dissabte, 28 de gener de 2017

Crèixer amb por

Estàvem parlant de Xile. Bé, de fet parlàvem d'en Trump i el mur que vol fer pagar a Mèxic. De com els EUA imposen molts cops polítiques que els afavoreixen per la força directa o indirecta. De com ho van fer al Xile d'Allende. I llavors surt l'argument que m'enduc al magí acabada la conversa. No l'aprofundim, no l'enregistro, però la idea que em queda és una condemna a la brutal repressió d'en Pinochet, però també el reconeixement de que va assentar les bases per a que avui Xile sigui un dels països econòmicament més forts d'Amèrica llatina. I amb un punt afegit, que és el que m'ha dut a escollir el títol: la generació que ha crescut amb en Pinochet està preparada per fer rutllar aquesta economia. Sap el que cal fer i (això és una interpretació lliure d'uns gestos) es deixa d'utopies i va per feina, com bons peons o soldats.

Sé molt poquet de l'economia de Xile. El que he llegit és que els Chicago boys d'en Milton Friedman van desembarcar-hi per assessorar al dictador i van netejar qualsevol rastre de les polítiques socials que endegà el govern d'Unitat Popular. Van aplicar polítiques de lliure mercat, privatitzant el que podia donar rendibilitat.

Arrel de la conversa esmentada he fet una petita cerca i he trobat algunes referències poc sospitoses de subversió, com la del Banc Mundial o la del portal de comerç del Banc Santander. Ambdues parlen d'elevat creixement, de PIB destacat. Aquesta segona ens informa de que és un país amb un indicador de llibertat econòmica del 78,5 sobre 100. A la primera podem llegir que va ser el primer país sud-americà en ingressar a l'OCDE.

Però just a la web de l'OCDE podem trobar un article que ens explica com n'és de desigual la societat, i com això pot convertir-se en un problema. Mireu si n'és de subversiva la web, que el subtítol és "¿Por qué reducir la desigualdad nos beneficia?". Es veuen en la necessitat de preguntar-s'ho, perquè no els sembla obvi. També la BBC parla de la gran desigualtat que té la societat xilena.

Tot plegat, crec que no se'm discutirà gaire la idea de que es tracta d'una economia forta a nivell macroeconòmic, però que ha aconseguit tirar endavant a base de deixar molta gent pel camí. I aquí és quan arribo al motiu d'aquesta entrada. Dit sense matisos, el discurs era: Pinochet es va passar amb la repressió, però la va encertar amb l'economia: va aconseguir crear una generació "ben encaminada". El problema és que no pots desvincular una cosa de l'altra. Aquestes polítiques econòmiques segurament no s'haguessin pogut implantar sense la repressió que les va acompanyar. Sense una pressió tant brutal, els que anaven quedant pel camí s'haguessin rebel·lat.

Navegant per la web de l'OCDE podeu trobar una pàgina curiosa en que compara paràmetres no exclusivament econòmics de diferents països. Si us poseu a sobre de Xile veureu que poquet compromís cívic hi ha (polsant sobre el quadret arribeu a la pàgina de detall).

 

És molt possible que aquesta generació tant "ben encaminada" no ho sigui per convicció, sinó perquè ha crescut amb por. Perquè Xile va créixer econòmicament, però va créixer més encara en por. O potser cal parlar de terror, del pitjor dels terrorismes, que és el d'un Estat que no té qui el persegueixi. Sota aquest context, parlar d'índexs de llibertat econòmica és molt més macabre que els acudits que estan duent a diversos tuitaires davant els tribunals.

Potser el que em deixa més trist és que la conversa no era entre els que duen a terme aquestes polítiques i es beneficien d'elles, sinó entre els que som candidats a quedar-nos en el camí. Hem arribat on els Pinochets volien: a nosaltres també ens cal que ens responguin a la pregunta "Per què reduir la desigualtat ens beneficia?".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada