A la meva entrada anterior expressava els meus dubtes respecte a la possibilitat d'aplicar els resultats del referèndum en els termes en que es planteja o sigui, sense un mínim de participació i donant per vàlida l'opció que tregui una majoria simple. I no ho qüestionava des del punt de vista de si és just o no (qüestionament totalment legítim), sinó des de la perspectiva més pragmàtica de com aplicar un resultat contra corrent si no és prou contundent.
Així doncs, puc pensar que el referèndum pot ser positiu o no; que potser no és la millor estratègia en el moment en què estem; que és possible que el resultat sigui prou confús per no desencallar res. Però si és fa, estaré del costat del referèndum. Perquè des del principi he cregut que era la solució. I és clar que no és el que volia. M'encantaria tenir-ne un de tranquil. Amb normes clares amb les que tothom estés a gust, i debats tranquils i serens, plens d'arguments constructius. Em temo que hauria d'esperar una mica massa. Així doncs, tenim el que tenim.
I darrerament sento parlar molt de com de malament està feta aquesta convocatòria i de les poques garanties que té. Haurà de tenir les màximes que es pugui, però les que no es puguin perquè hi ha un estat en contra que farà tot el possible per a que no se celebri, no se li poden exigir als que convoquen el referèndum. Qui es queixi haurà de plantejar una alternativa. Creïble. En cas contrari, el que està dient és "accepteu que no podeu decidir com voleu organitzar-vos".
El referèndum havia estat el punt de trobada de gran part de la població catalana. Aquí s'hi incloïen els del PSC i tot al 2012. Llavors eren només ells els del referèndum pactat. La resta deia que havia de ser unilateral o no subordinat. Era una declaració de sobirania. Ara ja volem una sobirania amb garanties.
Doncs si voleu garanties mireu a Escòcia, que votaren que no partint d'un argument força central referit a la pertinença a la Unió Europea i, en menys de 2 anys, es van trobar preparant la sortida de la UE, garantida pel paraigües del Regne Unit. Al final sembla que la única unió que els garanteixen és la que no tenien clar de voler.
Les coses van com van. Si portem anys demanant exercir la nostra sobirania, crec que més que queixar-nos perquè no és com voldríem, el que cal és provar de que surti el millor possible. Cal mirar de que la gent el faci seu i digui el que pensa. Si no s'està d'acord amb el que es pregunta, es pot expressar amb un vot nul. Però anant a votar expresses que creus que la sobirania és aquí. Menyspreant les garanties, sempre que siguin les màximes que s'hagin pogut oferir, el que diem és que la sobirania és en un altre lloc. I aquest altre lloc no és el "poble espanyol". Són les institucions d'un estat que ens nega les garanties que mereixem.
Una altra cosa és què fer dels resultats obtinguts. Com que no hi ha acord, la negociació està servida. Sempre que aquests resultats hagin parlat clar. I com més clar parlin, més força tindran. La seva força serà la seva millor garantia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada