dissabte, 31 de maig del 2014

La sorpresa i els protagonismes

Doncs al final, després de dubtar bastant, vaig acabar votant a Podem. Aquest cop vaig sospesar l'abstenció, perquè em queda poca confiança en que la Unió Europea es pugui redreçar per a que serveixi als europeus, enlloc de a l'euro. Finalment em van convèncer els arguments de que no votar era donar-los carta lliure per seguir aprofundint en aquesta Europa neo-lliberal. Posats a votar, tenia l'opció de Izquierda Plural, però IU no em sembla que acabi de trencar amb la dinàmica política que hem viscut fins ara. No tinc la mateixa sensació amb ICV-EUiA, però aquest cop havia de votar tot el paquet. També em vaig plantejar l'opció d'Equo o, fins i tot, la del Partido X, que té propostes que considero interessants. En bona part és culpa meva, però aquestes dues opcions no les conec prou per decidir-me a votar-les.

Em quedava l'opció de Podem. Donada la meva implicació amb el Procés Constituent, l'he anat seguint des que va sorgir, ja que considero que ambdues opcions tenen molts punts em comú. De fet, només presentar-se vaig comentar la seva aparició en aquest bloc. Però em va costar acabar-me de decidir a votar-los, ja que en Pablo Iglesias anava agafant cada cop un protagonisme que pot ser perillós. Per exemple, detalls com el de la seva cara a la papereta em tiraven una mica enrere. Al final les explicacions de que era una manera de que s'identifiqués més fàcilment la seva candidatura em van semblar que justificaven l'elecció i vaig vèncer les meves reticències.

Al contrari del que apunten moltes de les anàlisis que s'han fet del fenomen, jo l'he vist molt poc al Pablo Iglesias per la tele. Les notícies de Podem m'han arribat a través de les xarxes socials. He llegit el seu programa i he anat seguint el s'anava coient. He votat aquesta opció pel seu programa, per la manera com ha estat elaborat, per les primàries en que es van escollir els candidats i també pels cercles que s'han muntat arreu. En definitiva, no he votat al Pablo Iglesias, sinó al projecte de fer les coses d'una manera diferent. I estic content d'haver-ho fet després de veure les reaccions que ha generat en el que anomenen "la casta" i en el seu més ferm subconjunt: "la caspa".

La sorpresa ha estat important. L'embranzida inicial també. Però ambdues coses s'han de saber gestionar, perquè mentre no es representa un perill per ningú, les coses són fàcils, però quan toques determinats estaments es posen en marxa els seus mecanismes de defensa. Ahir la Júlia Otero escrivia sobre com creu que respondrà la casta ofesa. Té raó en que ja han començat a cercar el taló d'Aquiles d'en Pablo Iglesias. Per això és encara més important que comenci a compartir com abans millor el seu protagonisme amb altra gent. I molt millor encara si és gent diferent, tant pel que fa a edat, professió, ubicació, etc. Podem obtindrà la força si aconsegueix ser l'aglutinador de moltes visions diverses, disposades a tirar endavant una altra manera de fer les coses. Perquè el cop que se li pot donar a una sola persona pot ser descomunal, però si el protagonisme es va rellevant, la casta quedarà desbordada.

Fa temps em van explicar que l'organització Alcohòlics anònims va sorgir després de que fracassessin moltes iniciatives en les que una persona famosa explicava com havia aconseguit deixar la beguda i la gent seguia el seu exemple. Si aquella persona tornava a caure, la moral dels seus seguidors queia per terra i molts reincidien. D'aquí sorgí l'anonimat com a força, com una manera de desvincular el projecte sencer dels possibles fracassos. No sé si aquesta explicació és certa, en tot cas, crec que és aplicable a tots els moviments que cerquin transformar la societat, perquè quan un representant rebi massa pressió, surtin 5 més per altra banda que prenguin el seu relleu. Llavors sí que no sabran on apuntar.

diumenge, 25 de maig del 2014

Els rebels

Avui he acabat el llibre d’un ”sinvergüensa” que s’ha llegit unes quantes de les entrades que he publicat al meu bloc (i altres que encara no he escrit) i les ha refós en llibre anomenat “La rebelión catalana”. Es tracta d'Antonio Baños i, bromes apart, ha escrit un llibre en to irònic que dóna una visió diferent de la que difonen els grans mitjans de comunicació sobre els motius per la independència. I no em refereixo només a les opinions contràries, sinó també a les argumentacions favorables, que sovint es basen només en motius econòmics o sentimentals, i que tenen un ressò molt ampli.

La resposta al discurs contra la independència que es fa des de fora de Catalunya és potser massa extensa pels que vivim aquí, però suposo que està orientada principalment als que viuen a la resta de l'estat, i no es poden crear un criteri propi en base a la seva pròpia experiència.

Les parts que he trobat més interessants han estat l'exposició inicial i les conclusions, on recalca que molts dels que votarem a favor de la independència no ho farem perquè ens vulguem desentendre de la resta d'Espanya, sinó que ens volem rebel·lar contra un estat que no entén la diversitat com una riquesa, sinó com un mal menor (en el millor dels casos, perquè sovint s'ha considerat una molèstia a eliminar). És interessant l'argumentació en favor de la sobirania del poble català i el reclam del dret a responsabilitzar-nos del nostre futur.

