Doncs al final, després de dubtar bastant, vaig acabar votant a Podem. Aquest cop vaig sospesar l'abstenció, perquè em queda poca confiança en que la Unió Europea es pugui redreçar per a que serveixi als europeus, enlloc de a l'euro. Finalment em van convèncer els arguments de que no votar era donar-los carta lliure per seguir aprofundint en aquesta Europa neo-lliberal. Posats a votar, tenia l'opció de Izquierda Plural, però IU no em sembla que acabi de trencar amb la dinàmica política que hem viscut fins ara. No tinc la mateixa sensació amb ICV-EUiA, però aquest cop havia de votar tot el paquet. També em vaig plantejar l'opció d'Equo o, fins i tot, la del Partido X, que té propostes que considero interessants. En bona part és culpa meva, però aquestes dues opcions no les conec prou per decidir-me a votar-les.
Em quedava l'opció de Podem. Donada la meva implicació amb el Procés Constituent, l'he anat seguint des que va sorgir, ja que considero que ambdues opcions tenen molts punts em comú. De fet, només presentar-se vaig comentar la seva aparició en aquest bloc. Però em va costar acabar-me de decidir a votar-los, ja que en Pablo Iglesias anava agafant cada cop un protagonisme que pot ser perillós. Per exemple, detalls com el de la seva cara a la papereta em tiraven una mica enrere. Al final les explicacions de que era una manera de que s'identifiqués més fàcilment la seva candidatura em van semblar que justificaven l'elecció i vaig vèncer les meves reticències.
Al contrari del que apunten moltes de les anàlisis que s'han fet del fenomen, jo l'he vist molt poc al Pablo Iglesias per la tele. Les notícies de Podem m'han arribat a través de les xarxes socials. He llegit el seu programa i he anat seguint el s'anava coient. He votat aquesta opció pel seu programa, per la manera com ha estat elaborat, per les primàries en que es van escollir els candidats i també pels cercles que s'han muntat arreu. En definitiva, no he votat al Pablo Iglesias, sinó al projecte de fer les coses d'una manera diferent. I estic content d'haver-ho fet després de veure les reaccions que ha generat en el que anomenen "la casta" i en el seu més ferm subconjunt: "la caspa".
La sorpresa ha estat important. L'embranzida inicial també. Però ambdues coses s'han de saber gestionar, perquè mentre no es representa un perill per ningú, les coses són fàcils, però quan toques determinats estaments es posen en marxa els seus mecanismes de defensa. Ahir la Júlia Otero escrivia sobre com creu que respondrà la casta ofesa. Té raó en que ja han començat a cercar el taló d'Aquiles d'en Pablo Iglesias. Per això és encara més important que comenci a compartir com abans millor el seu protagonisme amb altra gent. I molt millor encara si és gent diferent, tant pel que fa a edat, professió, ubicació, etc. Podem obtindrà la força si aconsegueix ser l'aglutinador de moltes visions diverses, disposades a tirar endavant una altra manera de fer les coses. Perquè el cop que se li pot donar a una sola persona pot ser descomunal, però si el protagonisme es va rellevant, la casta quedarà desbordada.
Fa temps em van explicar que l'organització Alcohòlics anònims va sorgir després de que fracassessin moltes iniciatives en les que una persona famosa explicava com havia aconseguit deixar la beguda i la gent seguia el seu exemple. Si aquella persona tornava a caure, la moral dels seus seguidors queia per terra i molts reincidien. D'aquí sorgí l'anonimat com a força, com una manera de desvincular el projecte sencer dels possibles fracassos. No sé si aquesta explicació és certa, en tot cas, crec que és aplicable a tots els moviments que cerquin transformar la societat, perquè quan un representant rebi massa pressió, surtin 5 més per altra banda que prenguin el seu relleu. Llavors sí que no sabran on apuntar.
