibilitat de la independència, quina conclusió se'n treia? Concretament, la pregunta fou: "Què creu que diran?" No va especificar qui eren els que havien de pronunciar-se. Potser va respondre una mica més endavant quan va dir que si ens embarquem en un camí cap a l'impossible, s'augmentarà la fractura dins Catalunya i entre Catalunya i Espanya, i s'acabarà despertant el nacionalisme espanyol enfront d'aquesta deriva. Bé, aquí ja va dibuixar el llop sencer. Sembla que hi ha algú que atorga l'autogovern i espera gratitud a canvi. Perquè l'autogovern no és del poble sinó d'un ens magnànim, que li deixa jugar una estona. Però aquest algú no té paciència infinita i pot despertar-se en qualsevol moment si veu que les coses no van com creu que han d'anar. Es veu que l'amo del gos, cansat de sentir-lo bordar va decidir posar-li una cadena més llarga. Ara el gos es creu que viu en llibertat. Innocent!

L'amargor és més forta quan mirem el que passa en la resta d'àmbits. No en l'autogovern de Catalunya sinó també en l'augment de la repressió policial, el blindatge dels governants (recordeu les paraules de Felipe González contra els "escraches"?), les polítiques econòmiques que afavoreixen als poderosos, etc. El nacionalisme espanyol del que parla en aquesta conversa no és, com en el cas d'altres nacionalismes, un sentiment de pertinença a una nació, sinó un sentiment de pertinença d'una nació. Els nacionalistes espanyols als que al·ludeix consideren que Espanya és seva: una, gran i ells lliures de fer el que vulguin amb ella. En Felipe ens està avisant de que estem democratejant per sobre de les nostres possibilitats, que la joguina no és nostra, sinó que és un préstec. I si ens portem malament vindrà l'amo, s'emprenyarà i ens la traurà de les mans de mala manera. O no recordem que ja ha passat altres cops? O (com menciona també a la conversa) no recordem que també va passar, no fa gaire, a l'antiga Iugoslàvia?

No són amenaces, sinó advertiments d'algú que va lluitar per aconseguir la democràcia. Sembla que l'altre dia ens estava explicant que realment no es va aconseguir, que tant sols es va poder convèncer de que la cadena era massa curta i de que el gos no voldria marxar si no se sentia massa lligat. Ara ja hi ha una generació sencera a la que se li ha explicat que no hi ha cadena i altres generacions anteriors ens hem cregut que havia desaparegut. I resulta que cal tenir por, perquè la cadena no ha marxat mai!

Si, al meu parer, en Mas se'n va sortir millor en aquella conversa, no és perquè sigui més bon orador que en González, sinó perquè té a la gent empenyent-lo i estirant-lo. En Mas va parlar dels que es manifesten al carrer i en González va parlar del diàleg entre les forces, del parer dels dirigents europeus, del marge de maniobra d'en Rajoy. I de la por al llop. Evidentment, en Mas va poder parlar des del punt de vist de la gent en aquest tema. No ho podria fer en altres. Segurament el que ens cal no és carisma, sinó algú que canalitzi la força de la gent. I que sigui fiscalitzat per aquella mateixa gent.

El bitter té una propietat molt bona, i és que l'amargor final et treu la set. Darrerament tenia set de carisma. Ho vaig notar al beure'n a l'entrevista, però l'amargor del final me la va traure.

dissabte, 1 de febrer del 2014

La marca rebel

(Traducido al castellano aquí)

Seguint el fil de l'entrada anterior, la primera ensopegada amb la Coca-Cola d'aquests dies va ser un fòrum en el que es proposava aquest vídeo promocional per introduir el tema de prendre la iniciativa i fer les coses que consideres que valen la pena, encara que puguin semblar bogeries. Quan jo hi vaig entrar ja hi havia alguns comentaris lloant la qualitat i l'efectivitat de l'espot publicitari. Cal reconèixer que la tècnica de l'anunci és bona. La veu, el suspens de la cadira girada cap a la finestra i, sobre tot, la imatge de rebel·lió de tots els que s'aixequen, acompanyada d'una música èpica, pròpia de les gestes cinematogràfiques de Hollywood.

La primera sensació que em va donar va ser la d'una bona carcassa buida. Realment, el protagonista pren una decisió: s'aixeca contra el poder de les cadires i marxa, agafant una Coca-Cola. El missatge final ens descobreix que es tracta d'una campanya contra el sedentarisme i l'obesitat. És perfectament comprensible que la companyia vulgui desviar la seva responsabilitat sobre aquest problema. El que ja no vaig trobar tant convenient és que s'usés l'anunci per encetar un debat sobre la presa d'iniciatives. Un "aixecar-se de la cadira" hauria de tenir darrera un motiu i no ser tant sols una carcassa èpica, buida de contingut.

Al cap de pocs dies, però, va aparèixer en aquest fòrum un comentari de la notícia de que Coca-Cola engegava un ERO per fer fora un munt de gent. Vist des d'aquesta perspectiva, em vaig adonar de que, probablement, el que més m'havia molestat de l'anunci era la banalització de la rebel·lia. Deixant de banda que la iniciativa presa no està pensada, el moviment que descriu l'anunci exalta uns valors que són els contraris dels que practica la companyia en el seu dia a dia. Es presenta com una defensora de les decisions de la gent quan, des de fa molt anys, és el paradigma de la manipulació i la creació de falses necessitats mitjançant una publicitat omnipresent. I amb això pretén equiparar-se amb moltes rebel·lions que van, precisament, contra els seus interessos.

I no tinc clar si aquest és el cas, però aquesta usurpació de símbols és molt sovint intencionada. Es tracta d'una manera de desactivar-los. En aquest sentit es manifestaven diversos articles arrel dels funerals de Mandela, als que assistiren molts dirigents que fan coses contràries al que significà la trajectòria de l'homenatjat, apropiant-se del que els és antagònic. I també ens ho trobem quan el PP desqualifica algú anomenant-lo feixista i totalitari, quan encara no ha condemnat el règim feixista i totalitari del que vàrem gaudir en un estat "d'extraodinària placidesa".

En aquest context, si revisem l'anunci podem arribar a preguntar-nos: Quin sentit té ser rebel si fins i tot la Coca-Cola ho és? I aquest cas és molt evident, però en altres hi caiem de quatre potes, com és el de l'austeritat. En una entrevista a José Mújica a TVE (minut 6.40), li van preguntar pel seu estil de vida i va parlar de que era sobri, afegint que no usava la paraula "auster" perquè a Europa s'havia prostituït. I és cert, han aconseguit que l'austeritat sigui l'enemic, quan un aprofitament respectuós dels recursos disponibles hauria de ser la solució. I ara ens trobem una part de l'esquerra maldant per recuperar el creixement i renegant de l'austeritat i reclamant més possibilitat d'endeutament. Han aconseguit que ens aixequem contra una cadira buida mentre els deixem que segueixin movent els fils que hi ha al darrera.