En fi, crec que és una visió interessant, que molts la tenim ja assumida, però que és convenient que es vagi coneixent també fora de Catalunya. Perquè som molts els que volem anar fent via amb la intenció d'obrir camí per a la resta de pobles de l'estat, des de la responsabilitat de cadascun d'ells. M'ha fet gràcia especialment la coincidència amb la frase final del comentari que vaig fer sobre un article de Javier Cercas (que també va apareixent al llibre). Acabava aquella entrada explicant els meus motius per la independència, i també feia una referència a que l'entenia com obrir camí per la resta, no pas com un desig de desvinculació.

dilluns, 19 de maig del 2014

El castell dels insults

Com em deien l'altre dia, els insults són un progrés de la civilització, perquè són millors que les garrotades. De tota manera, potser ha arribat l'hora de donar un pas més. Aquí teniu el conte d'aquesta nit: El castell dels insults.

Que descanseu!

dissabte, 17 de maig del 2014

Càrrecs o encàrrecs

A la meva feina fa poc que s'han celebrat eleccions al comitè d'empresa. Abans hi havia només una candidatura, a la que s'incorporava la gent interessada a participar. Llavors, el fet d'anar a votar era clarament un gest de suport a les persones que es presentaven. Des de fa uns anys, però, es presenten vàries llistes. Aquest cop, se'n presentaven quatre: tres lligades a sindicats i una altra independent. Dels que conec que es presenten (que són bastants) no tinc la sensació de que vulguin estar al comitè per les proteccions que ofereix. Em donen més bé la sensació de persones disposades a prestar un servei als companys.

Anem al procés de les eleccions. Els punts concrets de les diferents propostes han estat bàsicament els mateixos, perquè són els problemes que tenim. La manera d'afrontar-los pot canviar d'uns als altres però, a l'hora de la veritat, la força dependrà de la implicació de la plantilla, principalment. Durant la campanya les diferents llistes han demanat el vot. Unes ho han fet més en positiu, explicant el que pensen fer si surten escollides. Altres han posat més èmfasi en els aspectes negatius de la resta de candidatures. Un cop acabades les eleccions, que han tingut una participació molt baixa (poc menys d'un terç de la plantilla), les diferents valoracions han coincidit en agrair la participació als que ho han fet i especialment als que els han votat. En algun cas en que els resultats no han estat molt bons, es fa una autocrítica, i es demanen suggeriments per tal de millorar.

La impressió que m'ha deixat tot el procés és que les candidatures han estat orientades a obtenir vots. Han "ofert" la seva proposta als "companys-clients" per a que la "votin-comprin". Per una banda, els missatges han anat a convèncer de la pròpia opció. Però també han mirat d'adaptar-se al que es pensa que pot ser el que demana la gent, amb l'objectiu d'aconseguir més vots. Els companys de feina que s'han interessat pel procés electoral, s'han pensat a qui "donarien" el seu vot, a qui atorgarien aquest "benefici". En definitiva, hem traslladat l'esquema dels diferents governs, i els partits que hi opten, al comitè i sindicats/candidatures.

Aquest plantejament correspon a un esquema de càrrecs, on les persones escollides apliquen el seu criteri i van revalidant la confiança cada cert temps per poder-ho seguir fent. Si no han sabut interpretar el sentir de la gent, perdran el càrrec i no podran seguir fent aquella tasca. Perquè el seu objectiu és seguir-la fent, seguir prestant aquest servei. I no parlo de que sigui en benefici propi, per treure'n suc, sinó pel convenciment de que cal prestar-lo.

Jo crec que hi ha una altra manera de veure-ho. Si existeix el comitè és per cobrir unes necessitats. Les persones que s'ofereixen a participar-hi, estan disposades a prestar un servei. El favor el fan ells al presentar-se, no la resta de companys al votar-los. Si no tenen prou suport és perquè els receptors del servei no ho creuen necessari. Cap problema. Menys feina. Si el comitè té un suport del 33% de la plantilla només, si la resta de gent pensa que no cal per res, doncs deixem de perdre el temps i dediquem-lo a quelcom més productiu. Quan realment se senti la necessitat, llavors sí que tindrà sentit muntar-lo.

Aquest seria un esquema d'encàrrecs, on les persones escollides es presten a dedicar el seu temps per fer les tasques que els demés els encomanen, per cobrir les necessitats existents. Els representants, en aquest cas, no han d'anar interpretant el que vol la gent per veure si revaliden, sinó que han d'anar actuant per cobrir el que se'ls demana. Res més. No cal que els membres del comitè vagin investigant quines accions poden emprendre per donar millor servei a la gent, i que així els tornin a votar. Menys encara competir entre les diferents candidatures pels vots dels companys.

Està clar que a tots agraïm el reconeixement dels demés, que ens agrada obtenir vots quan fem una proposta a la resta de companys. Està clar que tenim el dret, i segurament el deure, d'exposar als nostres companys els nostres punts de vista i escoltar els seus, de manera que tots ens adonem de mancances de les que potser no érem conscients. Però no podem suposar que la plantilla no sap el que vol i que som nosaltres els qui la salvarem d'ella mateixa. Si els companys consideren que el que oferim no els interessa, doncs ho deixem córrer i ja en parlarem quan realment en vegin la necessitat.

divendres, 2 de maig del 2014

Reescrivint el gènere

¿Heu provat de redactar documents que fan referència a col·lectius mixtos, mirant de que siguin igualitaris en el gènere? Personalment, quan ho faig tinc sovint la sensació d'estar dins l'acudit aquell on l'alcalde d'un poble li diu al secretari de l'Ajuntament:

- ¡Convoca una reunión para el viernes!.
- Señor alcade, - respon el secretari - viernes ¿va con be o con uve?
- Pues para el miércoles - decideix l'alcalde.

I és que alguns cops els textos es converteixen en galimaties indesxifrables, i tens temptacions d'eliminar-ne parts que volies incloure perquè no acabes de saber com expressar-les. Per resoldre el conflicte jo conec diverses opcions: repetir les terminacions incloent les femenines, usar l'arrova com a símbol ambivalent, referir-se als col·lectius mixtos en femení, alternar els dos gèneres en diferents frases, posar sempre una referència al col·lectiu masculí i al femení, o cercar fórmules neutres que permetin obviar el problema. Per a que us en feu una idea, si volem fer un comunicat a lis companyis d'empresa podem parlar de:

  1. Els/les treballadors/ores de l'empresa
  2. Els/les treballador@s (català oriental)
  3. L@s treballador@s (català occidental)
  4. L@s trabajador@s (castellà)
  5. Les treballadores de l'empresa.
  6. Els treballadors de l'empresa (en una frase) i les treballadores de l'empresa (en la frase següent).
  7. Els treballadors i les treballadores de l'empresa.
  8. Les treballadores i els treballadors de l'empresa.
  9. Les persones que treballen a l'empresa.

Aplicar aquestes fórmules on sigui necessari dins un text pot fer-lo infumable. I això és quan escrivim, perquè si volem ser respectuosos al parlar, la cosa és complica,sobre tot en el cas de l'ús de l'arrova ;-).

No m'interpreteu mlament. És important que el llenguatge no ens indueixi a la discriminació. El que vull dir és que cap de les alternatives que conec m'agraden. Per mi la solució hauria de complir les següents condicions:

  • Que servís tant pel llenguatge escrit com per l'oral. Això descarta els casos 1 al 4.
  • Que no distorsionés el significat de la frase. Segons l'ús que s'ha fet habitualment del llenguatge, quan diem "les treballadores" li donem a li interlocutori la informació addicional de que en el col·lectiu només hi ha dones. Qui rep el missatge ha de deduir pel context que no estem usant el llenguatge com ho veníem fent. Més li podem embolicar encara si anem alternant el masculí i el femení. Aquest sistema és igualitari, però trasllada als dos gèneres l'ambigüitat que només tenia el masculí, de forma que estem perdent part de la capacitat de transmetre informació que teníem usant el gènere. Estem fent equivalents ambdues formes, eliminant l'especificació que suposava l'ús del femení, i que ja no teníem en el masculí. Això descarta els casos 5 i 6.
  • Que no compliqués les construccions. Quan fem menció als dos col·lectius, les frases es poden allargar fins fer-les incomprensibles. L'ús de redaccions alternatives és una bona solució, però no sempre s'aconsegueix sense embolicar la troca. Això descarta els casos 7 a 9.


Així les coses, i donat que hem detectat una mancança en la llengua, jo optaria per l'opció valenta, consistent en crear el gènere neutre i reservar el masculí i el femení només per als col·lectius d'homes i dones, respectivament. Que és un embolic? Segurament. També ho és usar els ordinadors o aprendre que es pot pagar introduint una targeta de plàstic en un succedani dels antics "traga-discos". Però ens passem la vida complicant-nos-la, així que ja no ens ve d'aquí. I aquest sistema té l'avantatge de que no ens confondrà, perquè no li estarem canviant el significat a quelcom que ara ja existeix, sinó que disposarem d'una nova eina per representar millor la realitat.

Ah, que com seria el gènere neutre? Lis que sigueu primmiradis ja haureu endevinat la meva proposta a mesura que us heu anat quedant sorpresis per algunes faltes d'ortografia força estrambòtiques. Per lis que encara no la teniu clara, us diré que la lletra candidata al gènere neutre per a mi és la i, que queda enmig de la e i la o. A més, l'a s'associa al femení i la u fonèticament suggereix el masculí, mentre que la i no es decanta. Si cap lectori té una proposta millor estaré encantat de escoltar-la.

En aquests temps de revisions, de posar-ho tot potes enlaire, no veig perquè la llengua ha de ser intocable. Estimar-la és també canviar-la per a que ens sigui útil a totis, per a que ens faci més justis, més felicis i més solidàriis.